Arts visuals / Exposicions

Mort i resurrecció de l’escultura

L’escultura ha tingut moments baixos, baixíssims, refiada tota a una argamassa de ventres i natges o al seu revers apol·lini, una explosió de músculs. D’aquestes dues forces en tensió, l’una plegant la matèria sobre si mateixa, l’altra expulsant-la cap enfora, va sorgir la renovació que ha acabat configurant l’ingrés de l’escultura dins la modernitat, força més reticent que el de la pintura. El premi d’escultura que convoca des de fa set anys la Fundació Vila Casas permet resseguir alguns dels seus camins.

Premi d’Escultura 2021
Tura Sanglas: al llindar de la joia
Joan Pedragosa: Beta & Co
Can Mario, Museu d’Escultura de la Fundació Vila Casas
Plaça de Can Mario, 7. Palafrugell
Fins al 4 de juliol de 2021

Ha estat l’any en què s’han presentat més obres des de la creació d’aquest premi, quatre-centes, una participació exorbitant que dobla el nombre de propostes rebudes en l’edició que fins ara havia tingut més èxit. L’aturada forçosa per la pandèmia, que ha abocat els artistes al treball de taller, i l’atractiu de la recompensa, 15.000 euros per al guanyador, a més de la incorporació de la peça al fons de la Fundació Vila Casas i el compromís d’una exposició individual a Can Framis l’any següent, hi han jugat sense cap dubte a favor, però també la versatilitat que ha anat adquirint una pràctica artística que ja no ho refia tot a la pedra i el cisell i que s’obre cada vegada més a unes maneres de fer que l’acosten a la manualitat, la poètica de l’objecte i l’art conceptual, entès sovint com una modalitat del reciclatge i la recol·lecció. Les quaranta peces seleccionades per a l’exposició serveixen en certa manera d’inventari d’eleccions, i són al mateix temps una mostra de l’exuberància i l’atreviment que ha conquerit un mitjà que havíem estat temptats, per la seva fatigant inclinació a la commemoració i el monument, a donar per mort.

Carme Malaret: “Anotacions al marge”, ceràmica.

El director artístic de la fundació, Àlex Susanna, compara l’efecte del conjunt amb el que va tenir l’exposició de tesi Qu’est-ce que la sculpture moderne?, comissariada per Margit Rowell al Centre Pompidou de París l’any 1986. Certament l’amplitud de propostes invita a la mirada prospectiva, a buscar acords i dissemblances entre les peces, però si fa quaranta anys aquesta cerca es resolia en una dicotomia entre percepció i conceptualització ‒segons argumentava Rowell‒, entre cultura i instint, entre progrés i mite, avui la balança sembla inclinar-se de la banda de la natura, amb una renovada recurrència a les seves formes i l’atenció als seus cicles. La mateixa obra guanyadora del concurs, la metròpoli glaçada de Stella Rahola Matutes, amb la seva reivindicació del treball manual amb el vidre bufat i la reflexió sobre l’opulència decadent de certs models de ciutat, es decanta per una via ecològica, en què més que una proposta d’arquitectura sostenible adverteix dels riscos d’una construcció desaforada i presumptuosa.

La destrucció engendra la seva pròpia bellesa. Amb CO (NH2), Stella Rahola, que el 2019 ja va presentar a Can Mario l’exposició Babelia and other stories, on portava al límit les seves experimentacions amb el vidre i la porcellana, invoca una calma quasi oriental mentre posa en evidència la catàstrofe: la maqueta d’una ciutat possible feta tota de vidres esberlats i fallits, disposada a l’altura dels ulls, com si levités, damunt un mirall que en duplica la fragilitat i l’enlluernament a pesar que s’hi comencen a formar els cristalls de la podridura. El fet que tots els components tinguin l’origen en el fracàs (són peces descartades d’un taller de recipients de laboratori) convida a repensar, en efecte, com proposa l’artista, fins a quin punt l’alè poètic que desprèn la peça no és sinó una manera de qüestionar-se la producció i el coneixement del treball manual (una seqüència contínua d’assaig i error) i, al mateix temps, el furor constructiu del capitalisme salvatge, que engendra arquitectures hostils, inquietants, invivibles.

Hiroshi Kitamura: “Sediment de sotabosc”, fusta.

Col·locada al fons de la gran sala de Can Mario, la peça de Rahola sembla dialogar amb la que Carme Malaret presenta a l’entrada, Anotacions al marge, una altra recreació urbana, en aquest cas a base de peces de ceràmica i col·locada arran de terra, que posa l’accent en la configuració d’una trama que revela els espais de frontera i desigualtat dins la mateixa comunitat. Entremig, el Sediment de sotabosc del japonès Hiroshi Kitamura, que construeix un camí emulant formes orgàniques a partir de l’assemblatge de trossos de fusta trobats als boscos, apunta una manera d’ocupar un lloc de manera harmònica i imaginativa. Aquesta mena de relacions entre les obres són freqüents al llarg de l’exposició per tal de configurar, com va assenyalar Àlex Susanna el dia de la presentació, “una partitura significant”, a pesar de la gran varietat de llenguatges que s’hi despleguen; unes similituds que poden posar de manifest tant les solucions formals adoptades com el discurs que les sosté.

María Santamaría: “Ante el abuso, desdoblamiento”, resina pigmentada amb fil de polipropilè.

Des d’aquesta perspectiva, una obra tan radical com Desaparèixer cap endins, d’Anna Ill, finalista del concurs, amb aquell vestit minimalista, un patró de fet, penjat del mànec d’un immens xerrac (el cos absent ofert a un instrument tallant), podria ser la queixa impronunciable que les màscares de Maria Santamaria, a Ante el abuso, desdoblamiento, escupen a crits per la boca. L’una, amb el dibuix en relleu d’una columna  de les ruïnes de Dougga (Tunísia) a l’interior del vestit i la silueta del cos de l’artista damunt la fulla del xerrac, al·ludeix a la necessitat d’esquinçar els estereotips, en particular els de la feminitat, per tal de construir-se a través d’un nou imaginari; l’altra denuncia la persistència dels mateixos condicionants de gènere partint d’un episodi real d’abús sexual que genera en l’autora diversos estadis del dol, des de la culpa al fàstic i la resignació. També proposa canviar velles estructures mentals Toni Giró amb El coll al peu: una canonada trencada de ciment amb què va ensopegar mentre passejava dona lloc, inserint-hi la cunya d’una bota, a un capgirament de significats com el que hauria d’haver propiciat la pandèmia. Amb un llenguatge del tot oposat, l’alemany Viola s’acosta també al debat sexista a través de Juntas, diversas y rebeldes, un conjunt seriat de deu peces de bronze i ceràmica que pretenen ser un al·legat a favor de la singularitat enmig de la semblança, tot i que en vista del resultat fa la impressió que amb la bondat del missatge no n’hi ha prou per sostenir una proposta que cau fatalment en el bibelot.

Les associacions es multipliquen. La recerca de Joana Cera al voltant del nombre Phi, representat en l’espiral d’unes conquilles suspeses damunt una pedra d’obsidiana ‒una plasmació de l’ideal humà de bellesa encarnat en les formes de la naturalesa‒, s’emmiralla en la indagació curvilínia de Josep Canals al voltant de la banda de Moebius, per a la qual recorre a la noblesa del marbre de Carrara (el vestit luxós de la pedra), i, en certa manera per oposició, també ressona en les Vísceres de fang de Roger Caparó, que destil·la l’essència del paisatge en la seva ossamenta de fang. Fins i tot la faula austrohongaresa recreada pel lleidatà Camí a partir del clàssic pacifista de Bertha von Suttner, amb una roca maresa coberta de líquens a l’interior de la qual ha incrustat un revòlver en procés de fossilització, té alguna cosa de restitució de l’ordre de la natura, encara que sigui per la seva capacitat d’absorbir els senyals d’una vida imaginària.

Hi ha vincles molt més obvis, és clar: la dualitat entre buit i ple, o entre dur i tou, que plantegen el coixí marmori de Xavi Muñoz, amb la marca del cap que hi dormia fa un moment al mig; l’embalum de ciment amagat dins un farcell de Joan Molins, com una presència secreta, o encara El pilar, d’Inés Schaikowski, que confronta un bloc massís de formigó amb les tovalloletes de paper que té encastades tot resseguint-ne un dels costats, com la seva cresta flonja. També parlen entre elles les siluetes d’acer amb què treballen Lluc Baños i Josep Bofill, i els mòbils d’Elbi Belem i Milena Rossignoli (l’un fet amb la fusta més dura del món; l’altre, amb fils de niló), i d’una manera més intrigant, el Petó de Francesca Llopis, amb les seves petites intimitats recollides curosament dins unes làmines d’acer còniques, i el maniquí trencat que Cécile Dedieu abandona a la sorra de la platja en la instal·lació audiovisual Nàufrags de la vergonya.

Anna Gallés: “Swarm II”, 200 peces de vidre bufat adherides a la paret.

Algunes peces, com les males herbes atrapades en metacrilat per Laia Noal o les diminutes larves de vidre d’Anna Gallés troben el seu eco en l’exposició individual de Tura Sanglas (Ordis, 1992) que es presenta a la sala contigua i que constitueix, tot i les seves dimensions reduïdes, un dels grans al·licients per anar a Can Mario i complementar la visita amb la mostra que per les mateixes dates té oberta al Museu de l’Empordà, al costat de Rosa Tharrats. Al llindar de la joia té un plantejament intimista, com ho és de fet tota l’obra d’aquesta jove creadora d’Ordis, filla de Carme Sanglas (que té també una peça seleccionada al premi d’escultura, Aurora) i l’escultor Gabriel Sanz, que sembla demanar un comentari en veu baixa per no alterar la manufactura delicadíssima del seu treball. Les catorze obres que hi presenta juguen amb la polisèmia de la paraula joia, que és alhora adorn, tresor, gran alegria. Excepte un penjoll i unes agulles de pit, totes dues ben peculiars (una llàgrima suspesa amb un pinçanàs i uns ulls de llautó), són peces que, en efecte, es mantenen al llindar d’allò que entenem per orfebreria, però hi són ben bé a tocar, no pel preciosisme, no per una estètica de bijuteria, sinó per la cura, la minuciositat, la potència poètica.

Tura Sanglas: “Argos”, detall, branca de llunària seca, tinta i argila blanca.

Argos n’és una mostra extraordinària: una branca de llunària seca, sostinguda per una base d’argila blanca de la mida d’un didal, es converteix en una constel·lació d’ulls pintats sobre el tel translúcid de les fulles esclovellades, a la manera del monstre protector i sempre vigilant de la mitologia grega. En les tres aquarel·les de la sèrie Florits, practica una autèntica vivisecció de la mirada reproduint fins al detall més ínfim els pètals, la tija i els pistils d’unes floretes premsades que havia oblidat dins els fulls d’una llibreta, fins i tot el pol·len i els sucs de l’aixafament i la podridura, en un acte commovedor de restitució a la memòria i a la vida. El dibuix d’un arbre travessat per un llamp fins a les arrels dona lloc a un emblema sobre els cicles de la natura, venerats amb tota la nervadura resseguida amb pa d’or, com un treball de filigrana; és el mateix llamp que parteix pel mig un paisatge nocturn en forma d’estrip, i el que recorre les venes del braç de l’artista, dibuixat finament a l’aquarel·la com si fos un marbre que tragués vetes, i encara podria ser el riu de plata que s’escorre pel mig d’una vall, fonent la terra i el cel, en un fotogravat tan concís com subjugant. Hi ha també les mans dibuixades amb espines de rosa als palmells, i la poma tota embolcallada d’escores i líquens, el seu jardí, i les mans que ofrenen una taca negra al dibuix titulat Desig, al·lusió igualment polisèmica a allò anhelat que s’escapa de ser preservat i a la taca de naixement que l’artista té a l’esquena: la marca de la mare. De l’obra de Tura Sanglas, en fi, es podria dir, com en la citació d’Al-Mutamid que l’artista ha disposat a la porta de la sala, que “quan parla és com quan es desfà el fil de les perles”.

Joan Pedragosa, vista de l’exposició amb els prototips de fusta i l’escultura d’acer “Beta”.

El programa de Can Mario, abans no hi arribi a finals de juliol Miró, Gaudí, Gomis: A la recerca dels orígens, es completa amb el llegat del dissenyador gràfic i escultor Joan Pedragosa (Badalona, 1930-Barcelona, 2005), la vídua del qual, Beta Albuixech, va donar a la Fundació Vila Casas 53 prototips de fusta, 5 escultures de petit format i la monumental Beta, en homenatge precisament a la dona, que funcionen com a compendi del repertori formal d’aquest artista atret pel cubo-futurisme i el constructivisme.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close