Arts visuals

Matteo Guidi. (Re)moure els murs

L’artista italià Matteo Guidi presenta a la galeria Attitudes de Bolonya (fins al 15 de maig) l’exposició “La capacità di muoversi è una delle caratteristiche fondamentali degli esseri viventi”. Comissariada per Viviana Gravano, la mostra reuneix un conjunt de treballs recents de l’artista —la major part produïts a Barcelona— que tenen per comú denominador la idea de moviment, com a gest polític, orgànic o subversiu.

Una de les coordenades centrals de l’art contemporani és el moviment: l’acció de portar les formes d’avantguarda a la plaça (russos); el gest de desplaçar un urinari en una fira d’art (Duchamp); la deriva lliure a través d’una trama urbana (situacionisme); l’actitud de mostrar les accions processuals al museu (Szeemann); les intervencions a la natura (land art); el pas de l’art a la vida (Beuys)… Un moviment acurat i genuí, per ínfim que sigui, té la potència de doblegar les estructures més sòlides que encarcaren i constrenyen les realitats socials, artístiques i culturals: les construccions pures i immutables del món modern (els monuments, les fronteres, les obres d’art rotundes), o les vides monòtones i predictibles que els algoritmes volen avui que repetim i imitem fins a l’avorriment. Moure, avui més que mai, és remoure.

Detall de l’obra Remover con una vara de madera. Instal·lació a AF.FAIR, Trama34, L’Hospitalet de Llobregat, 2018. Foto: Mariano Monea

Vaig pensar en tot això després de veure per primera vegada una obra de Matteo Guidi. A Remover con una vara de madera (LaCapella Barcelona, 2017), l’artista es va interessar per investigar un monument dedicat al dictador Francisco Franco que havia sigut retirat de l’espai públic i guardat —per a molts, amagat— en uns magatzems municipals de difícil accés. Després de moltes gestions, l’artista va obtenir el permís de visita. El dia pactat, un guàrdia va acompanyar l’artista al recòndit emplaçament. Amb el seu ull d’antropòleg, Guidi va observar tots els detalls artístics i extraartístics de l’acció. I es va quedar amb un sol moviment: el gest mecànic del guàrdia en treure el gran drap que cobria el monument del dictador, de tres metres d’alçada, agitant un esvelt pal de fusta. Un sol gest, però amb grans implicacions simbòliques: desvestir el dictador —immutable sobre el seu cavall militar—, fent ondejar un gran drap, talment com ho faria un revolucionari amb la seva bandera.

Una de les obres del projecte The Artist and the Stone, de Matteo Guidi i Giuliana Racco. Dues postals de Jerusalem, paper d’alumini, pàgines d’una novel·la amb les targetes SD enganxades amb cinta aïllant acompanyades de les referències dels continguts i dates de rodatges anotades per la realitzadora de càmera del projecte, dins del sobre enviat per Giuliana Racco a Matteo Guidi –des de Jerusalem fins a Barcelona- com a estratègia para eludir les restrictives mesures de seguretat.

Aquell treball de LaCapella (premi Barcelona producció 2017), una versió de la qual, en maqueta de fusta, trobem a l’exposició de Guidi a la galeria Attitudes de Bolonya, em va permetre entendre una obra que havia vist de Matteo Guidi als mitjans de comunicació feia uns anys, quan tot just acabava d’aterrar a Barcelona: The Artist and the Stone, feta amb Giuliana Racco el 2015. Tots dos artistes van aconseguir llavors transportar un gran bloc de pedra calcària, de 24 tones, de Palestina i emplaçar-lo a una plaça de Barcelona, com a un treball de reflexió sobre les dificultats del trànsit d’objectes i de persones —van documentar procés de trasllat d’un artista palestí amb estatut de refugiat— en aquest país oprimit de l’Orient Mitjà. El moviment, de nou, com agent reflexiu i alliberador de les realitats cosificades pel control, la reglamentació, la vigilància i la repressió. La present exposició acull un heroic testimoni d’aquell projecte: un collage amb els xips originals de la gravació dels rodatges a les pedreres palestines, embolicats amb paper de plata per a salvar els controls d’enviament, les quals van haver de passar tot un sens fi burocràtic de tràmits, a Israel i Palestina, inclòs el document del governador d’Hebron donant permís a l’enviament dels materials “per propòsit artístic”.

Quan anys més tard vaig conèixer en persona Matteo Guidi, no li interessava parlar-me de pedres, sinó de realitats socials més tangibles. Em va explicar que estava treballant a la presó de dones de Brians, a pocs quilòmetres al nord de Barcelona, en el projecte Cooking in maximum security (2014-16). Una variació d’aquell treball es presenta al final de la present exposició:  Retomar sonidos. L’artista es va introduir al centre penitenciari i va enregistrar diferents sons amb les preses que els hi recordessin la vida del món que han perdut. El moviment i el so, en aquest cas, és usat per Guidi per a oxigenar una realitat ofegada en la norma, en el càstig i en l’oblit. Com deia Foucault, les fèrries estructures de poder no es troben tant en les grans governances del món, sinó en les petites i impertèrrites estructures repressives —dels hospitals psiquiàtrics a les presons, fins i tot també a les escoles— les quals, basades en uns principis de castració del moviment físic i mental, anorreen els reclusos.

Poc temps després del projecte a la presó de Brians, Guidi va presentar una gran pintura mural sobre Fidel Castro a l’espai Homesession de Barcelona, que va cridar l’atenció de la comunitat artística. El mural i les sèries serigrafiades que en sorgiren —exposades també a Attitudes— del projecte Tiempo de presión, són el resultat del diàleg amb la comunitat cubana de Barcelona i la recuperació d’una de les operacions més recordades de Fidel Castro durant la crisi energètica finals dels anys noranta a Cuba: la introducció per part del règim d’una olla de cocció d’arròs d’origen vietnamita a les llars cubanes per a estalviar el màxim d’energia elèctrica. L’estaticitat propagandística dels murals i papers publicitaris de la iniciativa, contrasten amb l’acció alliberadora de l’ús d’una màquina que va propiciar la salvació de milers de cubans de la misèria. De fet, el contrast entre l’estaticitat de les imatges de propaganda, i les grans manifestacions populars enarborant les mateixes imatges sempre han interessat a l’artista, com es demostra en el projecte Valor nominal, on Guidi dibuixa les imatges de diferents líders comunistes i espirituals del món preses de les impressions de la màxima expressió del capitalisme: la moneda en bitllet.

Un fotografia de la sèrie Attractions. Foto: Mariano Monea

Guidi s’ha servit sovint de la fotografia com a mitjà de treball. Una de les sèries més interessants és Attractions (2015), realitzades al parc d’atraccions de Haddah, a Cisjordania. El més colpidor de les imatges és la brutal semblança entre aquest popular espai de divertiment amb la morfologia d’un checkpoint de control israelià: en les reixes, portes d’entrada, bitlleteries, plegades de barres, zones de control, cabines de vigilància… Novament, en una sola imatge Guidi és capaç de posar frec-a-frec la rigidesa de les formes de control amb les formes mòbils pròpies de l’oci i el divertiment.

Vista de la instal·lació Retomar sonidos, exposada també a la 15ena Biennal d’Amposta (Obra guanyadora), 2018.

Aquesta dicotomia entre estaticitat i moviment apareix en l’obra que il·lustra i obra aquesta exposició: el mapa amb el perfil dels murs de ciment que avui dia s’alcen a tot el món per a dividir països i nacions. Els murs continuen multiplicant-se, impedint la lliure circulació dels migrants, els quals a la vegada escapen d’altres realitats petrificades en els abusos de poder. Guidi ha decidit activar el moviment a l’obra tot fusionant el mapa amb una imatge d’estructures cel·lulars en expansió. Un contrast intens en escala que ens porta a reflexionar sobre com la realitat globalitzada que avui està modulada per les subversions epidèmiques ocorregudes en la dimensió micro. Una realitat bacteriològica que, ben segur, està provocant avui l’alçament de més barreres entre països i persones de les que somiarien fer els governants més reaccionaris del planeta. Potser ens trobem en una nova fase de comprensió artística i cultural del moviment. Si en el món precovid, el moviment era l’actitud progressista i transformadora per excel·lència —davant l’estaticitat del món totalitari i repressiu—, avui l’acció s’ha convertit en un agent contaminador, convertint la immobilitat en una elecció, fins i tot, ètica. Serà interessant veure en els projectes futurs com Matteo Guidi serà capaç de copsar la morfologia, dinàmica o estàtica, dels nostres temps remoguts.

Albert Mercadé
Historiador i crític d'art. Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i col·laborador del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close