Organitzada per la Fundació Lluís Coromina, “Art i paraula” és una mostra que es presenta a la Factoria Cultural Terrassa i que recorre un camí d’anada i tornada entre el llenguatge escrit i l’expressió visual. L’equip comissarial (Fina Duran, Jesús Galdón i Martina Morittu) proposa un trajecte des de la mirada d’artistes de diferents generacions per descobrir-nos la poesia d’Ausiàs March, Ramon Llull, Joan Oliver, Salvador Espriu, J. L. Borges, V. A. Estellés, J. V. Foix, Maria Mercè Marçal, Felícia Fuster, Carles Hac Mor, Joan Brossa i Àngels Moreno.
Art i paraula. 11 artistes i 11 poetes
Factoria Cultural Terrassa
Rambla d’Egara, 340. Terrassa
Fins al 23 de gener de 2022
A cura de Fina Duran, Jesús Galdón i Martina Morittu
Artistes i poetes representats: Amèlia Riera / Salvador Espriu; Guinovart / Joan Oliver; Jordi Tolosa / J. V. Foix; Francesca Llopis / M. Mercè Marçal; Jesús Galdón / Carles Hac Mor; Ester Xargay / Felícia Fuster; David Ymbernon / Joan Brossa; Mar Arza / Llull / Estellés; Anna Llimós / Àngels Moreno; Gerard Altaió / Ausiàs March; Lluís Vilà / Jorge Luis Borges
La relació de l’ésser humà amb el món passa, fonamentalment, per la mirada. Però, alhora, allò que ens humanitza és la paraula i el pensament discursiu. Amb aquesta premissa, l’art ha posat imatge a les grans preguntes filosòfiques i la filosofia ha contribuït a pensar l’art. Plutarc deia en el segle VI aC que Simònides de Ceos definí la pintura com a poesia muda i la poesia com la pintura que parla. Aquesta formulació es va reprendre amb Horaci amb la sentència ut pictura poesis, convertint-se en un dels principis fonamentals de la comparança entre les arts plàstiques i la literatura.
Des de l’origen de la civilització, l’home s’ha interessat per establir relacions entre les arts, així com per les mútues influències i associacions comparatives. La vinculació entre art i poesia es remunta als inicis de la nostra història i cultura. La poesia com a generadora d’imatges i sensacions ha tingut sempre un fort lligam amb allò visual: el poeta ens ha apropat a la creació d’imatges i l’artista visual les ha plasmades materialment. Literatura i arts plàstiques han estat històricament una activitat complementària, afirmant-se en el segle XX com una conquesta dins de la creació poètica. “La pintura és poesia; sempre s’escriu en vers amb rimes plàstiques” va dir Picasso.
Amb l’objectiu de crear un recorregut que doni a conèixer obres d’artistes i poetes de diferents generacions i llenguatges de la cultura catalana, la mostra “Art i Paraula. 11 artistes i 11 poetes” estableix un diàleg entre art i poesia des d’una doble experiència estètica. Un relat que indaga en les fronteres de la creació interdisciplinària, tot qüestionant els límits dels dos llenguatges: imatge i paraula. Es tracta d’un conjunt representatiu de l’obra de diversos artistes, que ens parla no només de l’interès que han sentit i senten per la poesia, sinó també de la llibertat expressiva que tenen en comú amb els poetes homenatjats. Defensen la poesia com l’arquetip del màxim domini de la paraula; res és superflu per expressar la realitat o la utopia.
Gerard Altaió. L’amor, 2020. Cadira plegable de tisora de fusta i volum d’obres completes d’Ausiàs March. Fotografia: L’estudi de la Mirada. 
Jordi Tolosa. Profunditats marines, 2020 Acer, ferro, pedra i vidre. Fotografia: Martina Morittu.
Gerard Altaió (1978), definit com a “artista del text”, explora els límits de la paraula per escorcollar els confins dels significats. Ausiàs March és el poeta al qual ret reconeixement amb la peça L’amor, un volum de les seves obres completes anivellen el posicionament desequilibrat de la cadira on es recolza. Ester Xargay (1960), poetessa i videoartista, presenta una videoinstal·lació sobre l’obra de Felícia Fuster, a partir del poema “El verb el vent” del llibre Sorra de temps absent, una peça que ens apropa a una veu femenina que va establir estrets vasos comunicants entre pintura i literatura; dos camins per avançar en l’art i l’experimentació.
L’extensa sèrie realitzada per Josep Guinovart (1927-2007) a partir del llibre Les decapitacions de Joan Oliver (Pere Quart), plasma d’una manera rotunda, amb caps exempts, la barbàrie i la tragèdia humana que traspuen aquests desoladors poemes. Amèlia Riera (1928-2019), una de les dones més combatents i actives de la fosca postguerra, va connectar molt directament amb la poesia de Salvador Espriu. A l’obra Cementiri de Sinera XXV reflecteix el seu univers màgic i esotèric d’escenes ritualistes i litúrgiques que remeten a les profunditats metafísiques del misteri de la vida i de la mort.
Josep Guinovart. Sobre les decapitacions de Pere IV (VII), 2000. Tècnica mixta sobre fusta. Fotografia: L’estudi de la Mirada. 
Anna Llimós. Sota la pell, una febre de memòria. Format instal.latiu sobre un vers del poema “L’agulla”, d’Àngels Moreno. Fotografia: Martina Morittu.
Francesca Llopis (1955), a partir del llibre Raó del cos de Maria Mercé Marçal, ha creat un audiovisual que és una reflexió sobre el cos; mirades interiors que incita l’ull a explorar els seus racons. Aquest concepte d’introspecció és un tema recurrent en l’obra de l’artista en una reinterpretació de tot allò desconegut. Filacteri d’infrallengua és una intervenció de Jesús Galdón (1967) arran del llibre homònim de Carles Hac Mor i consisteix en una llarga banda de paper suspesa del sostre que va recorrent tot l’espai per articular els àmbits expositius, tot reinterpretant alhora el poemari. Les planes escrites amb fum d’espelma són poemes volàtils i eteris que configuren una instal·lació ideada expressament per crear un filacteri a gran escala. Sorgeix d’un diàleg lliure i obert amb l’obra de Carles Hac Mor, artista i escriptor, per transformar paraules en vibracions musicals.
David Ymbernon. Paleta-poeta, 2012. Objecte. Fotografia: L’estudi de la Mirada.
David Ymbernon (1972) a Paleta-poeta rellegeix un poema visual de Joan Brossa i recrea un univers personal d’experiències a cavall entre la poètica i el joc, l’oníric i la remembrança a la infantesa. Des dels seus inicis, la materialitat de la paraula i el text han servit a Mar Arza (1976) per treballar la paraula entesa com a dipositària de significats, amb propostes a partir de fragments de llibres i textos que manipula per crear inaudites relectures conceptuals, poètiques i plàstiques. En aquesta ocasió utilitza les paraules de Ramon Llull i Vicent Andrés Estelles, suspeses sobre el buit i el blanc del paper, per construir una nova narrativa.
La poderosa presència de la paraula en l’obra de Jordi Tolosa (1956) reforça la contextualització de significacions, sobretot per precisar conceptes. L’impacte visual del mot conflueix amb la rotunditat de la peça de ferro a la instal·lació Profunditats marines, basada en un ferm discurs teòric i filosòfic. Només la fragilitat de la mirada pot trencar la consistència hermètica de l’empresonament dels seus límits. Un sentit místic de transmutació transformen les paraules de J. V. Foix en paràmetres de mesurament de profunditats marines. Per parlar de la memòria i de les empremtes del fet d’habitar, Anna Llimós (1989) presenta la instal·lació Sota la pell, una febre de memòria, formada per un paviment de rajoles, damunt les quals escriu un vers del poema L’agulla, d’Àngels Moreno. Són els rastres que deixa la vida com també són les empremtes que cada casa solca en nosaltres. Finalment, en relació amb el concepte de l’absolut, entès com a pol oposat entre principi i fi, construcció i destrucció, a la instal·lació Congrés de l’Absolut, Lluís Vilà (1952- 2010) estableix connexió amb l’obra de Jorge Luis Borges amb un to irònic, paradoxal i crític sobre allò matèric i orgànic.
Artistes que ultrapassen els difusos llindars dels gèneres artístics per capbussar-se en una experiència artística totalitzadora que permet transitar pels espais entre el físic i l’intangible.
