El Palau Solterra, a Torroella de Montgrí, acull la primera retrospectiva de Marta Sentís a través d’una crònica fotogràfica de les seves vivències. Seguint el seu afany viatger, va dedicar més de vint anys a fotografiar les seves impressions arreu del món. L’exposició “Tots els dies són meus” aplega més de 200 imatges que recorren el món a través del seu objectiu, des d’Àfrica a l’Orient, passant per Barcelona, el Caire, Londres o Nova York. Les seves instantànies, on la cultura afroamericana té una presència destacada, són escenes que entren en la quotidianitat dels personatges sorgides de la convivència amb la gent. La seva obra s’estén entre els anys setanta i finals dels noranta, quan va decidir abandonar la fotografia coincidint amb l’auge de la digitalització.
Marta Sentís — Tots els dies són meus
Comissari: Alejandro Castellote
Fundació Vila Casas. Palau Solterra. Torroella de Montgrí
Fins al al 19 de novembre de 2023
Entre París, Oxford, Florència, Barcelona i Madrid, Mireia Sentis (Barcelona, 1947) ha compaginat els seus treballs com a fotògrafa amb el periodisme de premsa i televisió, el comissariat d’exposicions, la crítica d’art, l’escriptura i l’assaig. Igualment, fou el bagatge cultural que va viure durant la seva infantesa i joventut el que la va marcar profundament. Cal recordar que el seu pare, Carles Sentís, era periodista i a casa seva hi havia una gran quantitat d’informació, fet que li va oferir una àmplia obertura de mires.
La seva obra respon al seu afany nòmada i a les seves inquietuds vitals més que no pas a impulsos formals. Sentís fotografia perquè vol reflexionar sobre el cos, els costums, la societat i el poder. L’interès per les minories i la lluita pels drets i les cultures del planeta, l’han portat a immergir-se en la multiplicitat, lluny dels estereotips de la mirada etnocèntrica. Tot això des d’una mirada irònica i poètica alhora. Acostuma a perseguir obsessivament una idea, cosa que no només depassa les modes sinó que fa encara més pertorbadora la presència del temps a la imatge. A Londres va començar a trobar el gust per la fotografia que professionalitzaria a través de l’estada a diferents països africans com a reportera de diverses agències de l’ONU. Quan arriba a Nova York el 1972, des del seu observatori del SoHo, assisteix captivada per l’efervescència d’un món que res té a veure amb els estudis d’història de l’art que havia realitzat a Florència. Allà m’ho mirava tot i ho absorbia tot. La seva llibertat transgressora i el seu tarannà actiu la van desconnectar de la societat burgesa on s’havia criat per forjar en cada moment una nova visió del món a través dels diferents grups socials i ètnics.
La seva autonomia d’acció i d’actuació deriva dels anys d’experiència cosmopolita i d’immersió en les diferents cultures. Des de jove, Marta Sentís va sentir curiositat per conèixer món, un impuls que experimentà recorrent una multitud de països de diversos continents; tot buscant la seva màxima integració i aprenent les diverses llengües. Especialment, fou la cultura chicana i afroamericana la que li va cridar més atenció pel fet de sobreviure i avançar en el sí d’una societat hostil, essent aquesta lliçó la que la va atrapar profundament. Sentís relata que se sent més còmoda fotografiant persones que no pas paisatges, d’aquí que les seves imatges testifiquin el dia a dia d’aquells qui estan al marge dels costums occidentals i lluny del benestar econòmic i de consum. Persones d’altres civilitzacions amb les quals estableix relacions personals per comprendre el seu costat més humà: persones que “tenen temps”, com a ella li agrada remarcar. En paraules d’Alejandro Castellote, comissari de l’exposició: “La manera que té d’adquirir coneixement d’altres cultures és per mitjà d’habitar-les: una espècie de simbiosi nodridora, que il·lustra la seva necessitat de percebre’s a si mateixa dins d’aquests microuniversos, la seva latent voluntat de pertànyer, de mostrar una alternativa de vida que no estigui basada tan sols en els paràmetres de les societats urbanes occidentals i que es fa palesa especialment en la seva vinculació a la cultura de les persones afrodescendents”.
Tots els dies són meus que s’exhibeix al Palau Solterra, reuneix escenes quotidianes de vides que van quedar capturades per la càmera. Marta Sentís explora amb el color, la llum i les formes de Khartum, el Caire, el Sudan, les Maldives, el Iemen, Kenya, Etiòpia o el Brasil. El títol està inspirat en unes paraules de Pessoa: “Si després de morir-me volguéssiu escriure la meva biografia, no hi ha res més simple. Tan sols té dues dates: la del meu aniversari i la de la meva mort. Entre l’una i l’altra, els dies són meus”. Una de les sèries està basada en la manera com les dones cairotes (1981) veien la vida del carrer des de les cases: des de les finestres o els terrats. Una visió molt diferent de la que tenia Marta Sentís que, només pel fet de ser estrangera, tenia llibertat de moviments sense cap mena de restriccions. Oficis (1979), en blanc i negre, és un reportatge de carrer amb una temàtica que és un clàssic de la fotografia documental, i també va voler marcar distància amb el format habitual: va optar per presentar les imatges en un format similar al de les col·leccions de cromos. A Barcelona, anys setanta i vuitanta, Sentís documenta l’ebullició artística que començava a aflorar a Barcelona. A les fotografies que formen part d’aquesta sèrie s’hi destaca personatges rellevants del món artístic i intel·lectual de l’època, així com l’ambient genuí d’aquella generació que participava de la seva bogeria al carrer. La captiva la mirada dels contrastos socials, la desolació, la senzillesa, el sentit de l’humor i la naturalitat. Els seus enquadraments potencien el que és usual davant del posat preparat, per percebre aquests retalls de vida amarats de dignitat humana.
Marta Sentís va deixar de fer fotografies de manera progressiva a partir del 1996, tot i que no l’ha abandonada mai del tot. L’any 2020 va començar a retenir alguna imatge de les seves flors del jardí d’Eivissa per enviar-les a les meves amistats de la ciutat, que estaven confinades durant la pandèmia. Van ser diversos factors, però reconeix que una de les raons que es va allunyar de la fotografia fou l’entrada d’aquesta disciplina al món digital, perquè diu que amb aquest mitjà la veracitat del llenguatge ha deixat d’existir.
Les seves obres han estat exposades a l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró (Barcelona, 1983), Museu Reina Sofia (Madrid, 1991), Center for Creative Photography de la Universitat d’Arizona (Tucson, 1992), Fotobiennale de Enschede (Holanda, 1992), Fundació “la Caixa” (itinerant, 1993-94), Círculo Bellas Artes (Madrid, 2008), Arts Santa Mònica (Barcelona, 2009), PhotoEspaña (Madrid, 1998 i 1999), i el 2000 va mostrar la seva versió de Brasil dins del marc del festival La Mar de Músiques de Cartagena, on va exposar juntament amb Sebastião Salgado i altres autors.
