Arts visuals / Exposicions

Mont-roig. Escultura en procés

Un altar amb onze peces blanques mironianes que parlen des de les mans i des de l’ànima acompanyat d’un paisatge emocional que és Mont-roig. Així és com podríem explicar la mostra ‘L’ànima de la forma. Mont-roig o l’essència de Miró’, comissariada per Elena Juncosa Vecchierini, que es podrà visitar fins al 14 d’agost a l’Església Vella de Mont-roig del Camp. Aquesta exposició és un dels actes centrals del Centenari de ‘La masia’, una efemèride que la Fundació Mas Miró reivindica per demostrar la rellevància que el mas i Mont-roig tenen en la cosmografia de l’artista. De fet, és el primer projecte expositiu de producció pròpia de la Fundació i té la voluntat de poder itinerar.

Però fem un pas enrere. Per què Mont-roig? L’any 1911 els pares de Joan Miró adquireixen el mas. Si bé és cert que en un primer moment va ser un lloc per al guariment, acabarà esdevenint l’indret que farà néixer la vocació artística d’una de les figures creatives més icòniques del segle XX. Mont-roig és entendre la terra quasi bé com si d’una religió es tractés, és la profunditat de les arrels, la referència per mesurar el món. “Quan viatjo, sempre porto a la maleta un sobre amb una garrofa de Mont-roig”, digué Miró. Aquesta nostàlgia i, a la vegada, aquest sentit de pertinença a un lloc que és colors, formes, sensacions, olors, posa de manifest com Mont-roig no només és un punt en el mapa, un espai creatiu. Es tracta d’un indret de connexió profunda amb la terra, amb el funcionament amagat de la natura, és la posada en valor de les coses més senzilles.

Entre 1921 i 1922 Joan Miró pintà ‘La masia’. Aquesta obra marcà un abans i un després dintre de la seva trajectòria atès que suposà el final de la figuració i la gestació d’un llenguatge propi que esdevindrà universal. A la vegada, amb aquesta pintura Miró immortalitzava el mas i convertia Mont-roig en un nucli vital. Al mas de Mont-roig nasqué el procés escultòric de l’artista. És aquí on es feu construir un taller per dedicar-se de forma expressa a la matèria, al volum, a la triple dimensió. És com si el camp el portés a la terra, a la necessitat d’entrar en contacte amb la natura i a expressar-se directament des de la matèria modulada amb les mans. L’artista, que havia après a pintar amb els ulls tapats a partir de palpar volums i formes, gaudia del treball amb el guix. El considerava un material dúctil i plàstic que li permetia donar pas a éssers híbrids plens d’energia i de misteri, en certa mesura pertorbadors. L’objet trouvé del surrealistes es fon ara amb la cosmografia tel·lúrica de Mont-roig; el treball del guix és procés creatiu. Les marques que deixen les mans quan treballen el material, les incisions o els dibuixos d’algunes parts del cos com els ulls o les boques registren el treball d’un artista fins al resultat final, l’escultura en bronze. Certament, no tots els treballs en guix s’acabaren materialitzant en una escultura però el modelatge de la matèria, de vegades tractada com un volum compacte i d’altres com a superfície inacabada, ens remeten a un Miró primigeni.

Altar amb els models de guix donats per la família Miró a la Fundació Mas Miró. Fotografia: Judith Barnés

I és justament aquesta cara, el Miró més essencial, l’ànima mironiana, la que ha sabut recollir l’exposició. ‘L’ànima de la forma. Mont-roig o l’essència de Miró’ és una mostra inèdita formada per deu models d’escultures realitzades en guix i una resina que varen ser donades per la família Miró el 2019 al fons de la Fundació Mas Miró, i exhibides en el marc de l’exposició ‘Miró. La musa blanca’ que tingué lloc al Museo Nacional de Escultura de Valladolid entre 2019 i 2020. Amb aquest gest, que posa de manifest la generositat i la creença ferma en el projecte per part de la família, se’ns mostra un artista pur, en el treball solitari del taller, l’escultura en procés. Des del respecte profund envers la matèria, els models presentats són exercicis de veritat: hi ha tacte, traç, cadència i amor. Juncosa parla d’aquestes peces en femení, talment com si fossin muses, éssers vivents que habiten l’espai de treball. Alguns concebuts des de l’assemblatge poètic i d’altres des del volum i la inventiva se’ns presenten de forma menys complaent i amb certa radicalitat si ho comparen amb l’obra pictòrica.

Seguint la consigna mironiana que una muntanya no és més important que una formiga, tampoc no podem dir que una peça final de bronze sigui més rellevant que un model de guix. Amb aquesta franquesa s’exhibeixen les peces blanques en una mena d’altar que confereix al conjunt una gran bellesa i un poder creatiu immens. Sense els colors i els traços propis del llenguatge de l’artista, s’acompleix la voluntat de Miró d’exposar els guixos públicament, un desig que havia manifestat al seu amic Pierre Matisse i que ara la Fundació Mas Miró ha fet realitat: “Només hem d’escoltar el que diu Miró. No ens cal inventar res”, apunta Juncosa. Les obres, que no tenen ni títol específic ni data de conceptualització, han estat referenciades a partir de les peces finals resultats.

El disseny de l’espai ha estat concebut per l’escenògraf Ignasi Cristià. Juncosa ressalta la capacitat de Cristià per captar l’ànima del concepte a transmetre i n’exalça la posada en escena. Més enllà de l’altar amb els onze models tòtems, el conjunt s’acompanya d’imatges de la vida i de l’obra de l’artista i objectes significatius dels processos creatius i d’inspiració. En destaquen especialment les quatre fotografies de gran format realitzades per fotògrafs de reconegut prestigi i amics de Miró, Ernst Scheidegger, Irving Penn, Francesc Català-Roca i Joaquim Gomis, que varen poder entrar al taller i captar-lo en l’acte de crear. De fet, la comissària afirma que la instantània d’Irving Penn resumeix tot el que representa la mostra: Joan Miró, el mas, el paisatge de Mont-roig i els guixos.

Per la seva banda, Ignasi Cristià ens explica que el fet que la mostra hagi estat instal·lada en un lloc on l’espiritualitat ha tingut un pes rellevant, fa que l’espai encara ressoni certa transcendència: “Crec que una exposició ha de tenir molt en compte l’espai on s’instal·larà. Sempre penso que la meva obligació és escoltar l’espai perquè sempre m’ajudarà a trobar el camí. Mai no hi ha d’anar en contra ja que em guanyarà sempre”, sentencia. Partint de l’estructura de ritual que ofereix la nau, l’escenografia està pensada per emprendre un viatge iniciàtic sense veure’n el final. Com si d’un bosc es tractés, el discurs explica una història que mira cap al passat, un temps verbal que és comparat amb el present per mitjà de fotografies. El dissenyador i escenògraf incorpora la idea de sostenibilitat al discurs: “També vam considerar amb l’Elena Juncosa que calia reivindicar la sostenibilitat a través del paisatge que va inspirar Miró. Avui dol molt veure al voltant del mas, que estava rodejat de camps de conreu, dues autopistes i una línia del TGV. Per a Joan Miró l’art i l’ecologia sempre tindran una relació molt estreta.” La disposició del conjunt de guixos a l’altar, que és el clímax de l’exposició, tampoc no és arbitrària: “Hi ha tres peces que presideixen tota la nau i que estan en el mateix eix de la volta de creuria de l’església, l’espai més sagrat del recinte. L’esperit creador de vida, d’art -que és el punt més important de l’exposició- l’accentuem posant el focus en tres de les seves obres: dues figures femenines com a símbol de vida i de creació i un ocell com a metàfora d’inspiració i de transcendència.”

Inici del recorregut expositiu amb la captura d’Irving Penn al capdavant. Fotografia: Judith Barnés

El Centenari de ‘La masia’, sota el lema “100 anys inspirant” té previst un programa ampli de caràcter local adreçat a tot tipus de públic i per a tots els gustos. Entre les propostes del Centenari i seguint amb la idea que es desprèn del lema, posem el focus en Pol López, Hèctor Parra i Marta Ricart, tres creadors que des del llenguatge sonor, la música i la performance donaran una nova dimensió a l’univers Miró, un univers, i un llegat, que forma part del nostre ADN cultural.

Judith Barnés
Humanista i gestora cultural, ha treballat durant deu anys a la Fundació Joan Brossa i actualment viu al núvol de la Fundació Antoni Tàpies com a coordinadora de l'Any Tàpies. Ha col·laborat amb diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra seria "Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre", de Brossa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close