“Un país sense audiovisual no és un país, i una llengua que no cohesiona els qui la viuen no és una llengua”. És una reflexió de Jordi Cuixat, president d’Òmnium Cultural, transmesa per Marcel Mauri durant l’acte de lliurament de premis de la Mostra VOC 2020 el passat dilluns 2 de març, a la sala InGràcia de Barcelona. El vicepresident d’Òmnium també hi va dir la seva: “La llengua és, ha estat i serà la nostra gran eina per garantir la cohesió social. No podem permetre que la quota de pantalla de l’audiovisual català segueixi per sota del 5%”.
La quarta edició dels Premis VOC ha recorregut més de 30 municipis del territori català durant el mes de febrer: una mostra competitiva amb 10 curtmetratges de ficció i 4 documentals. ‘Ferides’ de Joan Paüls, i ‘Savis de l’horta’ del valencià David Segarra, van guanyar en les categories de ficció i documental. El Jurat va atorgar una menció especial a ‘Sòl’ de Clàudia Munuera. I el públic va decidir que, en les dues mateixes anteriors categories, les pel·lícules triomfadores havien de ser ‘Bruna’ d’Albert Blay i Cristina Massagué, i ‘Negre de merda’ de Manel Serrat. ‘Vaca’, dirigida i protagonitzada Marta Bayarri, es va quedar sense premi, sí, però ja ha recorregut abans una pila de festivals i sales. I el que li queda!
Esdeveniments culturals i socials com el VOC vénen a cobrir dues carències, un parell de sonores i preocupants deficiències dins del món de la cultura i de l’audiovisual. Anem a pams. Primer: els curts no existeixen. Que això es pot dir i expressar d’una altra manera? Segur! Que es pot matisar? Per descomptat! Anem-hi. És clar que existeixen, els curts, i que són munió i són diferents, variats, cars, barats, còmics, dramàtics, ensopits o apassionants. Però… quan es parla o parlen d’ells? Doncs només quan arriba l’època dels premis, en concret, dels Gaudí i dels Goya. Llavors, els curts floreixen, per pansir-se un cop passada aquesta bonica època d’esplendor i fama. Si no es reguen, si no s’abona la seva terra, es moren, s’obliden, fins a la temporada vinent. Els casos de ‘Suc de síndria’ d’Irene Moray, i de ‘Madre’ de Rodrigo Sorogoyen’, són extraordinaris, únics: l’un i l’altre han aconseguit ser notícia durant un període excepcionalment llarg, han trencat rècords, han perllongat la seva fama mesos i mesos, i encara avui es parla d’ells. Així doncs, curts com ‘Dins de la lluna’ de Joan Cabré o ‘Alirón’ d’Adrià Llauró, presentats en aquesta última edició del VOC, miren el currículum dels treballs de Moray i Sorogoyen amb sana i justificada enveja. Ho repetim: ‘Suc de síndria’ i ‘Madre’ han fet història.
Una segona carència denunciada per la mostra VOC: no es roda ficció en català. O molt poca i sempre amb certa por. ¿Per què algunes de les escoles de cinema més prestigioses del nostre país tenen un baixíssim percentatge de curts filmats en català? És un fet: la majoria d’aquestes pel·lícules, realitzades per equips joves, són en castellà. Potser perquè així “obren més fronteres”? No es descarta, però és trist.
Una novetat d’aquesta edició del VOC ha estat la creació de la nova secció Sala Oberta, d’on han sortit vencedores ‘Sant Just Fever’ (Jurat) i ‘Minut feliç’ (Públic), amb una menció especial a ‘Orgull Camp’. El VOC ha seleccionat el més florit de l’última collita de curtmetratges en català i, a sobre, no s’ha conformat en detectar la seva miraculosa existència: els ha posat a viatjar, a recórrer el món en dues sessions diferents que s’han programat a Barcelona o Malgrat, Sort o Sant Feliu de Llobregat, Calella o Cambrils, Tremp o Tarragona. A més, els ha premiat… amb diners! Necessitem més VOC, corregits, augmentats i normalitzats. Escampats durant tot l’any. Que no siguin una excepció. I, a més, que aquest 5% raquític que deia Marcel Mauri es corregeixi.
