Arts visuals / Exposicions

Mireia Sallarés al Casal Solleric de Palma

Per a Mireia Sallarés, l’art i la vida són indestriables, i això vol dir que l’art i la política també ho són. Quan dic que per a ella són indestriables vull dir que no hi ha res neutre, ni innocent, ni net de condicionants i de prejudicis. L’amor? Té una dimensió política. La gentrificació? És clar que té una dimensió política. Els orgasmes femenins? I és clar al quadrat (!!!) que té una dimensió política.

Els nostres problemes
Mireia Sallarés
C
omissària: Joana Masó
Casal Solleric de Palma (Mallorca)
Fins al 23 de maig de 2021

Nascuda a Barcelona el 1973, Sallarés mostra ara al Casal Solleric de Palma cinc dels projectes més laboriosos i importants en què ha treballat al llarg de la seva carrera, i la impressió que s’emporta el visitant mentre va fent el recorregut és que l’artista aborda sempre els seus projectes des de múltiples punts de vista: la seva mirada és, tot alhora, vivencial, ideològica, emotiva, afectiva, moral, històrica i, si més no de manera subtil o implícita, socioeconòmica. Ella no se n’amaga, ni tan sols ho dissimula: “Jo crec en el pensament que genera específicament l’art. Necessitem que ens expliquin idees. El meu art té una dimensió activista molt clara.”

Per a Sallarés, tant la pròpia vida com el concepte de vida viscuda són fonamentals per donar forma als seus projectes. “Al principi dels meus projectes –diu– sempre hi ha una relació personal. Els meus projectes artístics els faig per resoldre problemes personals que jo tenc”. Sallarés aclareix el concepte de vida viscuda: “És el que fem amb el que la vida ens dona i ens treu. En aquest sentit, el dret a la vida viscuda no pot ser mai només individual, per força ha de ser col·lectiu. Amb el meu art, tot i que jo no em considero una artista sinó una treballadora de l’art, jo fonc la meva veu amb la dels altres. I ho faig perquè el que és personal és indestriablement polític”.

Mireia Sellarés: Piscina Marina. Imatge del projecte ‘Savoir que j’existais, voilà!’

Un exemple de la intersecció naturalíssima entre la pròpia vida i la vida dels altres –la vida viscuda per cada un en concret i la vida plural viscuda per tots plegats– el trobem al projecte Savoir que j’existais, voilà!, protagonitzat per la Zahïa, una noia d’origen algerià que viu a Valence i que és víctima de la gentrificació. Víctima supervivent de la violència de gènere, la Zahïa es mal guanya la vida amb un camió de menjar ambulant, però és expulsada sempre i d’arreu. Darrera de la burocràcia d’un permís de treball s’hi pot covar un drama, una ferida que supura, de la mateixa manera que la gentrificació infligeix ferides noves damunt les ferides originàries.

Però no és una ferida que destrueixi: el projecte de Sallarés sobre la Zahïa és la prova de la seva força, és una reivindicació de la seva existència i és un elogi de la seva presa de consciència com a dona migrant –maltractada però emancipada. Així, el rètol lluminós que es pot veure a l’exposició amb la frase “Saber que jo existia, simplement!” té alguna cosa de monument.

Per què es va sentir interpel·lada Sallarés per la història de la Zahïa? Per dues raons, em conta. “Perquè la condició d’estrangeria ens travessa a tots d’una manera o d’una altra i perquè jo soc de la generació que ha vist gentrificar Barcelona. Tot el que em contava la Zahïa em ressonava”. És el que dèiem abans: l’art de Sallarés neix de la vinculació, més i tot, de la unió, entre la pròpia vida i les vides alienes, que deixen de ser alienes gràcies a l’art.

El mateix val per als tres projectes següents que poden veure’s a l’exposició. Cada un té un eix central i diàfan: els orgasmes a Mèxic, l’amor a Sèrbia, la veritat a Veneçuela. En tots ells, Mireia Sallarés fa servir instal·lacions, fotografies, vídeos, documents… És inevitable que, si la seva mirada sobre els temes que aborda és plural, també sigui plural la forma i les tècniques amb què els aborda. En aquest sentit, tant Las muertes chiquitas –sobre els orgasmes a Mèxic– com Com una mica d’aigua al palmell de la mà –sobre l’amor a Sèrbia– són un projecte expositiu, però també, en cada cas, un llibre homònim i una pel·lícula.

Sobre el llibre Com una mica d’aigua al palmell de la mà (editat per Arcàdia), fa uns mesos en vaig escriure això per aquesta mateixa publicació: “Podria ser un títol per a un assaig sobre el pas del temps, sobre la fragilitat dels individus, sobre la força perdurable de l’art o sobre les potències destructores de la guerra i de la història. Però l’assaig de Sallarés que porta aquest títol avisa al subtítol que és Una investigació sobre l’amor. I ho és, tot i que també aborda qüestions com el pas del temps, la fragilitat dels individus, la força perdurable (o no) de l’art i les potències destructores de la guerra i de la història”. El projecte expositiu reforça i magnifica encara més la naturalesa híbrida de l’obra serbosentimental de Sallarès. És una obra –perdó per aquesta segona autocita, un abús– que parla d’un amor total, tentacular, un amor que afecta totes les esferes de la vida i la societat, tant les més íntimes i personals com les més comunals i compartides.

Els testimonis de les dones mexicanes que parlen de les seves vides –a partir de la seva sexualitat– a Las muertes chiquitas desmunten molts tòpics i prejudicis. Des de l’Occident europeu, es tendeix a mirar les dones mexicanes i pensar que només poden ser d’una determinada manera perquè aquella és una societat tradicionalista i masclista. Prejudicis i res més. En realitat, és clar, hi ha de tot.

El testimoni d’aquestes dones –alguns es poden veure en les pantalles de la sala, però a Filmin hi ha la pel·lícula completa– plantegen moltes qüestions sobre les relacions entre els homes i les dones. I, també, sobre les relacions de les dones amb elles mateixes, les quals estan interferides per uns poders estructurals –un sistema heteropatriarcal– que les distorsionen i subjuguen. Sallarés és clara: “El tema dels orgasmes no està superat. Jo no vaig tenir el meu primer orgasme fins als 27 anys, i això que follava des dels 16”, em diu. La conclusió? El plaer de les dones no és una qüestió només íntima. “Fixa’t que trobar avui una dona que no ha tingut mai un orgasme i que t’ho digui sense culpa ni vergonya és pràcticament impossible a les nostres societats occidentals. És bèstia, això, eh?”.

Mireia Sellarés. Documentació del projecte Las muertes chiquitas.

Com que parlar d’orgasmes no és només una qüestió de fisiologia sexual, el projecte de La muertes chiquitas parla també de narcotràfic, desastre ecològic, avortament, política, colonialisme, zapatismo, feminisme… “És un projecte –diu Sallarés– que parla de plaer, però també de violència. Ara bé, les històries dures d’aquestes dones no et fan pena. No necessiten res de tu, ni que les consolis, ni la teva solidaritat, ni res. Jo fujo de fer coses que a l’espectador li permeten tenir bona consciència, patir per l’altre i alhora gaudir del consol de no ser l’altre”.

Postal amb el lema del projecte Las muertes chiquitas

Els dos projectes que completen l’exposició són sobre la veritat a Veneçuela i sobre la responsabilitat ètica i política de l’art. Aquest últim és també un homenatge al cineasta alemany Harun Farocki i a la cineasta nord-americana Jill Godmilow, que, juntament amb Sallarés, formen una cadena d’herències assumides, al servei dels compromisos de l’art.

Personal, intensa i immersiva, Els nostres problemes, comissariada per Joana Masó, és una exposició idònia per fer-se una idea rica i panoràmica de la trajectòria també rica i panoràmica de Mireia Sallarés.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close