L’ any 2009 es va inaugurar al districte 22 @ de Barcelona, al barri de Poble Nou, l’Espai de Pintura Contemporània Can Framis, per a promocionar i divulgar l’art català contemporani. El fet que el seu fundador, Antoni Vila Casas, triés aquest espai obeeix a qüestions personals, ja que li recordava “dues passions laborals i vitals: la farmàcia i l’art”. Per aquest motiu, digué, “vaig triar un recinte, on inicialment, rentaven la llana de les ovelles.”. Aquesta circumstància que pot semblar anecdòtica i fins a cert punt romàntica, ens condueix a pensar que en realitat l’art i la indústria tenen moltes coses en comú, com per exemple la conservació del patrimoni industrial, ja que aquest recinte albergava una de les fàbriques tèxtils més notòries del barri de Poble Nou, i en conseqüència de Barcelona.
Nova presentació del fons de pintura catalana contemporània: Monòleg, diàleg i concepte
Museu Can Framis. Fundació Vila Casas
Roc Boronat, 116-126 ,Barcelona
Fins al 19 de gener 2020
Actualment la col·lecció de pintura –que es va començar a meitat dels anys 80 del segle passat- compta amb l’aportació de més de 140 artistes amb obres corresponents al període del anys seixanta del segle XX fins a l’actualitat, on la presència d’autors catalans és essencial i pràcticament única. En conjunt Can Framis ocupa un espai de 3.400 m2 expositius, així com 400 m2 més per a tasques administratives, magatzems, etc. Habitualment s’exhibeixen unes 270 obres seleccionades de les més d’un miler que componen la col·lecció. Les peces es distribueixen en tres plantes que distribueixen diverses sales. S’exhibeixen en primer lloc la relació existent dels artistes amb la tauromàquia. Després hi ha un altre espai on es mostren muntatges temporals d’artistes del propi fons, i finalment, “L’art de col·leccionar”, on s’exposen obres d’alguna col·lecció privada.
Ara, a més, es mostra l’exposició Monòlegs, diàleg i concepte. Nova presentació del fons de pintura catalana contemporània, que permet contemplar un nou discurs del fons de la col·lecció, ja que s’han distribuït pels diferents espais de la Fundació les noves adquisicions així com la convivència de diversos creadors o dels mateixos autors en diferents etapes artístiques. De fet, es tracta d’”un viatge personal vertebrat per Antoni Vila Casas”. Les principals aportacions a aquest discurs narratiu resideixen, per una banda, en l’espai dedicat al guanyador del Premi de Pintura 2016, Jordi Díaz Alamà, on es poden contemplar tres peces, una d’elles de considerables dimensions com és La ronda nocturna. Homenatge a Rembrandt (2019), que mesura 400 x 350 cms, Felip IV. Homenatge a Velázquez (2018) i El trono de Hamelin (2016), obra guanyadora del Premi de Pintura Fundació Vila Casas del 2016.
Díaz Alamá (Granollers. Barcelona. 1986) ha obtingut diversos premis de pintura i dibuix, entre ells el prestigiós concurs de dibuix Ynglada Guillot (2013). Actualment és el director de la Barcelona Academy of Art de Barcelona. Anteriorment havia estat professor de dibuix a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Les seves obres es mouen a l’entorn de personatges històrics que han destacat dins de la Història de l’Art i de la literatura, els quals representa en determinats aspectes de les seves vides quotidianes, des d’una perspectiva figurativa però amb un marcat caire expressionista. Tenint en compte la seva joventut, és un artista que cal seguir amb molta atenció.
En conjunt hi ha 35 sales, però com és obvi no podrem fer referència a la seva totalitat, però sí que mencionarem les noves adquisicions de la Fundació, com són les peces Certerios (1961) de Modest Cuixart i Viatges nocturns (1982), L’home (1973), Dos braços i una mà (1972), Metafísica geomètrica (1967) i Dues baldufes (1959) de Joan Ponç. Aquests dos artistes que van formar el nucli principal de Dau al Set ja tenen els seus espais habituals a Can Framis com són la sala 2 (Modest Cuixart) amb Antoni Tàpies, i les sales 3 (Joan Ponç) amb Antoni Clavé i Joan-Josep Tharrats. A la sala 5 Joan Ponç disposa d’un espai per a ell sol. L’obra Certerios de Cuixart s’allunya dels plantejaments pop i neodadaistes on s’endinsava en el món de les nines, ja que en aquesta peça s’aproxima més al món surrealista de l’etapa de Dau al Set. En canvi les pintures de Ponç abracen diversos moments creatius, que van des de la seva estada al Brasil fins a l’etapa de la sèrie “Capses secretes”, quan ja estava malalt i vivia al sud de França.
També cal destacar dues obres del recentment desaparegut Jordi Fulla, a qui en aquesta mateixa publicació vàrem tenir l’oportunitat d’entrevistar i parlar de la seva exposició a Can Framis el febrer passat, titulada “Llindar i Celístia”, que significa claror i estels. Aquí s’exhibeixen dues peces grans: Llindar (percepció) I (2015) i Canviar de lloc (2018), de les que el propi artista comentava que es tractava d’obres on “som massa poca cosa per a comprendre l’univers des de l’exterior”. En aquestes peces representa cabanes de pedra seca que es troben a diferents punts de Catalunya, tot i que les imatges que apareixen fan referència només a algunes construccions de la comarca de la Segarra. Aquestes cabanes tan fràgils en aparença servien perquè els pagesos i els pastors poguessin aixoplugar-se o guardar els seus materials.
Respecte a les altres sales mencionaré a tall d’exemple la sala 31 on hi ha obres d’alguns artistes desapareguts prematurament com el mateix Jordi Fulla, Àlex Fluvià i Ricard Vaccaro, encara que aquest últim se’l coneix més pel les escultures públiques- més que no pas per la pintura. També hi ha peces de Jo Milne –companya de Jordi Fulla-, de la qual vam tenir ocasió de contemplar el seu recent treball al Centre Cultural La Mercè de Girona, i de la que també vam fer-ne esment a El temps de les arts l’any passat. En aquesta sala també hi són presents els artistes Jordi Alcaraz i Pep Agut.
Quant a la sala 32, és remarcable el fet de que hi exposin artistes de renom internacional, cas de Zush, amb altres d’una trajectòria més curta, però d’una gran qualitat, com és la dibuixant i pintora Lidia Masllorens, l’obra de la que actualment es pot veure als Espais Volart. La sala 6 està dedicada únicament al pintor i escultor Lluís Lleó, que ha passat la major part de la seva vida artística a Nova York, i que recentment ha instal·lat un grup d’escultures a l’Avinguda de la Diagonal de Barcelona. Aquí s’exposen una sèrie de peces d’acer, ciment i pintura al fresc sobre pedestals d’acer inoxidable, així com algunes pintures de grans dimensions, totes elles dins del seu estil abstracte geomètric on el concepte arquitectònic té un pes específic. De Lita Cabellut, artista que va omplir les parets dels Espais Volart l’any passat s’exhibeixen alguns quadres on es veuen uns determinats personatges des d’una visió entre realista i expressionista, on s’aprecien alguns aspectes de la condició humana des d’un tractament en que la pell adquireix una gran importància, i què com ella destaca, “la bellesa és l’origen de tot allò que commou, allò més pur i profund, també allò més dur perquè dol, de la mateixa manera que dol criar. És amor. Com un petó cru. I la intel·ligència són els seus ulls”.
