Arts visuals

Mollet Art 24. Picar pedra per l’art emergent

Començar en el camí de l’art és difícil, tots els inicis acostumen a ser-ho, però per a joves artistes que volen iniciar la seva trajectòria resulta extremadament complicat trobar espais on presentar les seves propostes i, de fet, quasi impossible que aquests reuneixin unes condicions de professionalitat adequades.

Per als artistes que comencen hauria de ser possible i fàcil trobar un espai on se’ls doni l’oportunitat d’exposar, fora de les necessitats comercials, on es valori la innovació i l’experimentació, on es contemplin uns honoraris, on es possibiliti viure les necessitats i problemàtiques de l’exposició d’allò que has creat. Però lluny d’això és un «rara avis» que costa molt de trobar i que es produeix en comptades ocasions.

Existeixen exemples, pocs així sí, com és el cas de MolletArt, on de manera perseverant i continuada han sabut anar fent un camí que, de mica en mica, ha anat creixent i adaptant-se a les necessitats que ha anat detectant. Des de l’any 1993 i de manera bianual s’ha fet una convocatòria que ja ha ofert unes noves possibilitats a una bona colla d’artistes de diferents disciplines.

Si bé, en un inici, es va plantejar com una proposta adreçada als artistes de Mollet ben aviat es va veure la necessitat d’ampliar-la en l’àmbit comarcal, per passar definitivament a ser una convocatòria oberta al territori. Iniciada per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Mollet va ser acollida, tan aviat es va obrir, pel Museu Joan Abelló on s’ha presentat fins ara com una part de la seva programació.

Aquest pas va ser definitiu per marcar la trajectòria de MolletArt, ja que Joan Abelló havia estat sempre un defensor d’ajudar els joves artistes a iniciar al seu camí i va incloure aquesta idea en els preceptes de la seva fundació. I, així, es va anar definint la convocatòria, ajustant-la a uns requisits de professionalitat i de bones pràctiques realment destacables. Es va adaptar el nombre d’artistes seleccionats per permetre oferir-los unes millors condicions, es va ajustar l’edat dels participants per refermar la decisió d’ajudar a l’art emergent, es van anar adaptant les propostes per adequar-se a les canviants realitats. En definitiva, s’ha anat fent una feina ajustada per anar concretant l’aposta sense deixar de ser conscients d’on es partia i d’on es volia arribar.

Aquest «picar pedra», portant a terme una tasca continuada i contant per anar aconseguint el seu objectiu, ha fet que des del Museu Abelló es vagi construint una proposta sòlida, sense grans dimensions ni proclames, però que va fent feina i va aconseguint de manera destacada les seves finalitats.

Nombroses artistes han passat per la seva selecció, uns han continuat el seu camí i continuen batallant per fer arribar les seves expressions artístiques, altres han canviat la seva trajectòria i s’han definit per altres camins, però tots ells han pogut gaudir d’una oportunitat no només de donar a conèixer el seu projecte, sinó també de viure l’experiència d’un muntatge i una presentació amb unes bones condicions.

A cada convocatòria es fa una selecció, en les darreres edicions de tres artistes, que presentaran les seves obres en  una exposició col·lectiva i d’aquests tres el jurat en selecciona un per tal que pugui presentar una exposició individual en la pròxima edició.

Aquest any les obres triades han estat de David Cejudo, Marta Garcia Cardellach, Marc Salas Armengol i es presenta l’obra d’Irena Visa de l’edició anterior.

Les obres presentades ens mostren una reflexió sobre l’impacte amb una visualització de l’efecte que aquest produeix per tal de fer-lo arribar a l’espectador. La relació que mantenim amb la natura, el desig i la dominació, la denúncia i l’observació són els camins triats per fer-nos reflexionar i fer-nos qüestionar algunes de les accions i posicionaments de la nostra condició humana i de la nostra societat.

Per una banda, David Cejudo amb l’obra Sepiolita, un mineral absorbent que s’utilitza per reciclar vessaments químics que presenten una amenaça per a la natura, realitza una investigació al voltant dels residus sintètics com unes materialitats capaces de construir ecosistemes propis. Elements contaminants i, per tant, destructius, que configuren uns paisatges inquietants ens fan  present la dificultat dels límits i com diu l’artista pretenen «invocar l’angoixa a través de materialitats i accions contaminants per poder-la observar, ficcionar futurs possibles i difuminar els límits entre el natural i l’artificial».

Marta Garcia Cardellach amb Glòria aborda un altre tipus d’impacte, el que provoca la presentació del desig amb les seves diverses lectures. L’eròtica com a forma de coneixement per a aprofundir en un ventall ampli de sensacions, emocions i experiències humanes que van des de la servitud a la desobediència, des dels abusos sexuals a la font del plaer, des de l’assetjament a l’anul·lació mateixa. Un paral·lelisme entre el cos humà i la pantalla com articuladors del desig. En paraules de l’artista «la peça contempla el desig de manera més ampla, entenent l’eròtica com una via de coneixement per aprofundir en les sensacions, emocions i experiències humanes, amb l’objectiu de descobrir noves perspectives que enriqueixin la comprensió del que ens mou i del que representa».

El projecte presentat per Marc Salas Pleinarisme planteja unes obres que exploren pictòricament l’entorn a través dels rastres que provoca la natura. La seva obra deixa que sigui el paisatge el que s’expressi i faci una creació artística. Unes peces, en definitiva, que esdevenen rastres dels processos que ens envolten i que ens mostren com el fet de crear va més enllà de nosaltres i fa evident la vitalitat de la matèria. Com diu en Marc Salas «és un intent de capturar el moviment constant de la terra i del riu, el seu rastre, que amb el temps esdevé imatge».

Per altra banda, l’exposició individual d’Irena Visa “Fer / Veure / Res” ens fa posar el punt de mira en allò que és descartat, un exercici de canvi de mirada que ens dirigeix l’atenció en allò que no és perquè no ha estat mirat. En els seus recorreguts per ruïnes no explorades, per espais naturals, per espais artístics ens evidencia com construïm lectures i imatges des de la nostra ment, classificant-les i destacant-les i, per tant, veient-les d’una determinada manera.

Una convocatòria, en definitiva que ens mostra l’important paper de mediador de l’art actual per visibilitzar problemàtiques i situacions que cal qüestionar a través de diferents llenguatges artístics tots portats a terme per artistes emergents. Però també ens mostra la importància i la necessitat que, sobretot des de les institucions, s’assumeixi aquest paper d’obrir camins i oferir propostes a les generacions que inicien el seu camí.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close