Arts visuals

Marina Abramović: art, performance i sacrifici

El passat vint de març, vaig tenir la fortuna de compartir escenari amb la Maria Sempere, editora de Les Hores, i l’escriptora australiana Heather Rose, a l’altre costat de la pantalla, en el marc del Festival MOT en la seva edició a Girona. La conversa va girar entorn de la novel·la de Rose, El museu de l’amor modern, traduïda al català per Carme Geronès i publicada per l’editorial Les Hores, i es van abordar temes com ara la vinculació entre literatura i art, l’art de la performance i com l’experiència artística vehicula transformacions interiors que poden arribar a ser radicals.

L’obra d’Abramović està fonamentada en l’experimentació física i mental, introduint a la història de l’art una producció agosarada que ha estat valorada arreu del món i exposada a les galeries més importants. Les performances de l’Abramović es caracteritzen no només per la carnalitat i la salvatgia, sinó perquè requereixen d’una resistència física terrible. Cal que l’art s’assembli al sacrifici? La performance trenca amb la relació de l’experiència estètica en què l’espectador és una entitat passiva, el converteix en subjecte actiu en el procés de creació que requereix del propi cos com a material de representació artística que es fonamenta en l’abolició de la distància espectador-artista o subjecte-objecte, i que és substituïda per una de diferent. Artista i espectador configuren junts l’obra en un espai-temps que s’obre i s’executa en el propi desenvolupament de la peça, apel·la a la col·lectivitat. L’Abramović és la reina de la suspensió, no només del cos i de la mirada, sinó també del judici i l’emoció. Aquí és on l’art potser desbarra: ella qui sap si feia catarsi en aquest posar el seu cos al límit. En quin moment l’art s’atreveix a la suspensió de la llei i a fer del cos de l’artista -l’objecte- un espai d’excepció? L’artista exposant-se és una obra.

Marina Abramovic i Ulay el 1977 durant la seva performance Una porta vivent al Museu de Bolonya.

A la seva biografia, Abramović escriu una mena de decàleg en què estableix unes directrius sobre què ha de fer i com s’ha de comportar un artista. Porto aquí algunes asseveracions: “Una artista no ha de mentir-se ni a si mateixa ni a d’altres”, “Una artista ha de comprendre el silenci”, “Una artista ha de crear un espai perquè el silenci entri en la seva obra”, “Un artista ha de dedicar temps a llargs períodes de solitud”, entre d’altres. És admirable la coherència de pensament i obra al llarg de la seva vida, com va plantar cara fins i tot a qui va ser una de les persones més importants en la seva vida, com ho va ser Ulay: l’obra està per sobre i per davant de tot. Ella s’hi va consagrar en cos i ànima. Allò que ocorre a The artist is present és l’apertura d’un espai de silenci enmig d’una ciutat bulliciosa que mai calla. Abramović havia estat acostumada a plantar-se davant d’un gran públic, amb valentia, però ara ho faria cara a cara amb cada persona que volgués seure al seu davant a la performance. El que planteja The artist is present és, crec, el nucli de l’art: sempre hi ha en l’obra de l’art, un misteri, quelcom d’inexplicable, en aquest cas, en el mirall que esdevenen els ulls del rostre de l’altre, a girar-se cap endintre i mirar-se. De fet, etimològicament, el terme grec per a referir-se al rostre, prosopon, no significa “rostre” o “cara”, sinó “allò que queda davant dels ulls”, és a dir, que d’alguna manera prosopon, el rostre, està relacionat tant amb el fet de mirar com de ser mirat. I aquesta concepció de la identitat del rostre com a alguna cosa que és susceptible d’ésser mirada per un altre ens condueix a totes aquelles imatges sobre el rostre com a mirall de l’ànima, el rostre de l’altre que esdevé també mirall del nostre propi interior, de la moral i de la misèria.

Si l’obra d’art és capaç de generar sentit o un diàleg amb qui la contempla és perquè esdevé ella mateixa un element diferencial que, en la seva immediatesa, ocupa l’espai. Per què una performance és art i què la distingeix d’una representació teatral? Quan Marcel Duchamp ens mostra una escombra i la col·loca en la posició d’objecte artístic, ens demostra dues coses. La primera, enderroca el caràcter sagrat que podria atorgar-se-li a l’objecte artístic i, en segon lloc, demostra que el fet que un objecte es designi com a artístic no té a veure amb les seves característiques intrínseques, sinó amb el fet de desplaçar-lo del seu entorn habitual i de destacar-lo. El mateix ocorre amb la performance, aquesta, de temporalitat finita. Crec que una de les virtuts de la performance és que, almenys tal i com ho entenia Marina Abramović, és una representació que no té res de fals, i és precisament aquest fet allò que la distingeix del teatre: hi ha en ella un nucli de veritat, una veritat de fàcil accés alhora que difícil. A més, aquesta veritat intrínseca que té la performance, contrària a la ficció del teatre, aboleix les diferències entre realitat i representació. Tanmateix, la performance esdevé un espai incòmode, a tensió entre realitat i representació perquè d’una banda, el seu espai-temps pertany a l’exposició artística i, per altre, viu i reviu tot allò simbòlic i representatiu, de fronteres escàpoles. Abramović tracta al llarg de la seva trajectòria que l’art pugui, per fi, escapar-se de les seves pròpies instàncies representatives. L’art l’entén com a superació de la diferència entre el cos i l’art, perquè sorgeix de les pulsions, i hi ha un treball important de la catarsi personal en tot allò que fa.

Abramovic i Ulay. Rest Energy, 1980. Foto: MoMA.

La novetat que planteja The artist is present en la trajectòria d’Abramović i que es distingeix de la resta de les seves performances, així com ho expressa a la biografia, és l’experiència de la individualitat. Ella s’implicava de manera extrema emocionalment i sensorialment amb cada persona que ocupava la cadira situada al seu davant. És indubtable que moltes de les persones que s’hi ha vist reflectits en el rostre de Marina han tingut una experiència inigualable. La potència del rostre, del gest i de la mirada d’Abramović és la principal connexió amb alguna cosa d’inexplicable que hi ha enllà de la pròpia immediatesa de la matèria. En aquest moment ens plantegem què significa performance, representació escàpola entre art i teatre. El significat que té col·locar-se corporalment en un museu i ser observada en la imitació de la quietud de les obres d’art és el d’encarnar una natura morta. El que anuncia l’artista és que la manera d’acarar l’obra d’art és situar-nos en el lloc en el qual la representació és capaç de transformar la matèria. La figura de la dona en el silenci del seu espectacle té paral·lelament ressons de sacrifici, de donació que usurpa sense vulnerar la distància interpersonal significa també un trencament de la distància entre artista i obra. La personificació de l’obra és una arma de doble fil: cosifica l’artista alhora que rescata l’obra del cementeri i de les ruïnes a què està abocada per la seva pròpia temporalitat. Però no només per als espectadors anònims, també per a l’artista, així com ella explica a les seves memòries: va significar tota una experiència d’introspecció i alhora de comunió amb l’exterior: en realitat no ocorre res, i aquesta absència de trama aparent i també de necessitat que ocorri alguna cosa, ocorre tot. L’interessant de la performance és que evidencia la vulnerabilitat humana i situa en escena tot tipus pulsions atàviques. Potser la idea subjacent de la performance és aquesta: acara’t a l’obra, mira-la i que t’interpel·li, col·loca’t al davant, amb fermesa i amb voluntat d’ésser travessat.

Àngels Moreno
Escriptora i poeta, ha publicat els llibres de poesia Clarobscur (Neopàtria, 2014), Extrema al·legoria (Ajuntament de Mislata, 2015), L’usurpador (Pagès Editors, 2017) i L’agulla (Pagès Editors, 2020). Ha col·laborat amb l’artista Vall-Palou i publica en diversos mitjans, com ara les revistes Gargots i Caràcters, i a El Matí Digital.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close