Arts visuals

Més enllà del temps i de l’espai. Eudald Alabau al Museu de l’Art de la Pell de Vic

El Museu de l’Art de la Pell de Vic repassa l’obra d’Eudald Alabau a “Naturae”. L’exposició es presenta com una antologia del treball de l’artista ripollenc, sempre preocupat per les conseqüències de la petjada dels humans sobre la natura.

Naturae, d’Eudald Alabau
Museu de l’Art de la Pell de Vic
Fins al 2 d’abril de 2023

Avui, comencem a veure les conseqüències del canvi climàtic. Les vivim en cada estació, al comprovar que les primaveres són més curtes, els hiverns més fraccionats i els estius s’allarguen de forma desmesurada. Cada dia que plou, per poc que ho faci, ho rebem com una espècie de regal. Atemorits per la falta d’aigua, fa uns dies vàrem veure com la situació de sequera actual va desembocar en la inaudita decisió de buidar del tot el pantà de Sau.

No podem dir que no hàgim estat alertats que d’aquesta situació. Tot això no ens hauria de venir de nou. Malgrat tot ens trobem immersos en una sinergia difícil d’aturar. L’única certesa que tenim és que en la propera cimera pel canvi climàtic hi haurà els millors canapès que hàgim pogut tastar mai, però, per molt bo que sigui el bufet, el tataki de salmó amb alvocat i maionesa de wasabi no ajudarà a arribar a alentir l’avenç cap a la situació de col·lapse cap on tot indica que ens estem dirigim.

Eudald Alabau és testimoni de l’impacte que ha tingut la globalització sobre el planeta. La seva estima i inquietud pel paisatge natural li ha permès ser-ne testimoni en primera persona. Aquesta consciència, però, no li ve d’ara, sinó que és un dels eixos principals del seu treball i que ara podem resseguir a “Naturae”, al Museu de l’Art de la Pell de Vic. 

“Naturae” és una retrospectiva dels cinquanta anys de treball d’Eudald Alabau. En la mostra, podem gaudir de l’extens treball i de l’ampli ventall de tècniques, processos i metodologies artístiques en què s’endinsa l’obra d’Alabau. L’exposició es mou des de l’escultura a la pintura, passant per la instal·lació, la performance, o fins i tot el treball com a pedagog. Aquest ventall d’influències ens permet fer un paral·lelisme entre l’obra d’Alabau i l’evolució que ha tingut l’art des dels anys setanta fins a l’actualitat.

A l’esquerra un motlle d’un conill. A la dreta un conjunt d’escultures de fusta. Fotografies de Roser Alabau.

Dins del treball d’aquest artista hi podem reconèixer un interès per l’accident natural, o com la natura és capaç de donar forma a la matèria. Alabau sovint estableix aquest joc en què la matèria és exposada a l’erosió o a l’impacte d’un medi determinat. En alguns casos, intenta reproduir els efectes geològics o biològics d’amunt d’una escultura o un quadre. En d’altres deixa tocar o actuar el públic sobre algunes de les obres per tal de fer-les accessibles o implicar el públic en el procés creatiu i receptiu. 

Probablement, Alabau va descobrir la seva passió per les arts plàstiques quan de jove ajudava el seu pare a amassar el pa al forn familiar. D’alguna forma, aquest treball amb les mans, sumat a la plasticitat de la matèria, el van empènyer a interessar-se per les arts. Durant aquesta època el seu treball patiria una transformació i, a poc a poc el faria transitar des de les tècniques clàssiques de belles arts, cap a l’exploració de nous processos i l’ús de materials poc singulars. Més tard, ja com a professor de l’escola d’Arts i Oficis de Vic, Alabau descobriria a Andy Goldsworthy, el qual seria una gran influència tant pel seu treball artístic com per la mirada cap al medi natural.

A l’esquerra Alabau mostrant a un visitant una de les seves peces. A la dreta un conjunt de planetes realitzats amb cera i il·luminats per dins. Fotografies de Roser Alabau.

El treball d’Alabau, però, s’expandeix més enllà de l’exposició. Tot i tractar-se d’una retrospectiva, trobem que una part de la seva obra, sigui per la seva naturalesa efímera o per l’estreta relació que té amb l’entorn natural, ha estat impossible d’encapsular-la dins una sala d’exposicions.

Un exemple d’això, és el retrat d’Homo sapiens realitzat a partir de la germinació de plantes dins d’un motlle. Aquest treball l’ha dut a terme en diverses ocasions, com per exemple en la sèrie “The Mongol Camel” que es va poder veure farà cosa de deu anys al Temple Romà de Vic. Algunes de les versions del camell estaven fetes a partir d’aquesta tècnica del cultiu emmotllat. Una d’aquestes versions, de fet, va acabar penjada en un despatx. La sorpresa, però, va venir el dia que el propietari de l’obra va entrar a l’oficina i va descobrir com l’espai estava farcit de papallones que havien nascut de dins del camell. Coneixedors d’aquest precedent, el Museu de l’Art de la Pell, va decidir no arriscar-se a exposar obres que posessin en perill el seu fons tèxtil.

Dues fotografies de El bosc dels sentits. Fotografies cedides per Eudald Alabau.

Segurament, però, la gran absent de la retrospectiva és la peça de la qual Alabau n’està més orgullós. Aquesta no és altra que El bosc dels sentits. Aquesta instal·lació presentada a Ripoll l’any 2000, neix de la descoberta de la frase indígena “els arbres són les columnes del cel, el dia que desapareguin el firmament caurà”. La peça la constituïen tres àrees diferenciades. La primera estava formada per un conjunt de troncs fets a partir de làmines de cartó i disposats en forma de bosc. El terra de la instal·lació estava ple de més trossos de cartó que recordaven a la mateixa escorça. En aquest espai, l’artista convidava a l’espectador a passejar-se descalç per l’espai i a olorar la resina dels arbres. En el segon espai trobàvem la continuació del primer bosc, aquest cop cremat. En el darrer estadi, l’espectador havia de caminar damunt del fang, fent notori el perill de desertització.

La instal·lació va gaudir d’un llarg recorregut expositiu per diversos municipis catalans i va acabar el seu perible amb una acció en què Alabau va decidir cremar el seu bosc. Amb aquesta tràgica fi, l’artista volia denunciar, alhora que conscienciar, del perill que els incendis forestals podien tenir sobre el medi natural.

A l’esquerra un conjunt d’escultures que recorden a còdols de riu. A la dreta una escultura feta a partir de la tècnica de la laminació. Fotografies de Roser Alabau.

Alabau utilitza l’art per a dialogar amb el paisatge natural. Bona part de la seva obra emergeix d’aquest diàleg que ell canalitza a través de l’art, per tal de compartir-lo amb el públic. A vegades, però, algunes de les obres apareixen fora del taller, perdudes en un bosc o a la riba d’un riu. Tal com feia Goldsworthy, Alabau juga a l’espai natural per tal de realitzar escultures efímeres que només sobreviuran gràcies a la fotografia, i que probablement, només les hauran pogut veure en directe ell o algun matiner que passava per allà. 

Tot i això, si passegeu per Ripoll i passeu per damunt del riu Ter, podreu entreveure les restes d’algunes obres d’Alabau. Són els vestigis d’un seguit d’intervencions que ni el temporal Glòria ni la borrasca Filomena no van aconseguir endur-se.

Conjunt d’obres de l’exposició Naturae. Fotografia de Roser Alabau
Blai Marginedas
Graduat en Art i Disseny he desenvolupat la meva carrera professional entre la gestió cultural contemporània i popular, el disseny gràfic i el comissariat i la reflexió cultural.
També he format part de col·lectius artístics com Morir de Frío i Supterranis.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close