“Les obres de la Nora Ancarola ens acosten a reflexions pausades sobre la gestió del malestar en aquelles tràgiques derives migratòries, anònimes o personalitzades, que han presidit el segle XX i que encara ara vivim amb una certa lleugeresa. Moments de plom, carregats de duresa. Però també moments de plata, de llum en la foscor”. Amb aquestes paraules Joan M. Minguet inicia un breu text introductori a aquesta mostra dels treballs de l’artista argentina-catalana Nora Ancarola. Es tracta d’una exposició carregada de connotacions i referències a les molts diverses migracions, tan individuals com col·lectives, que caracteritzen les societats actuals.
El recorregut es transforma en una mena d’itinerància, de viatge o de migració a través de diversos objectes, imatges, paraules, situacions, fets, records. Potser per això, la primera obra exposada és una maleta que ens convida a iniciar aquest viatge que ens farà sentir migrants a nosaltres mateixos, molt més que simples espectadors. És la Maleta WB, un objecte que ens recorda aquella maleta que portava el filòsof alemany Walter Benjamin quan va travessar la frontera tot fugint dels nazis per, finalment, morir a Portbou. A l’interior, gravada en una planxa de plom hi podem llegir la paraula “Gewalt” que en alemany significa tan “violència” com “poder” institucional.
Temps de plom i plata. Derives obligades. Nora Ancarola.
Centre d’Art Maristany
C d’Àngel Guimerà, 2, Sant Cugat del Vallès.
Fins el 27 de juliol
Aquesta i altres maletes que trobem al llarg de l’exposició esdevenen metàfores dels desplaçaments forçosos, de les emigracions, de les fugides. Prop de la maleta hi trobem fotografies fetes des de La Caseta dels alemanys. El nom popular amb el que es coneix aquest lloc esdevé ben irònic perquè en aquesta mena de caseta o petit búnquer s’allotjava la policia secreta nazi i era una mena de panòptic natural des d’on es controlava la frontera entre 1940 i 1944.
Seguint l’itinerari de la mostra, a la planta inferior, ens trobem amb una petita vitrina-calaix que conté una peça amb la forma de l’espai interior d’un puny tancat. No puc obrir el puny és una obra colpidora que fa referència a la descripció que un immigrant subsaharià, que va arribar en pastera, feia dels seus punys rígids, ferits i amb la pell escrostonada pel fred, uns punys que no podia obrir per més que ho intentés. És, per tant, el record d’un altre moment de plom que coincideix també amb el típic exercici de principiant que hom fa quan pasta el fang tot cercant el punt ideal de mal·leabilitat que permeti modelar-lo.
A continuació s’exposa Plom-plata, un llibre d’artista, un llibre-arxiu, que conté fitxes de “projectes relacionats amb les derives obligades dels que han hagut de marxar involuntàriament del seu lloc d’origen”.
De Banyuls a Portbou. Ruta W.B. és un video monocanal, un treball realitzat gràcies a la Beca de Creació Walter Benjamin que atorga Nau Cóclea, que recrea, amb la participació dels actors Aurora Vélez, Marta Pons i Max Vilalta, la Ruta Walter Benjamin que cada any es du a terme en homenatge a les persones que fugien del nazisme durant la Segona Guerra Mundial i travessaven la frontera a peu pels llocs menys vigilats.
La instal·lació de Les Maletes kafkianes està formada per tres maletes. Una recorda, segons la narració de Lisa Fittko, la que portava Benjamin el setembre de 1940. Una altra es refereix a la maleta on Franz Kafka va aplegar documents, escrits, textos, cartes, anotacions, etc. La de l’exposició conté els llibres que s’han pogut editar amb tota aquesta documentació gràcies a que Max Brod, el seu amic i marmessor, no els va cremar tal com volia l’autor.
I la tercera no existeix perquè Ancarola vol recordar d’aquesta manera els que no tenen veu, els que no porten maleta; aquests 244 milions d’emigrants que hi ha actualment al món o aquestes 5.500 persones mortes en rutes migratòries que es van comptabilitzar només entre l’abril i el desembre de 2017.
Però no tot són moments de plom. A l’exposició també hi ha moments de plata com el de Hospitalitat (Ramon Guillen-Balmes en el record). Es tracta d’una mena de mapa mural de feltre de la ciutat de Barcelona sobre el que hi ha clavades diverses creus de plata en els llocs on l’artista va rebre gestos d’hospitalitat. Un d’aquests primers gestos va ser el de l’escultor Ramon Guillen-Balmes que li va oferir la possibilitat de compartir taller quan feia poc que l’artista havia arribat a la ciutat.
En ocasions, els moments de plom i de plata es confonen i plantegen sensacions ambivalents com a Ferida de (la) plata. Es tracta d’una gran esquerda, una gran ferida, reomplerta de plata, que travessa la paret i que recorda també la forma d’un riu. La peça és un homenatge a la memòria dels morts al Rio de la Plata durant la dictadura argentina entre 1976 i 1983.
Tota l’exposició està salpebrada de gravats de panòptics (com el de Jeremy Bentham) que apareixen de tant en tant com a recordatori i símbol de la societat de la vigilància i del control, una societat “on la presó té com a finalitat maximitzar l’eficàcia i minimitzar l’economia del sistema carcerari”.
El muntatge i la il·luminació de tot el recorregut també contribueixen a l’alternança de situacions i tenen la virtut d’ emfatitzar els diferents moments, amb els espais foscos i els espais il·luminats.
Ancarola pot repetir amb el poeta Carles Camps Mundó: “però no oblido mai que el meu dolor forma part del dolor del món”. Potser per això les seves obres parlen no solament del propi dolor sinó del dolor de tots plegats, dels dolors del món. I potser també per això, a vegades els seus treballs estan realitzats en col·laboració amb altres artistes, creadors o col·lectius socials com ara Agnès WO, Juan Muiño o l’Associació de veïns de Cases de la Seda, per exemple.
Tot plegat, resulta una esplèndida i commovedora exposició que utilitza el plom i la plata com a metàfores dels moments viscuts, dels dolents i dels bons, dels dolorosos i dels plaents. Perquè tots tenim moments de plom i moments de plata.
