Arts visuals / Exposicions

Mary Ellen Mark. La marginalitat de la dona a través de la fotografia

Hi ha moltes maneres de documentar el món de la dona a través de la fotografia, entre elles les de Lee Miller i Willem Klein que l’han retratat des del terreny de la  moda, l’art i la publicitat; Dorothea Lange, Allan Sekula i  Sebastiao Salgado més interessats per la temàtica social, cas de la immigració; Agustí Centelles i Robert Capa que van mostrar els horrors de la Guerra Civil Espanyola; Brassaï fascinat per les interioritats de les ciutats durant la nit o Peter Hujar amb els seus retrats de personatges cèlebres i anònims.

Mary Ellen Mark. Vides de dones
Comissària: Anne Morin
Fundació Foto Colectània
Fins al 31 de juliol de 2021

Ara bé, també hi ha altres artistes que han volgut  denunciar la pobresa, la desigualtat i les situacions tèrboles com la prostitució, la drogoaddicció, les persones més desfavorides, tal com ho han fet Diane Airbus i Mary Ellen Mark que, mitjançant  la fotografia, ens ensenyen com viuen o malviuen les dones en circumstàncies difícils i complexes, lluny de la societat benestant que sovint veiem en les revistes de moda i al cinema. Ara, a Foto Colectania tenim l’oportunitat de contemplar una exposició retrospectiva de Mary Ellen Mark, que per primera vegada es presenta al públic, ja que havia exhibir-se abans a Suècia però no ha estat possible.

La família Damm al seu cotxe. 1987 © Mary Ellen Mark

L’exposició Mary Ellen: Vides de dones, consta de quasi un centenar de fotografies datades entre 1977 i 2011. La comissària és Anne Morin, experta en fotografia, que les ha escollit d’un arxiu de dos milions de negatius. Per a ella “rescatar els arxius és molt complex, perquè si desapareix l’artista passen a l’oblit”. Després de Barcelona, visitarà Lenzburgy, a Suïssa, i París. Va acompanyada dels documentals Streetwise –que va ser nominat als Oscars- i Tiny: The Life of Erin Blackwell, que es projecten a la Filmoteca, ambdós dirigits pel seu marit Martin Bell. Aquests dos documentals tenen trenta anys de diferència sent la protagonista  la mateixa persona, o sigui la Tiny.

Mary Ellen Clark (Filadèlfia, 1940 – Nova York, 2015) es va sentir interessada per la fotografia des de ben petita, ja que a 9 anys va tenir la seva primera càmera. Va estudiar Pintura i Història de l’Art a la Universitat de Pennsilvanià i es va graduar en Fotoperiodisme a la Annenberg School for Communication de la Universitat de Pennsilvanià. S’ha especialitzat en  fotoperiodisme, fotografia documental i publicitària. La seva obra s’ha publicat en una vintena de col·leccions. Va fotografiar més d’un centenar de pel·lícules mentre les estaven rodant, entre elles Apocalypse Now de Francis Ford Coppola i Satyricon de Federico Fellini. A més, va treballar en el cinema  amb càmeres de diferents formats, sobretot en blanc i negre. Va coproduir, coescriure i fotografiar el llargmetratge Cor trencat de Martin Bell i protagonitzat per Jeff Bridges. Les seves fotografies s’han publicat en les revistes i diaris de més prestigi internacional com Life, Vanity Fair, Rolling Stones i New York Times , entre altres. El 1977 es va incorporar a l’agència Magnum Photos, però s’hi va estar poc temps per desavinences, ja que no acceptava les imposicions que li feien. Després va formar part d’Archive Fotografies, fins que el 1988 va fundar la seva pròpia agència.

Amanda and her cousin Amy, Valdese, North Carolina, USA, 1990

Mary Ellen Mark. Vides de dones

En aquesta exposició el públic observarà tots els temes que més han interessat a l’artista, sent el principal la denúncia de la condició de fragilitat i vulneració dels drets de la dona, sobretot de les noies. Podríem afirmar que va ser una precursora del feminisme, del que avui en dia es denomina com moviment Me Too, per posar en coneixement de la societat els abusos que pateixen les dones, un tema que, malauradament, segueix sent avui actualitat.

Una de les característiques principals del seu treball és el grau d’implicació que demostra vers les persones desfavorides pel consum de drogues, la prostitució, el maltractament… Solia conviure durant un llarg període de temps amb els personatges que fotografiava, com és el cas de Tiny (Erin Blackwell), que va conèixer a Seattle quan tenia 13 anys mentre estava realitzant un reportatge sobre els nens del carrer per a la revista Life. Va anar seguint la seva trajectòria  durant tres dècades. Seattle és una ciutat molt moderna, alternativa i progressista, que es pot incloure com a paradigma del “somni americà”, però que en realitat no deixa de ser una mena de miratge o entelèquia. Tiny era una jove fugitiva, pobra i addicta a les drogues que ara, amb 52 anys, és mare de 10 fills. De les diferents imatges que hi ha a l’exposició una d’elles és la més significativa,  ja que la representa disfressada de prostituta –la noia li havia comentat  que volia aparentar una puta francesa durant la celebració de Halloween.  Sembla molt més gran de l’edat que tenia en aquell moment. Segons l’artista: “només m’interessa la gent marginal (…). Sento una afinitat per persones que no han tingut les millors oportunitats dins la societat”.

El 1987 va viatjar a Barcelona i va conèixer diversos campaments de gitanos, concretament al barri de Poblenou i a Ripollet., tal com es pot veure a Campament gitano (1987), on fotografia un noi  que porta una màscara en forma de papallona i una noia que es recolza en el seu braç. Al fons es distingeixen un gran nombre de caravanes. El més destacable de la imatge és com l’artista plasma la preocupació i el neguit de la noia a través de la seva mirada, ja que dóna molt protagonisme als personatges que fotografia. És una mirada de complicitat. Segons la comissària, tots aquests personatges que retrata són grupuscles que estan al marge d’allò visible, els compara amb els éssers  invisibles que deia el filòsof estructuralista i postmodernista francès Michel Foucault, preocupat per les relacions humanes i les relacions de poder. Es tracta de persones que pertanyen a la societat, però que aparentment no es veuen. 

Vera Antinoro, rhoda Campporato i Murray Goldman, Luigi’s Italian American Club. 1993 ©Mary Ellen Mark

Un altra tema que la va atraure molt de temps és el dels psiquiàtrics, sobretot quan va visitar el pavelló psiquiàtric de dones de l’Hospital de l’Estat d’ Oregon, on hi va fer una sèrie de fotografies íntimes, com és el cas de Laurie a la banyera, Pavelló 81 (1976). El personatge que apareix  sembla més aviat una actriu banyada en escuma mirant a la càmera, més que una pacient. Eren dones que “representaven un perill per a sí mateixes o per als altres. De fet, la circumstància per la qual va anar a Oregon a fer aquest reportatge, era la de fotografiar el rodatge de la pel·lícula Algú va volar sobre el niu del cucut del director d’origen txec Milos Forman, però es va sentit captivada per l’ambient del psiquiàtric, i s’hi va estar més d’un mes convivint amb les pacients, ja que “volia captar els diferents aspectes de les seves personalitats, No volia saber res sobre els seus historials mèdics…”.

Una temàtica de la que no hi ha imatges a l’exposició, però que sempre ha estat motiu del seu interès és el de la prostitució, concretament del  projecte que va fer sobre la vida de les treballadores sexuals del barri conegut popularment com a vermell a la ciutat india de Bombai”. En un primer moment va ser rebutjada, tant per les mateixes prostitutes com pels homes que rebien els favors sexuals, però finalment va aconseguir guanyar la seva confiança i va ser acceptada per poder prendre imatges molt properes. S’hi va estar tres mesos. Segons Morin, la idea de l’artista era la de “sobreposar-se a l’horror i conviure-hi, i posar-se al mateix nivell dels que hi troba”.  Tanmateix, hi ha altres fotografies relacionades amb la India com és la de la mare Teresa de Calcuta (1980), fundadora de la Congregació de les Missioneres de la Caritat i Premi Nobel de la Pau (1979)  i escenes de circ com en Hipopòtam i intèrpret. Great Rayman Circus (1989), fotografiades   a la ciutat de Madràs. D’aquest circ se’n va fer la pel·lícula The Amazing Plastic Lady. Dins d’aquest apartat s’exhibeix Nena acròbata de circ al seu trailer (2008), feta a la localitat mexicana d’Oaxaca.

La sèrie sobre la família Damm està ben representada a l’exposició, on  es veuen diferents moments de la seva existència. Va ser la revista Life qui li va encarregar un reportatge sobre la gent sense sostre. Gràcies a l’escriptora Anne Fadiman va poder contactar amb la família Damm que en aquell moment vivia al refugi de Valley a Los Angeles. Després de fer-los diverses fotografies, al cap de poc temps van ser desallotjats del refugi i van haver d’ instal·lar-se en un cotxe, tal com veiem a La família Damm al seu cotxe (1987). Durant 10 dies els va fotografiar, però la imatge millor va ser quan la Cryssy “va alçar de manera espontània el braç i va tocar amb delicadesa la cara de Jesse, llavors vaig saber que aquella era la fotografia”.

Altres temàtiques presents a l’exposició són els transvestits, els gígolos, les parelles de bessons –sèrie Twins-, escenes de ball de noies adolescents –que va donar origen a un llibre i a la pel·lícula, Prom-, el Ku-klux-kan; les presons, escoles d’educació especial –Amanda i la seva cosina Amy (1990)- i retrats de dones cèlebres, com les actrius Lillian Gish i Candice Bergen.

Mary Ellen Mark tenia un gran domini tècnic de la llum, així com també de l’enquadrament. La seva era una obra innovadora, viscuda de manera intensa i compromesa amb el que retratava. El cine i la fotografia li servien per a “aprofundir en la existència dels altres com una forma d’acceptar la seva humanitat i compartir-la amb una audiència més àmplia…”. Per això l’artista fotografia “el món tal i com és. No hi ha res més interessant que la realitat”.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close