L’art de Montserrat Gudiol (1933-2015) s’ha d’entendre en el context d’una societat sota el control d’un estat autoritari franquista, en la qual la funció d’una dona era estrictament la d’atendre les necessitats del seu marit i tenir cura dels fills i de la casa. I així ho va fer; però combinar les tasques d’esposa i mare amb l’art va suposar-li renúncies, enfrontaments i pèrdues. A través de la pintura ens mostra la seva forma de lluita basada en la introspecció i l’aïllament.
Des de l’ombra i d’amagat, la pintura li permetia enviar un missatge darrere el qual hi havia una crida a la igualtat de gènere en un món governat i controlat per homes. A l’entrevista que li van fer a La Vanguardia el 21 de gener de 1981 parlava de la carta que va escriure al seu pare en què li deia: “encara que segons tu, les dones no farem res bo, vaig decidir fer-me pintora, guanyar-me la vida amb el meu treball. I ho he aconseguit.” Gudiol encarna una vida de treball, amb èxits i fracassos que la van portar a posar al descobert grans contradiccions de l’existència humana.
Montserrat Gudiol va néixer el 1933 a Barcelona en una família dedicada a l’art i la bellesa. El seu pare, Josep Gudiol i Ricart, era historiador de l’art i arquitecte. Va estar molt vinculat a galeries d’art i institucions artístiques com l’institut Ametller d’Art Hispànic o les Galeries Laietanes, però després de la guerra va haver de marxar a l’exili. Així doncs, la infantesa de Montserrat transcorre entre la Guerra Civil i l’exili patern, en els durs anys del primer franquisme. Potser per aquest motiu es definia com una persona pessimista, fruit del temps que li havia tocat viure. La seva pintura és la lluita del dia a dia buscant el sentit de la vida, una vida plena de contradiccions que va afrontar a través de la recerca constant, de la creativitat, els sentiments, l’experiència i la sensibilitat.
Les seves fonts d’aprenentatge són múltiples, des de l’art medieval amb què treballava el seu pare fins a les influències dels artistes del seu temps. Va col·laborar amb el món de la literatura, la dansa, la música, la sanitat, l’esport o l’advocacia. Un clar exemple és la nadala que va fer per a La Vanguardia el 25 de desembre de 1983: una visió original de la maternitat per felicitar el Nadal. Un nen abraçat i protegit per la seva mare que el mira amb amor i tendresa. A la mà dreta mostra una espelma, símbol de la llum d’una nova vida que arriba. El color blau és el símbol del cel i de l’amor, també de la tristor com veiem en l’obra de Pablo Picasso que tant la va influenciar. I és que per a molts el Nadal no deixa de ser una contraposició de sentiments, la vida, la família i l’enyorança dels estimats que ja no ens acompanyen.
Esposa, mare de sis fills i artista, va ser escollida acadèmica de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi l’any 1981, esdevenint la primera dona que en formava part. Normalment els nous membres de l’acadèmia feien un discurs en el moment de l’ingrés. Montserrat Gudiol explicava que no estava acostumada a parlar en públic, que l’havien educat per escoltar i no per parlar i per aquest motiu en comptes d’adreçar-se als acadèmics amb les paraules ho va fer amb una obra: el retrat de Frederic Marès, que en aquell moment n’era el president.
Va triomfar, però l’èxit li va costar el matrimoni. No era fàcil combinar la faceta d’esposa i mare amb la fèrria voluntat de ser artista.
El fons de l’obra amb un ocre suau dona una uniformitat cromàtica al conjunt. Juga amb els clarobscurs per apropar-nos a la dualitat en el color com la mateixa dualitat que trobem a la vida.
La maternitat és la protagonista de la pintura. Alegria pel naixement d’una criatura que la converteix en mare, descobrir un amor sense condicions, sentir que tens una raó de pes per continuar lluitant en aquesta vida que va més enllà de tu mateixa. Però és precisament aquesta contraposició la que desperta la por i l’angoixa. Una por a perdre allò que estimes, allò que t’importa i que dona sentit a l’existència.
Aquesta por es percep en la mirada. Els ulls de la mare miren l’infinit com si busquessin explicacions, respostes a múltiples preguntes. Representen no només la por sinó també el terror, l’angoixa, la incertesa. Com podem controlar la inquietud que genera viure?
La protecció és l’acció que desperten en el nostre interior l’amor i l’entrega al fill, però al seu torn la protecció esdevé una necessitat davant la por que genera la vida que es pot perdre en qualsevol moment. Com pot lluitar per sobreposar-se a aquesta por que la immobilitza? Només hi ha un lloc on ens trobem totalment segurs, a la cova materna, a l’úter. Per això la mare el reprodueix amb els seus braços amb l’ajut de la peça de roba amb la qual salvaguarda el fill fins que estigui preparat per sobreviure per ell mateix.
Les mans esveltes amb dits llargs i prims semblen febles, però alhora (la dualitat Gudiol), ens porten a sentir que són capaces de protegir, estimar, escalfar com només una mare ho sap fer. Unes mans que imploren, que es repleguen en si mateixes, acollint amorosament alhora que ofereixen pau i confort.
El fill busca la seguretat que només una mare sap transmetre a través dels seus braços, com si poguessin evitar tots els perills. I s’hi acomoda fent un cabdell amorós. Recolza el seu petit i delicat cap en l’espai del braç que l’acull. Sembla immòbil, segur, tranquil i feliç com qualsevol altre nadó quan la seva mare l’abraça i el consenteix amb orgull.
I encara que el seu fill és un petit infant, ella també se sent protegida. Estan junts, i és l’amor que els uneix el que els permetrà superar tots els obstacles; estimant-se i units podran superar els entrebancs de la vida.
La força i alhora tristesa i desolació de la seva mirada estan en contraposició amb la inexpressivitat del rostre. Totes les emocions són en el seu interior, cap sentiment no traspassa els límits de la pell.
Una vida dedicada a representar la intensitat dels sentiments, de les pors i de l’amor. A la Montserrat Gudiol se la va endur l’Alzheimer; en els darrers anys de la seva vida la malaltia li va robar el poder a la seva mirada, però tenim la sort que les seves obres perduren.
Bibliografia
CORREDOR-MATHEOS, J. (1990). Montserrat Gudiol. Realitat i símbol. Edicions Polígrafa, Barcelona.
