És prou coneguda la tasca com a escultor de Moisès Villèlia, tant per les exposicions que ha dut a terme, com per ser un dels escultors catalans més internacionals amb un estil propi que ha merescut el reconeixement de la crítica, de les institucions i dels col·leccionistes. Però compta amb una faceta més desconeguda, almenys per a mi, com és la del dibuix. Ara tenim l’oportunitat a través de la Galeria Marc Domènech de poder gaudir dels seus dibuixos, la majoria fets als anys seixanta. Aquesta troballa —o més ben dit, descobriment— d’aquest apartat creatiu, serveix per adonar-nos que no només ens hem de centrar en el que és més vistós i espectacular de les seves escultures, principalment pels materials i formes emprades, sinó en el que és més íntim i sensible, com és el fet de dibuixar i pintar un paper, ja que la majoria dels dibuixos tenen una identitat pròpia.
Moisès Villèlia. Papers Anys 60
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barcelona
Fins al 3 de novembre 2023
La Galeria Marc Domènech. Un espai de recerca històrica
Cal destacar que la Galería Marc Domènech sol dedicar un gran nombre d’exposicions a artistes i tendències de caràcter històric, totes elles d’una indubtable qualitat, que sovint passen desapercebudes en l’ideari galerístic o museístic de Barcelona, però que, gràcies a l’interès del seu director, fa possible l’apropament i descobriment d’autors que han deixat la seva empremta en la història de l’art.
En l’exposició “Moisès Villèlia. Papers Anys 60” no es dona aquesta circumstància, ja que es tracta d’un artista prou conegut al nostre país, al qual han dedicat diferents exposicions i retrospectives, sobretot aquestes tres últimes dècades, o sigui, després de la seva mort. Però, en canvi, sí que aporta un nou aspecte essencial com són aquesta selecció de dibuixos fets per l’artista durant els anys seixanta, alguns d’ells mai exposats en públic, provinents de la seva família.
Com seria molt complex esmentar les exposicions que s’han dut a terme a la galeria, només n’anomenaré algunes, però que serveixen per adonar-se de la dificultat que comporta reunir obres d’artistes que no han tingut prou ressò a Barcelona, com per exemple les de Pic Adrian, Cardona Torrandell, Miquel Rué, Magda Bolumar, Henri Michaux, Oscar Domínguez o Apel·les Fenosa, que han estat les més recents que s’han mostrat. Aquesta idea d’interessar-se per determinades tendències d’avantguarda indica l’heterogeneïtat de les seves propostes.
Moisès Villèlia. La fragilitat de l’escultura
La figura de Moisès Villèlia (Barcelona, 1928-1994) sempre la tindré present en el meu ideari, ja que el primer article que vaig publicar va ser amb motiu d’una exposició que va fer a la sala Gaspar, l’any 1987. En aquell moment ni tan sols sabia qui era, perquè no hi havia gaires referències de la seva activitat escultòrica, a causa del fet que no se’n feia esment en els cercles universitaris. Amb motiu d’una retrospectiva que li va dedicar l’IVAM, el 1999, qui va ser el seu director en aquell moment, Juan Manuel Bonet, comentava que era un escultor que “no sol figurar en els hit parades a l’ús, però els que fa anys que l’admirem considerem que és un dels grans noms secrets d’aquest segle”.
Quan vaig veure les seves escultures de canya de bambú en la seva versió equatoriana de guadua, que va començar a utilitzar a partir de 1971 amb motiu d’un viatge a Quito, em va causar una gran impressió, sobretot per l’equilibri compositiu a través de la incorporació d’unes fines línies horitzontals i diagonals que es dirigeixen a l’espai infinit, tant en forma d’arc com de fletxa. Així mateix, juga amb l’espai buit, circumstància aquesta que li dona vida pròpia, creant un ritme compositiu que trenca la fredor que inspiren aquestes peces, reforçades amb colors primaris i secundaris amb un efecte lumínic que les fa vibrar.
Villèlia era un artista atípic, ja que provenia del món artesanal; concretament, va exercir com a ebenista, igual que el seu pare, que tenia un taller a Mataró. Ben aviat realitzà la seva primera talla, quan només tenia 21 anys, que exposà al Museu de Mataró. En aquella època, seguia treballant com a ebenista, col·laborant en diferents obres del presbiteri de la basílica de Santa Maria i de la capella de Santa Anna, de la mateixa ciutat.
No va ser fins al 1953 que es dedica plenament a l’escultura, trencant, per tant, amb la figuració. És el moment en què entra en contacte amb Alexandre Cirici i Joan Brossa. Participa en la fundació del grup Art Actual juntament amb Lerín, Lladó, Rabasseda i Rué. La seva primera exposició individual va tenir lloc també al Museu de Mataró. Precisament en aquells anys, és quan comença a experimentar i investigar amb diferents materials, principalment a través d’elements orgànics com figueres de moro, escorces, cebes, carabasses, cactus…, mesclant-los amb materials considerats com a “pobres”, com fils, suros, arams, botons, escuradents…, i altres tipus de fusta: noguera i pi, així com el fibrociment.
A finals dels cinquanta mentre residia a Cabrils, és quan comença a treballar el bambú, que li va permetre realitzar mòbils, tal com ja feia Alexander Calder, però amb altres materials. Després de la seva estada a l’Equador es retira a viure a Molló, una petita localitat del Pirineu. És una etapa molt productiva, ja que, en estar en contacte amb la natura, li permetia treballar amb més determinació i enginy les seves creacions. Javier Arnaldo, amb motiu de l’exposició de Villèlia a la Fundació Vila Casas, el 2017, assenyalava que el fet de tornar al seu país, reprèn a “la Catalunya pirenaica la seva enèrgica obstinació en un món escultòric en suspensió, assessorat pel pressentiment mític i disposat per a emparentar orgànicament el treball manual i la llunyania”.

Papers Anys 60
És obvi que tots els artistes dibuixen, perquè forma part del seu procés creatiu o perquè s’hi dediquen plenament. Vaig visitar l’exposició al costat del galerista que m’anava explicant les circumstàncies, anècdotes i com s’havia elaborat cadascun dels dibuixos. De fet, tots els artistes haurien de dominar aquesta disciplina per després posar-la en pràctica en les seves creacions, tant si són figuratives com abstractes.
Les obres abasten el període 1958-1973, però la majoria corresponen als anys 1962 i 1968, a través de diferents sèries. Totes les peces es poden veure al catàleg digital acompanyades pels textos de Ricard Bru, que serveixen per endinsar-se amb més profunditat en el procés creatiu de l’artista, ja que es tracta de “submergir-se de ple en aquest univers de possibilitats (…) que el va conduir cap a camins estètics originals i insospitats”. I això és exactament el que veiem a l’exposició.

Com hem comentat abans, són dibuixos que tenen vida pròpia, que no estan subjectes a altres obres, com per exemple les escultures, encara que moltes de les imatges ho semblin, com no podria ser d’altra manera. Són formes abstractes que recorden a determinats artistes expressionistes i surrealistes que van fer seva la idea de transmetre a través del color aspectes en els quals el moviment des de diferents punts de vista ordena o desordena l’espai. Un espai que va més enllà de la realitat.
Dins d’aquest conglomerat de dibuixos hi ha tres moments importants que resten plasmats a l’exposició, com són els períodes 1958-1966, 1967- 1968 — quan se’n va a París gràcies a una beca de l’Institut Francès de Barcelona— i de 1969-1972 —quan viu a l’Equador. A la primera època de finals dels cinquanta i mitjans dels seixanta, el color esdevé protagonista, a través d’utilitzar la tinta i el pastel sobre paper o cartolina.


És necessari observar de prop cadascun dels dibuixos, ja que no només són diferents tots ells, sinó que hi apareixen una sèrie de personatges, elements relacionats amb la construcció, formes orgàniques i microscòpiques. És obvi que tots aquests aspectes tenen relació amb les seves experiències i contactes amb el món científic —sobretot els metges— i industrial que li ofereixen noves visions i perspectives que d’una manera o altra les va incorporant als seus dibuixos.


Precisament Bru parla de cromosomes i fantasmes degut a “l’observació científica de la seva forma d’aspa; una forma que, un cop compresa, va anar descomponent fins a crear dos personatges molt ben definits, el femení el masculí, amb cames; uns personatges que, malgrat sorgir de la microscòpia a vegades acaben recordant-nos els nusos de les canyes de bambú”. I així succeeix amb les diferents formes o formacions que sorgeixen. Només cal deixar anar la nostra imaginació per veure elements “estranys” que poden representar qualsevol cosa, però que per a l’artista sí que tenen significat.

Villèlia també es va endinsar en el terreny dels llibres, on va crear més d’una trentena, molts d’ells inèdits. Els més importants són Las herramientas, 1960, que consta de 38 dibuixos i 12 poemes a tall de cal·ligrames; Las cometas, 1960-64, amb només set dibuixos, però, en canvi, té 48 poemes; Segmentacions, 1967-68, que el va fer a París i Cabrils i que conté 10 làmines a color, amb tinta i laca sobre paper i un poema. De l’època de París hi ha Los cromosomas y los paisajes, 1969 i de Quito, El diluvio universal, 1970. Tots ells serveixen per entendre que no tan sols les arts plàstiques, sinó també la poesia, i inclús, la música, han estat fonamentals a l’hora de crear una obra. Una obra que reflecteix perfectament una manera de pensar i de fer tal com ho expressa aquest poema de Brossa dedicat a Villèlia:
“Agafes el fil i el portes a l’estel
el passes per dins del llaç,
després el passes per l’estel
i el fil queda lliure”
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/n0I7B0rJvHY?si=2cq6Du-oigbAjArq" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" allowfullscreen></iframe>