Encara que habitualment es presenta com a historiadora i comissària d’art, la trajectòria de Montse Badia i More (Barcelona, 1965) abasta diferents àmbits. Els seus treballs de comissariat es remunten a l’any 99-2000 en De Appel Foundation (Amsterdam) i s’estenen fins al present de manera ininterrompuda. Entre altres, cal destacar el seu treball com a comissària associada en l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró (Barcelona) del 2003 al 2005, i en el Centre d’Art Santa Mònica (Barcelona) del 2006 al 2008.
Són especialment interessants els seus projectes: Revolving Doors que es va presentar per primera vegada el novembre de 2001 en Apex Art (Nova York) i posteriorment, titulat Puertas giratorias, en la Fundación Telefónica (Madrid) en 2004; així com La realitat invocable en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) en 2014.
Paral·lelament, Montse Badia va impulsar en 2002 la creació de la coneguda plataforma en línia A*DESK, Institut Independent de Crítica i Art Contemporani, on ha exercit de codirectora. Així com la direcció artística de la col·lecció d’art contemporani Cal Cego entre els anys 2006 i 2020.
Justament, per la seva presència en diferents àmbits del que comunament es coneix com a sistema art (fires d’art, crítica, galerisme, curadoria, col·leccionisme, etc.), he aprofitat aquesta oportunitat per a preguntar-li pels canvis que en la seva opinió experimenten aquests sectors en els nous temps.
José A. Aristizábal: Tinc entès que ara estàs treballant en un cicle amb artistes i comissaris al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), en què consisteix?
Montse Badia: Des del MNAC em van demanar un programa curatorial que estigui dins de programes públics. La proposta consisteix en convidar a quatre artistes: Ro Caminal, Cristina Lucas, Raquel Friera i Núria Güell, que durant el període 2022-2023 fan una recerca al museu a partir del seu bagatge personal i professional. Jo acompanyo a les artistes i Sandra Figueras, des del departament d’educació ens va donant suport en les necessitats que ens ajuden a navegar pel museu. El resultat a vegades és una instal·lació, una conferència performativa, etc.
Per exemple, la Ro Caminal, es va centrar en la secció d’orientalismes del museu, un tema que ella ja treballava. Analitza com el museu enfoca aquests temes, que en el passat entraven dintre de la categoria “d’anecdotaris”, però que ara tenen un altre vessant, amb la idea sobretot de decolonitzar el museu, el que fa és actualitzar aquest display del museu.
J.A.: Em sembla que el F. Montornés estava fent una cosa així a diferents museus.
M.B.: Jo crec que té a veure amb el signe dels temps. La necessitat de mirar el passat, de portar-lo al present i d’investigar-ho. És molt interessant oferir als artistes la possibilitat de fer una recerca a partir d’un passat patrimonial com el que està fent el Fede, o a partir de tota l’amalgama de coses que té un museu com el que estic fent jo. És un àmbit d’acció molt interessant pels artistes.
Al MNAC no treballem amb uns temps predeterminats. El calendari l’anem fent a partir del desenvolupament dels treballs de les artistes. La “immaterialitat” dels projectes ens permet fer-ho així. Ho estem gaudint molt, la veritat.
Crítica
J.A.: En la teva trajectòria has estat molt vinculada al món de la crítica. En què consisteix la crítica d’art avui?
M.B: En ser analític i tenir un pensament crític. Una cosa necessària no només en el món de l’art, sinó com a ciutadans. La crítica d’art que abans era definir criteris i validar el que està bé i el que no, no té sentit ara. Jo crec que el que fa avui és donar una anàlisi i pautes de lectura per situar allò en context, en relació amb altres pràctiques, obres, treballs i al moment en el qual es viu.
Jo aposto que la crítica va molt més enllà de l’escriptura. La curadoria la veig com una forma de crítica, ha de ser un pensament analític. La curadoria no és només expositiva, pot tenir molt formats: audiovisual, intervenció a l’espai públic, etc. Ho veig com un àmbit molt més porós. Per això ser crítica i comissaria és partir d’un pensament crític que pots aplicar de diferents maneres.
J.A: A vegades tinc la sensació que en les grans exposicions fetes per grans institucions, falta una mica de crítica. En el sentit que tot ja es dona per bo, almenys en les rodes de premsa faltaria un balanç més rigorós de què s’ha avançat en relació amb el tema. Què opines?
M.B.: La rodes de premsa són informatives. Els qui assisteixen són els mitjans de comunicació més generalistes que han de donar una informació que molt sovint es basa en les notes de premsa. Per tant, tampoc és el moment de fer la crítica de l’exposició. I és veritat que després tampoc es fa gran crítica. En una gran exposició al final té més pes el fet d’explicar l’aproximació, l’impacte, que no si hi ha algun detall que no està ben aconseguit.
J.A.: Creus que una millor crítica sobre les exposicions podria ajudar al fet que el públic s’acostés més a l’art?
M.B.: Hi ha una cosa estupenda que són els making-off, el com-s’ha-fet, molt habitual en el món del cinema. Et posa més dintre del mateix procés. A vegades jo crec que en l’art no ens sabem comunicar massa bé. Tendim a ser molt crítics o un discurs molt tancat i de vegades el mateix es pot explicar d’una forma més propera sense perdre profunditat.
J.A.: Sovint has dit que és millor parlar de ciutadans pensants que de cultura de consum, indústria cultural o entreteniment. Podries explicar-ho?
M.B.: Té a veure amb el que et deia abans: manca pensament crític, I el pensament crític no té per què donar lloc a propostes pesades o enrevessades. Estic pensant en pel·lícules que són molt crítiques i al mateix temps són molt divertides.
J.A: Creus que es podria superar l’etapa de l’art com a entreteniment a l’art com a coneixement?
M.B: L’art com a coneixement és el que és ara mateix. El risc és que només sobrevisqui l’art entès com a consum i entreteniment. Això no es contradiu amb el fet que el coneixement també pot arribar d’una manera àgil. A vegades tinc la sensació que en l’art contemporani aquest element críptic amaga una por a ser més accessible, més transparent i, per tant, més fàcilment criticable.
Curadoria
J.A.: En què consisteix l’interès que has tingut per indagar en la realitat i que es va materialitzar en l’exposició La realitat invocable?
M.B.: Si m’interessa l’art és perquè ens parla del nostre present. Temes que són rellevants per nosaltres. Quan parlava de la realitat, parlava des de l’aquí i ara, des de la petita escala de la individualitat i l’impacte que podria tenir a escala social.
Aquesta és una constant en els meus projectes: l’impacte que un individu pot tenir a major escala. Crec fermament que la suma de molts petits impactes individuals pot donar lloc a grans canvis. Crec en els gestos mínims d’incidència màxima. És possible modificar la realitat a partir de gestos tan petits com precisos. Quan parlem de canvi climàtic, per exemple, podem tenir grans idees, grans propòsits, però al final el que està en el nostre abast és molt. La suma de molts gestos individuals pot generar grans canvis.
J.A.: Tens una metodologia per encarar un projecte curatorial?
M.B.: Hi ha una cosa que és per mi molt important: l’artista està al centre. Quan faig una invitació a l’artista, intento explicar-li quina és la base del projecte, però també la raó per la qual ha estat convidat. Amb les limitacions materials que siguin, dono espais de llibertat. I per exemple a A*DESK, la plataforma en la qual treballo, els col·laboradors i editors convidats tenen carta blanca.
J.A.: Per als qui no ho coneixen què és A*DESK?
M.B.: És una plataforma digital centrada en l’edició, la formació, l’experimentació i la comunicació de l’art i la cultura contemporània. Està organitzada temàticament. Cada mes està dedicada a un tema pel qual es convida a una persona “l’editor convidat resident”. El que volem és que sigui un espai de treball en què aquesta persona pugui articular el tema que li interessa. Ella és la que convida als col·laboradors/es. D’aquesta manera s’enriqueix molt l’abast dels temes i dels col·laboradors.
Tenim altra secció, Spotlight, és d’actualitat i d’urgència, ja no té una periodicitat: inclou crítiques d’exposicions, llibres, etc. El format digital —vam ser pioneres l’any 2002— ens permet incorporar formats audiovisuals i experimentar bastant.
Galerisme
JA.: El galerisme ha canviat el seu rol a mesura en què l’art i la societat han canviat. Des d’estar al mitjà entre l’artista i el comprador, a legitimar un gust, una estètica; i posteriorment a ser un lloc d’experimentació, de laboratori i projecció. Ara en el món digital ha hagut de reinventar-se de nou. Quina és la seva funció actualment?
M.B.: En el sistema de l’art, tots els rols han anat canviant. Parles del galerisme, però el de l’artista també ha canviat, pot passar fàcilment a fer tasques curatorials o editorials.
La galeria era un dels canals de distribució de les obres, però ara no és l’única. Per tant, tot és molt més porós. Les galeries han de vendre les obres, però també la seva missió és ajudar als artistes a desenvolupar la seva trajectòria: donar-los a conèixer, posar-les en contacte amb determinades col·leccions, situar-les en un context que afavoreixin la lectura de les obres, etc. A més a més, fan activitats de formació, xerrades, presentacions de llibres; contribueixen a altres formes de creació de coneixement.
De fet, no només en el món de l’art, sinó en general, tots nosaltres ens hem d’anar redefinint, actualitzant i sent més flexibles per adaptar-nos a les noves situacions. Si no no sobreviurem.
Fires d’art
J.A.: De la teva experiència a ARCO, quina és la teva percepció la fira?
M.B.: Crec que és un cas molt interessant. Quan va començar als anys vuitanta va cobrir un espai educatiu. Perquè la relació amb l’art contemporani en Espanya no existia en aquell temps. Hi havia taules redones, programes de formació, convidaven a comissaris i gent de museus internacionals. Per exemple, jo havia vist a ARCO la primera instal·lació de Thomas Hirschhorn en la galeria Chantal Crousel (ARCO 99).
A més, sempre ha tingut seccions comissariades, punts específics d’interès en un moment determinat o estratègies molt rellevants com la connexió amb Llatinoamèrica, per exemple.
Penso que les fires tenen un gran repte ara mateix. Com definir-se? Com respondre a les expectatives? Com diferenciar-se dels milers de fires que hi ha arreu del món?
J.A: Creus que a Catalunya falta una fira d’Art?
M.B.: Crec que no. En lloc d’una fira d’art contemporani a l’ús, el que ara penso que és un avantatge són les petites fires més específiques: ArtsLibris, Loop, SWAB, que creen petites comunitats, grups d’interès concret, però que sumen i es complementen. Pot ser que això és el que dona solidesa a un teixit cultural. Segurament, això és més sostenible que no una estructura més gran que ha de trobar aquest lloc i aquest valor diferencial en relació amb els altres.
