Arts visuals

Miguel Ángel Sánchez: “Encara queda un espai de llibertat, dins de les pràctiques culturals, que no existeix enlloc més”

La galeria ADN de Barcelona acaba de celebrar el seu vintè aniversari. Poc s’esperava el seu fundador i director general, Miguel Ángel Sánchez, que ADN esdevindria un referent de les pràctiques artístiques més crítiques al nostre país i també en el context de l’Estat espanyol.

ADN ja va néixer amb la voluntat de compromís amb la societat i l’art i ha fet conviure un grup d’artistes de diverses generacions, des de Núria Güell a Carlos Pazos, passant pel col·lectiu Democracia, Eugenio Merino, Pep Vidal o Jordi Colomer. Al llarg d’aquests vint anys, ADN ha crescut en espai -des del primer local al carrer Enric Granados a l’actual del carrer Mallorca- i voluntats, amb dos espais més -ADN Platform i ADN Factory, a Sant Cugat del Vallès- d’exposició i producció. Sánchez, que és capaç de contagiar el seu gran amor per l’art i la cultura a tothom i que mai s’amaga de la seva barreja d’empresari compromès i historiador de l’art, té més projectes de futur per aquesta galeria tan singular de Barcelona. Ens ho explica en aquesta entrevista.

Vint anys de la galeria ADN. Li impressiona?
D’entrada et diré que si m’haguessin explicat fa vint anys que hauria de donar i cansar tant i sacrificar-me tant per la galeria, potser m’ho hauria pensat dues vegades. I he tingut sort amb la meva família que ho ha entès. Una galeria com ADN és massa absorbent per la tipologia d’artista que tenim, molt compromès. I ho dic amb la boca petita perquè les coses m’han anat molt bé. Pot sonar a grandiloqüent però sento que tenim una missió. L’any 2018, per exemple, vaig agafar 90 avions. He fet 130 fires, per que són 130 setmanes. Això vol dir que m’he passat pràcticament dos anys sencers de la meva vida dins d’un recinte firal. Amb el tipus d’artista que defenso i que programo a la galeria, o ho fas amb tota intensitat, o no surt, perquè no són artistes fàcils de vendre, els has d’explicar.

Ha invertit molt en mediació, doncs?
Sí perquè al contrari d’altres galeries, no hem tingut èxit venent obres on line perquè no és només la imatge de l’obra el que compta, és també tot el context de l’artista. Una proposta de la Núria Güell difícilment es pot vendre per internet perquè implica tenir l’experiència i un coneixement. Això implica que has d’invertir molt de temps en presentar molt bé els artistes perquè has d’explicar com aborden els relats.

Com ha viscut al llarg d’aquests vint anys l’evolució de les pràctiques artístiques centrades en el tema sociopolític, que és una mica la marca de la casa?
Vam començar el 2003, en plena guerra de l’Afganistan. Després el 2004, els atemptats d’Atocha. Després la gran recessió econòmica del 2007-2008, els grans problemes identitaris i d’encaix amb l’Estat espanyol durant més d’una dècada, la covid, ara la guerra d’Ucrània… Això, com a petit empresari, per mi ha estat un patiment constant però d’altra banda, ha justificat la feina que he fet. A l’època que vam obrir la galeria, l’art gairebé no parlava de política de les institucions, es feia més referències a la pròpia pràctica de l’art contemporani sobretot. Per això quan vaig obrir la galeria, érem una rara avis. Però a partir de la gran recessió, el sector de l’art es va adonar que no podia continuar mirant a una altra banda. Aleshores les biennals d’art contemporani es van començar a focalitzar en temes polítics com les migracions forçades, els temes de gènere, les noves lluites de classes socials… Aquesta distòpia contemporània ha donat la raó a la línia de la galeria. Per això hem pogut créixer perquè no ens hem pujat a cap carro. El que veníem fent des del principi va resultar que s’alineava amb les voluntats polítiques i culturals actuals.

Per tant, continua apostant per aquesta línia?
Totalment perquè estem convençuts que l’art no impacta directament a la vida de la gent per fer un canvi immediat però sí que genera una radiació de fons, que és necessària. Si ADN no existís, trobo que a Barcelona li mancaria una galeria com aquesta.
Quan hem generat recursos, els hem invertit en producció i coneixement. Per això la cultura és un sector precari perquè la quantitat d’hores que implica formar-te, conceptualitzar els projectes, coordinar-los i dur-los a terme, tot això no està pagat. I això és transversal a tot el sector cultural, on tothom fa més que el que rep.

Miguel Ángel Sánchez. Cortesia de la galeria ADN

La galeria ha anat ampliant-se, tant en la nova seu, com als dos espais de Sant Cugat. Com ho va fer?
Vaig estar els primers deu anys sense cobrar res de la galeria perquè estava implicat en altres projectes empresarials. I després els recursos generats els hem anat invertint i vam poder comprar les dues naus industrials a Sant Cugat del Vallès. L’any 2019 vam poder comprar la nova seu del carrer Mallorca, que òbviament encara estem pagant. I d’altra banda un dels trets d’ADN i que ens distingeix és l’esforç de producció que fem. Aquesta també va ser una estratègia des del principi perquè quan vam començar a treballar amb artistes emblemàtics a nivell global, no els podia oferir només un espai galerístic convencional a Barcelona. L’única manera de fidelitzar-los al nostre programa era oferir producció. I també hem ofert la generació de coneixement, allò que deia d’explicar molt bé l’obra dels artistes.

Podria no haver-ho fet.
Sí, però cal fer militància i proselitisme. Precisament perquè cal que aquest tipus de pràctiques artístiques arribin a més gent. Per això tenim el blog, per exemple. Fa uns quinze anys que es parla que cal redefinir el model antic de les galeries i mai arribem a una solució definitiva. La meva aposta va ser voler treballar com una institució, en la meva petita dimensió. Tenim producció, difusió, generació de continguts, la part comercial i fins i tot ara tenim una col·lecció, humil i amb obres més importants pel contingut que no per seva dimensió i cost. ADN, tot i que és un galeria comercial, funciona com una institució. Fem una tasca pública i les administracions ho veuen i ens han ajudat. El que faig és utilitzar els recursos generats per l’activitat comercial convencional d’art per alimentar un programa paral·lel a Platform, la col·lecció, el blog i fins i tot generem programa públic perquè organitzem moltes activitats paral·leles a pràcticament totes les exposicions. En aquest sentit, fem pràcticament el mateix que fa qualsevol institució. El tarannà d’ADN és més institucional que no de galeria comercial. Aquesta va ser la meva resposta a la redefinició de les galeries.

Té un aire a Kunsthalle la galeria ADN.
Sí, el tarannà és d’institució pública però generem els recursos via venda d’obres. Però també és cert que treballem amb molts artistes que no tenen mercat però gràcies a les activitats, que generen capital simbòlic, els acabes monetitzant. El capital simbòlic si el mous i el difons, acabes tenint una pàtina de legitimització que fa que la gent se senti més còmode per venir i col·leccionar obres d’art. D’altra banda, una part dels nostres artistes van començar molt jovenets i passats aquests vint anys han crescut i no han desaparegut. La immensa majoria tenen recorregut institucional encara avui en dia. Això em fa pensar que alguna cosa hem fet bé. Això és un dels actius més importants d’una galeria, que els artistes comencin i segueixin amb tu i no et deixin. Per això no s’acaba d’entendre allò que he dit que no ho tornaria a fer però ho dic només a nivell de sacrifici personal.

Com han afectat a la galeria les polèmiques mediàtiques que van generar algunes obres d’Eugenio Merino a la fira Arco al vostre estand, com la figura de Franco en una nevera?
Algunes polèmiques han estat molt efímeres però dues ens han portat més problemes. Una obra mostrava la unió de les tres grans religions monoteistes amb unes escultures amb els llibres sagrats intercanviats. Era el 2010 i el Ministeri d’Afers Exteriors israelià va escriure al govern espanyol demanant la retirada de la peça. Lourdes Fernández, la directora d’Arco d’aquell moment, ens va donar tot el suport. Dos anys després, també va ser polèmica la peça de Franco a la nevera, que en aquell moment em semblava més aviat una broma. Però deu anys després, s’ha de demostrat que l’obra era molt pertinent i no era tan frívola com semblava. Vam tenir problemes judicials perquè ens van denunciar tant a l’artista com a mi per haver maltractat la imatge de l’antic cap d’Estat d’Espanya. I no, Franco és un dictador. Com pot ser que Franco sigui l’únic dictador europeu que té una fundació? Perquè per ells no és un dictador, és només un cap d’Estat. En aquest sentit, hem pagat un preu però val la pena no oblidar que avui en dia hi ha una involució de les llibertats brutal i una gran autocensura. A mi això avui en dia encara em sobta. Com pot ser que anem cap enrere?

Quin paper creu que ha tenir l’art en aquest context?
Crec que encara queda un espai de llibertat, dins de les pràctiques culturals, que no existeix enlloc més. Som precaris però aquesta part intangible de llibertat encara la tenim, tot i que rebem moltes pressions perquè no sigui així. És cert que els mitjans de comunicació fan la seva tasca però no oblidem que la tendència que hem viscut sobretot a partir de la contrarevolució cultural dels 80 amb la Thatcher i el Reagan, és que els grans conglomerats industrials han absorbit la indústria cultural i de la comunicació. No és naïf, per exemple, que la part destinada a la cultura en els mitjans generalistes sigui cada cop més petita. I és perquè en la cultura hi ha veus discordants.

I des de les administracions, com creu que es defensa l’art contemporani?
Les pràctiques més crítiques com no parlen d’identitats socioculturals sinó que parlen de dinàmiques més globals, aquí tampoc les hem acabat de defensar. És curiós que Barcelona que és una ciutat puntera en els festivals de música avançada, amb un teixit teatral increïble i on la indústria editorial és de les més potents del sud d’Europa, en canvi, l’art contemporani, tot i tenir una bona xarxa d’institucions, difícilment colpeix a la nostra societat. I això igual que critico les polítiques centralistes des de Madrid o des d’Europa, crec que aquí que nosaltres ens hem fet una mica de mal per defensar una idea d’identitat i no pas en generar debat i crítica. A més, la manca de continuïtat en la direcció de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals), que no és el cas dels tècnics que hi treballen, fa mal. Així que la poca atenció dels mitjans i la poca voluntat política que valori que a Barcelona hi ha molta creació i que sigui de tota mena demostra que alguna cosa s’ha fet malament. Però també és cert que hem fet altres coses bé perquè Barcelona és la meca de la música avançada.

Pel que fa al tema del col·leccionisme local, el sector està molt queixós. Quina és la proporció de vendes internacionals i d’aquí en el cas d’ADN?
En el nostre cas, sempre ha estat igual. Un 70 per cent internacional i un 30 per cent de l’Estat, del qual un 10 per cent és local. Això és molt poc. Només amb les vendes de col·leccionisme local, la galeria no podria viure més de sis mesos. Significatiu.

No hi ha relleu en el col·leccionisme local?
La crisi del 2008 va fer molt de mal perquè es consolidés un col·leccionisme que començava. Però el problema de fons avui en dia és que la gent que té recursos, no ens ha seguit. Hi ha col·leccionistes a casa nostra, és clar, però són poquets. I aquest dèficit és culpa nostra segurament. Jo de seguida vaig trobar mercat a fora i em vaig concentrar en les fires, hi havia anys que arribava a fer onze fires! Per tant, potser no tinc massa col·leccionistes locals perquè potser no els he cuidat prou. Però parlant amb altres companys, tothom està més o menys igual. Per exemple, tinc més clients a Madrid que a Barcelona. Em fa ràbia no només perquè les vendes que fas fora són més cares, amb menys marge, sinó perquè no pots créixer si no comptes amb suports a prop.

Quines han estat les claus de l’èxit de la galeria?
D’una banda, que per sort els clients que tenim són fidels, segurament perquè tenim un programa tan definit perquè si t’agrada un artista de la casa, probablement t’agradin quatre més. Si t’agrada l’Adrian Melis, t’agradarà la Núria Güell. Si t’agrada el Carlos Aires, t’agradarà l’Avelino Sala. Si t’agrada el Kendell Geers, t’agradarà el Mounir Fatmi. Una altra de les estratègies que han funcionat ha estat vendre moltes obres, però moltes d’elles molt econòmiques i amb facilitats de pagament, cosa que a la llarga ha consolidat moltes carreres. Si l’obra d’un artista jove, acaba estant a quinze cases particulars i a dos museus o col·leccions públiques del teu context, tens un argument de venda molt sòlid. Òbviament, les obres han de tenir qualitat. Una altra de les claus de d’haver arribat a aquesta posició de relativa comoditat ha estat la hiperactivitat. El meu pare em deia si fas moltes coses, t’equivocaràs moltes vegades però l’encertaràs de tant en tant. Que l’activitat de la galeria no s’aturi en cap moment, ha estat un dels secrets de la consolidació de la galeria i d’haver arribat als vint anys.

Com veu en aquests moments el col·leccionisme a nivell internacional?
Les noves generacions de col·leccionistes, sobretot les provinents de les fortunes asiàtiques estan més interessades en col·leccionar obres d’estils més influenciats per la cultura del manga i el còmic. Aquesta iconografia més infantil, per exemple, està triomfant molt i sembla que els col·leccionistes joves no s’interessen tant per les pràctiques més conceptuals i amb més contingut i de codificació socioeconòmica.

Quin és el futur que somia a curt i a llarg termini per ADN?
Hem comprat un espai petit al barri de Le Marais de París, en el rovell de l’ou, a prop del Museu Picasso i el Centre Pompidou. No és una galeria convencional perquè no tinc recursos per fer-ho. Així que fem una mena de presentacions molt informals que jo anomeno “soirées” i ja n’hem fet tres. La idea és que unes 25 ó 30 persones vegin les obres en un altre context. No funciona com a galeria sinó com a punt de trobada, per anar teixint xarxa perquè des del començament ens ha funcionat molt bé l’eix francobelga. Ens està donant resultat i hem venut obres.

Per què funcionen tan bé les obres d’ADN en aquest eix francobelga?
Jo soc molt francòfon i he treballat molt amb artistes francesos i amb altres que han treballat a França i a Bèlgica. A més a París el comerç té un volum 5 vegades més gran que a Espanya. A més, ara París viu una nova centralitat post-Brexit, una revifada de de la ciutat com a capital de l’art europea perquè Berlín també ha perdut una mica embranzida. El teixit artístic parisenc no te l’acabes. Voldria poder consolidar aquesta presència a París. Si d’aquí dos o tres anys he estat capaç de generar una xarxa allà, llavors sí que em plantejaria obrir galeria. Un altre somni és intentar créixer a Portugal. Ja estic estudiant portuguès i tot. Ara tinc 50 anys, si d’aquí a 5 o 6, pogués continuar amb ADN Barcelona, Platform i Factory a Sant Cugat i tenir galeria a Lisboa o Porto i a París, aquest seria el meu somni. També voldria que la galeria continués tenint aquesta voluntat d’incorporar artistes joves, que és marca de la casa.

Hi ha artistes de totes les edats i posicions a ADN. Ho ha buscat expressament?
M’interessa molt fugir de la idea de les generacions molt marcades. A ADN tenim artistes emergents, artistes que ja s’han consolidat i artistes més clàssics com el Carlos Pazos o la Margaret Harrison. Perquè hi ha artistes que són grans d’edat però que fan una obra intensament jove, que tenen molt a dir. I si podem anar-nos mantenint com estem, fent producció, que pugui pagar l’equip i créixer, i si ens mantenim en aquest nivell d’ingressos al voltant del milió o 1.250.000 euros, ja anem bé.

Sap que aquesta dada no la sol explicar ningú del seu sector?
Jo soc molt clar. I la transparència, tant de bo fos la norma. Si sé que les galeries que m’envolten estan generant un Clash flow brutal i jo no, m’he d’espavilar i mirar que estan fent. I si veig que estan patint, he de pensar en que m’invento per ser singular i no caure en el parany. Per mi la transparència és egoisme. És cert que se’ns titlla sovint de poc transparents, entre nosaltres en parlem i jo soc una mica més bèstia i t’ho dic obertament perquè penso que és important.

És cert que les empreses d’altres sectors no se n’amaguen tant i publiquen i difonen els seus resultats sense cap pudor.
Per mi és important conèixer el sector. És cert que als galeristes no se’ns valora socialment, doncs per què no explicar el fàcil o difícil que és construir un projecte galerístic i que se sàpiga que oferim cultura de franc perquè pots col·leccionar experiències i exposicions i no invertir ni un cèntim? Que se sàpiga l’esforç que hi ha al darrere.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close