Arts visuals

Mireia Rosich: “Els mites són com els somnis de la humanitat”

Penèlope, Ariadna, Dànae, les Amazones, les Sirenes, Pandora, Helena… Son algunes de les dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica que la historiadora de l’art i directora del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, Mireia Rosich, analitza en el llibre En la estela del mito (Kairós). Es tracta d’una aproximació interdisciplinar i divulgativa als mites femenins grecs, que involucra l’art, els estudis clàssics, la literatura i fins i tot la psicologia individual i col·lectiva, ja que com diu, Rosich, “els mites ens ressonen a les nostres vides”.

El llibre no sorgeix del no-res sinó que és una recopilació d’una investigació que l’autora porta a terme des de fa anys des de que l’espurna d’aquest tema la va enxampar i va acabar esdevenint una passió. Un passió que primer es va desenvolupar en uns articles setmanals al suplement Cultura d’El Punt Avui en la secció Des del laberint i més tard a partir del 2015 en un cicle de xerrades  al museu de Vilanova sobre mites i art en forma de chill-out, que ha tingut una gran èxit i que continuarà la temporada vinent. Tot això ha pres ara forma en aquest llibre.

Aquests personatges mitològics sempre hi són i sempre hi seran, oi?

Sí. Tenen unes veritats essencials que fan que puguis aproximar-t’hi de moltes maneres. Si veus una pintura amb personatges mitològics i a sobre coneixes la història d’aquests mites, t’enriqueixes molt més. Però per a mi el més interessant ha estat trobar el vincle amb qüestions humanes de sempre. El que hi ha d’aquests personatges en tu. L’erudició és fantàstica però jo no soc una erudita. Per això el que he volgut és explicar què hi ha més enllà d’aquests personatges, com es reflecteixen les seves passions en les que a mi m’han trencat o m’han posat la vida del revés, quina caixa de Pandora ha obert temes en la meva família, en la meva parella… Cada personatge et permet unes ressonàncies. D’altra banda, era important introduir obres d’art però tampoc entenia el llibre si em quedava en el registre purament artístic. Els artistes et faciliten penetrar en els mites des del món visual, però l’objectiu del llibre és que cadascú trobi el seu fil particular.

Els mites també interessen als artistes contemporanis. Em ve al cap ara l’exposició de Nalini Malani a la Fundació Miró l’any passat que es basava en el mite de Cassandra i en la novel·la de Christa Wolf sobre el mite. Estan a la literatura, al cinema, a les sèries…

Perquè són històries a les quals s’hi torna i s’hi torna i amb l’art contemporani, i jo que soc més especialista del segle XIX, tinc moltes ganes d’aprofundir en com els artistes actuals s’acosten al tema. I des del punt de vista del gènere, és molt interessant totes aquestes dones artistes que estant fent intervencions amb teixits i teles amb el tema de fons de Penélope i Ariadna.

Les històries mitològiques són grans històries que funcionen meravellosament només com a històries, contes, llegendes. Però vostè no ha volgut només explicar històries en el llibre sinó que ha anat més enllà buscant nexes psicològics i gairebé dirigint-se directament al lector o lectora perquè trobi analogies a la seva vida. 

Crec que els mites estan plens de poesia, en el sentit que estan plens de metàfores. Si et quedes amb unes lectures lineals, en certa manera els estàs pervertint perquè no són fets històrics, no és que succeís alguna vegada literalment, sinó simbòlicament, i per això estan succeint sempre. La filòsofa Jean Houston diu que els mites són allò que mai va ser però que sempre està succeint perquè sempre tenim caixes tancades i passions que ens assalten. Sempre s’està confeccionant alguna cosa, sempre ens hem sentit extraviats i algú ens ha ajudat amb un fil, això passa constantment. Els mites ajuden a amplificar  i a veure tot un paisatge. Hi ha gent que ja ha passat per aquí, no seràs el primer ni l’últim. Aquesta és la part que més m’interessa dels mites.

Els mites ens ajuden a que ens puguem reconèixer en l’espècie humana?

En els chill-outs del museu, hi ha moments que la gent s’estranya quan el relat no és regeix per una lògica. Per exemple, Atenea surt del cap de Zeus. Però és que en els mites hem de fugir de la visió racionalista i en aquest sentit sempre faig el vincle amb el món dels somnis. Els somnis s’expressen en imatges que l’inconscient fabrica, no pots decidir el que somies, ni preveure-ho, emergeixen de manera espontània. En moments durs de la vida, en els somnis apareix de tot perquè un està fent un procés dur i complex, la psique ha d’assimilar un munt de coses i aleshores tu mateix crees imatges que poden ser completament inversemblants. Són reals? Literalment, no. Però apareixen. És el teu aquest món, no pots defugir-ne, forma part de tu. En aquest sentit, els mites són com els somnis de la humanitat. No són verídics, des del punt de vista racional, sinó que formen part d’un altre tipus de llenguatge.

El que és fascinant és l’encreuament de mitologies de tot el món, en un moment en que les cultures estaven molt allunyades. Com és possible que de manera simultània hi hagi històries i símbols tan semblants, com per exemple explica en el cas de l’arbre i el paradís, del qual en parla en el darrer capítol del llibre sobre el jardí de les Hesperidis?

És fascinant, realment. Aquí tots per tradició estem molt més familiaritzats amb Adam i Eva i el Paradís que amb el jardí de les Hesperidis però estan relacionats, sí. L’Islam té els seus paradisos, els nòrdics tenen els seus paradisos, cada societat de l’antiguitat en té perquè treure fruits de la terra era una tasca àrdua. Que la natura proveeixi i no t’hagis d’esforçar, d’entrada això ja és un paradís. Però a més que hi hagi un arbre central amb fruits, amb la serp com a animal tel·lúric, també és bastant comú.

I ha triat que tots els mites del llibre siguin femenins. Per què?

Perquè m’ha interessat fer una aproximació al tema dels personatges femenins a la mitologia que no fos superficial, de no quedar-me amb la cosa que les dones teixien i els homes eren guerrers. Crec que aquests personatges femenins parlen de les parts més ocultes de nosaltres, que no són tant la de l’acció, que representa que és la més masculina, sinó que tenen uns tempos diferents però fonamentals perquè la gran transformació es fa per dins, perquè el gran teixit de l’ànima es fa per dins. Si t’aproximes als mites amb un pensament estrictament simbòlic, no és tant home-dona, o masculí-femení, sinó que hi ha d’allò femení de tots perquè els homes també tenen aquest part, i les dones també estem en l’acció en molts moments de les nostres vides. Aquest tipus de subtileses en mitologia estan encarnades en figures femenines. I això en una societat que era bestialment patriarcal, on les dones només eren utilitzades per garantir l’estirp, per això estaven tan custodiades, tancades al gineceu i sense representació pública.

Dedica un capítol a les amazones, que simbolitzen la lluita, segons diu. La manera com viuen les amazones saps que és impossible, també és una mena de paradís. Però aquest món acaba malament i les amazones desapareixen de la faç de la terra. És un paradís perdut i a la vegada destruït i vilipendiat posteriorment. És també el triomf absolut de la societat patriarcal?

És clar i les amazones, en el cas dels grecs, eren el món al revés en tots els sentits. Un grup de dones soles era inconcebible, dones que poguessin tenir l’opció de la promiscuïtat també era impensable, que matessin els nens, que lluitessin cos a cos amb els grans herois… En el moment que són derrotades, en la iconografia són tractades com si fossin uns éssers híbrids, una mena de centaures, mig animals, mig humans. Eren vistes com un enemic bàrbar i que no podia existir. I aleshores tots els herois les acaben aniquilant.

‘Amazona ferida’ (1905), de Franz von Stuck HARVARD ART MUSEUM, CAMBRIDGE

Les amazones provoquen molta fascinació. D’aquí l’èxit dels còmics i les pel·lícules de Wonder Woman, que és una amazona provinent del mite grec, no?

És que l’arquetip de dona valenta, formada, lliure, no esclavitzada en el paper de mare ni d’esposa fidel, o de filla de… és molt inspirador i suggeridor. Fins i tot per als homes, que senten por i atracció a la vegada per elles, per això van generar un mite que ha perdurat al llarg del temps. Quan els espanyols van arribar a l’Amazones i van veure dones llençant sagetes, els va semblar que havia retornat aquesta part salvatge. El mite ha inspirat no només el famós còmic i les pel·lícules de Wonder Woman sinó, per exemple, a la sèrie Joc de Trons l’Arya Stark és un arquetip d’aquest estil. En algunes pel·lícules sobre el rei Artur, Ginebra és també arquera. És un tipus d’heroïna que està molt entrenada per poder-ho ser. A Joc de Trons, entre l’Arya i la seva germana Sansa es dibuixen dos arquetips femenins molt diferents però l’Arya encara que fregui els valors masculins, és tant dona com l’altra, i en aquest sentit els mites també ens ajuden a comprendre qüestions de gènere.

Circe oferint la copa a Odisseu (1891), de John William Waterhouse GALLERY OLDHAM, OLDHAM

Quina figura femenina li toca més de les que apareixen en el llibre?

Per la portada ens vam quedar amb aquesta Circe Invidiosa, de J.W. Waterhouse, que no és la Circe de l’episodi de L’Odissea, sinó la que apareix a Les metamorfosis, d’Ovidi, que està enverinant unes aigües i que ofereix un elixir. Ens va semblar que era la Circe més poderosa. Circe m’atrau i això que se la tracta de dolenta pel fet de ser com una fetillera, una bruixa. Se l’acusa de voler enganyar, de convertir els homes en animals, però finalment si grates en el camí de la vida, que és L’Odissea, que és com el viatge de tots, ella fa una funció fonamental perquè algú aprengui en un sentit vivencial. No és només tenir informació, és l’experiència la que fa créixer. Els mites expliquen que el dolor no es pot evadir, no són contes de fades, perquè la vida és dura. Circe converteix els homes en animals però quan tornen a ser homes han millorat. En el cas d’Ulisses, no el vol retenir sinó que li diu que vagi a l’entrada de l’Hades, amb els morts, i que allà veurà moltes coses,  i també li dona indicacions per sobreviure a les sirenes. Circe el salva i el fa crèixer. Qui té la perspicàcia i la saviesa de modular els creixements interiors dels altres? Per això Circe m’atrapa. En els chill-out, els dic als assistents, qui us ha ajudat en un moment complicat de les vostres vides? O quin professor o professora us va portar a escollir carrera? Els recordes tota la vida. Aquests personatges, com Circe o Ariadna, em ressonen. Perquè en el fons intento fer això quan escric o faig una xerrada, intento que se’n portin alguna cosa.

Els mites també poden tenir una funció terapèutica, com l’art?

Sí, en iniciatives dels museus com l’Arts in Health, comprovem que l’art té efectes terapèutics perquè intentar mirar dins de nosaltres mateixos és sanador. Els mites tornen a triomfar perquè ens permeten mirar cap a endins en una societat trepidant i superficial, en la qual no hi ha temps ni espais ni eines per fer-ho. L’Església catòlica i apostòlica no ens proporciona eines per això, està desconnectada. Però en canvi, la gent intenta buscar, sigui ioga, el mindfulness, perquè estem necessitats d’aturar-nos. La pandèmia ens han posat a tots contra les cordes perquè de sobte estàvem allà, amb nosaltres mateixos, encara que les pantalles traguessin fum. En el chill-outs, m’he adonat de la gran fam que hi ha d’això.

Ariadna entrega el fil a Teseu (1770-1780), d’Angelica Kauffmann COL·LECCIÓ PRIVADA

I el llibre també té nombroses referències a la història de l’art. Hi ha mites femenins que hagin interessat especialment als artistes?

Hi ha alguns que han tingut molta fortuna a la història de l’art com Dànae o Penélope però en canvi Pasífae habitualment està molt poc representada, encara que a Vilanova en tenim una escultura. I d’Ariadna n’hi ha moltes d’abandonades. La manera com es representa un mite a l’art ens connecta amb un moment determinat de la història. Les figures més sensuals han tingut més èxit sempre.  Però de moltes altres costa trobar imatges.

Una xerrada en forma de chill-out en un museu, que trenca amb la forma tradicional de fer aquest tipus d’activitat, que és tot un èxit. És aquesta una manera de fidelitzar públics en els museus?

Absolutament. I més que trencaria en el tipus d’activitat si tingués recursos, però al museu no tenim diners. Aquesta activitat la podríem fer al jardí amb pantalla gran, amb butacons, a amb música, amb essències… Està demostrat que perquè l’activitat tingui èxit has de predisposar bé l’espai, que no sigui incòmode. Però el que tinc clar és que les dades no m’interessen, sinó les històries, la part humana de les històries. M’interessa fer de Meryl Streep a Memòries d’Àfrica explicant contes dels Kikuyus al costat de la foguera. Faig de transmissora. És Circe qui et fa fer, és Penélope qui et dona paciència, és Atenea qui t’infon coratge.

Tenint en compte tant els articles com en els chill-outs, encara hi ha moltes més figures mitològiques per ressenyar. Pot haver una segona part del llibre?

De moment per mi era un deute que tota aquesta activitat quedés recollida en algun tipus de publicació. Es podria fer una segona part, és clar, perquè he deixat personatges però també m’agradaria fer dones de la Bíblia, des de l’art i la comparació amb altres religions. Al chill-out n’hem fet: Adam i Eva, Maria Magdalena… Als articles d’El Punt Avui vaig fer Sara amb el problema de la infertilitat, o Judit i Holofernes. O també es podrien fer parelles mítiques com Salomó i la reina de Saba. També podria haver una versió catalana d’aquest volum. Si l’he fet en castellà és perquè el projecte no va interessar a dues editorials catalanes i en canvi, l’editorial Kairós em va posar tota mena de facilitats i se m’ha tractat de meravella. Ells volien que ho fes en castellà perquè el mercat llatinoamericà està molt interessat en aquests temes. Per mi Kairós és un editorial de referència i ha estat un honor publicar amb ells.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close