Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on Pere Antoni Pons fa una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.
Arte en flujo, de Boris Groys
Cajanegra Editora.
Traductora: Paola Cortés Rocca.
224 pàgines
El crític d’art i filòsof Boris Groys (Berlin, Alemanya, 1947) porta més de mig segle reflexionant sobre l’art i els mitjans de comunicació. Intel·lectual polifacètic en el sentit més clàssic i versàtil de la paraula –ha estat professor d’Estudis Russos i Eslaus a la Universitat de Nova York, així com d’Estètica, Història de l’Art i Teoria dels Mitjans de Comunicació a la Universitat de Kalsruhe–, és també comissari d’exposicions i autor de nombrosos articles i llibres, en especial sobre art modern i contemporani, art rus i història intel·lectual.
En castellà, fa poc ha sortit publicat el seu últim títol, Arte en flujo. Ensayos sobre la evanescencia, publicat originàriament el 2016 i ara llançat per l’editorial Cajanegra a la col·lecció Futuros próximos. El conjunt és un recull d’articles i d’assaigs en què Groys reflexiona sobre el fet que l’art i les seves institucions van ser severament sotmeses a un escrutini crític per part de l’esperit modern i revolucionàriament igualitari que es va propagar per la política, la societat i la cultura. Groys apunta que les conseqüències de tot allò van ser, entre altres, que les obres d’art fossin despullades de la seva noció d’objecte especial, preciós o sagrat i esdevinguessin simplement coses. Per a Groys, allò va representar un atac al realisme i a la concepció tradicionalment preservador, en el sentit conservacionista, dels museus, la qual cosa va donar carta de naturalesa a la idea de l’art no com a productor d’obres o d’objectes sinó de pràctiques (les performances, les estètiques relacionals…).
Groys aborda, entre altres artistes i moviments, el suprematisme de Malèvitx, el futurisme de Marinetti i les proeses inventives de la Bauhaus. Un crític l’ha elogiat dient que Groys combina les anàlisi reveladores amb uns qüestionaments filosòfics que van al cor de l’actual producció cultural”.
La imposible verdad. Textos 1987-1993, de Pepe Espaliú
La imposible verdad. Textos 1987-1993.
La Bella Varsovia.
Pintor, escultor, poeta, performer… La personalitat i la trajectòria creativa de Pepe Espaliú (Còrdova, 1955–1993) es van caracteritzar per una curiositat tentacular i per una irreprimible voluntat d’aventura personal, intel·lectual i anímica. Això va fer que tant la seva obra com la seva vida, tallada prematurament a causa de la SIDA quan només tenia trenta-vuit anys, estiguessin governades per una inquietud alhora angoixant i rica, exigent i fructífera, meditada i desbordant. Això sí: Espaliú, que d’adult sobretot va viure entre Barcelona i París, va ser un creador tardà, que no va començar a crear obres amb regularitat i profusió fins a la trentena. Per això la seva trajectòria artística abasta només set anys, els que van del 1986 fins al 1993. Tanmateix, en va tenir més que suficient amb això per deixar un llegat potent i perdurable, la part literària del qual ha estat recentment recuperada pel segell La Bella Varsovia en un curós volum titulat La imposible verdad. Textos 1987-1993.
Bastant influït per la poesia fragmentària, reflexiva, esforçada, intel·lectualment densa i escruixidorament evocadora de José Àngel Valente, Pepe Espaliú va empunyar les eines de la literatura per tractar a fons el tema de la malaltia que patia, en un moment històric en què la SIDA estava associada a la vergonya social i a tota mena d’estigmes públics i privats. En un acte de sobirania íntima i, també, de coratge personal, Espaliú va parlar de la malaltia, la va literaturitzar, hi va pensar i va comunicar el que en pensava. També en va fer obres d’art, en un gest d’energia, com qui afronta sense reserves un combat que sap que perdrà.
En vida, Espaliú només va publicar un llibre de poesia: En estos cinco años (Estampa, 1993). Molts dels poemes i textos fragmentaris, o inacabats, o pures experimentacions i temptatives, inclosos al present volum van ser recuperats de llibretes i papers dispersos trobats a la seva mort. Ara, per fi, estan disponibles perquè els pugui llegir tothom qui ho vulgui, en una edició preparada pel comissari artístic Jesús Alcaide.
Jack Bilbo. Una autobiografia, de Jack Bilbo
Jack Bilbo. Una autobiografia.
Traductor: GabrielMir.
Documenta Balear. 2019.
520 pàgines
En realitat, el títol del present volum és molt més llarg: Una autobiografia. Els quaranta primers anys de la completa i íntima història d’un artista, autor, escultor, marxant d’art, filòsof, psicòleg, viatjant i lluitador modern en favor de la humanitat. Us sembla un títol excessiu, molt hiperbòlic, rocambolescament histriònic? Ho és. Tant com la personalitat, la imaginació i la vida del personatge que la protagonitza i la va escriure, Jack Bilbo, que en realitat era el pseudònima d’Hugo Cyril Kulp Baruch (Berlín, 1907-1967). Hi ha homes en qui la veritat i la mentida, la realitat i la llegenda, els fets i els rumors, la persona i el personatge, es mesclen d’una manera delirant, fosca, indestriable. Aquest és un d’aquests homes.
L’autobiografia, publicada per l’editorial mallorquina Documenta Balear, que ha tingut l’encert de complementar-la amb diversos paratextos –de l’historiador Miquel Flaquer Llull, d’un dels nets de Bilbo i de l’escriptor Henry Miller, entre altres–, està plena de llegendes, mitges veriats, fantasies, veritats increíbles i misteris que no aclarirem mai. Per no refiar-se gaire de l’autor, n’hi ha prou de dir que durant molts anys de la seva vida va fer creure a tothom –fins i tot en va fer un llibre– que havia estat un dels guardaespatlles d’Al Capone en el Chicago violent dels anys 30.
Que Bilbo fos un fabulador patològic, en tot cas, no treu que la seva vida fos la pròpia d’un gran aventurer de pel·lícula. Nascut a Berlín el 1907 de mare anglesa, “descendent d’una família semiaristocràtica”, i de pare “germanoamericà i un gran capitalista”, Hugo Baruch –el filòsof Baruch Spinoza era un avantpassat del seu rebesavi, segons diu– va tenir una infantesa accidentada a causa del divorci dels seus pares. Obligat de molt jove a espavilar-se pel seu compte, va treballar en el teatre, el cinema i el circ, i molt aviat va polititzar-se, fins al punt que, durant l’emergència del nazisme en l’Alemanya dels anys 20, més d’una vegada va tenir bregues violentes amb grupuscles nacionalsocialistes. El fet de ser un enemic declarat dels nazis i d’haver fundat, amb socialdemòcrates, comunistes i altres anarquistes, l’Organització combatent contra el feixisme, va empènyer-lo a fugir d’Alemanya quan Hitler ja s’aproximava perillosament al poder.
L’escapada va portar Bilbo a França i, després, a Mallorca, concretament a Cala Rajada, on ja hi havia una comunitat d’estrangers –molts d’ells alemanys i suïssos jueus– que, com ell, fugien del nazisme. A Cala Rajada, Bilbo va regentar el bar Wikiki, conegut pels seus concerts de jazz i els seus còctels. Tot i que hi estava bé, el 1934, un embolic de faldes el va dur a Sitges. El període que va del 1936, amb l’inici de la Guerra Civil espanyola, fins al 1945, amb el final de la Segona Guerra Mundial, Bilbo el va viure dramàticament. De Sitges estant, va ajudar gent a fugir del país; després, va participar com a sanitari en l’expedició amb què el capità Bayo va intentar recuperar Mallorca per a la causa de la República; a principis dels 40, va arribar a Anglaterra, on la seva condició d’antifeixista jueu no el va salvar de ser tancat en el camp d’internament de l’illa de Man a causa de la seva nacionalitat alemanya…
Va ser justament a Londres que Bilbo va ficar-se en el món de l’art. El 1941 va inaugurar la galeria The Modern Art, on va exposar obres de Kurt Schwitters i Pablo Picasso, entre d’altres, a més de pintures, escultures i dibuixos propis. L’edició d’Una autobiografia feta per Documenta Balear inclou diverses reproduccions d’obres de Bilbo. Els dibuixos i les pintures són tècnicament primaris, fins i tot pedestres. Moltes obres representen figures d’aspecte primitiu i salvatge, en la tònica d’un cert art brut que estava en voga durant els 40 i 50 del segle passat. Com a escultor, sobretot va elaborar figures de ciment, de mida considerable, moltes de les quals hagué de deixar-les enrere quan va partir d’Anglaterra. Hugo Baruch, àlies Jack Bilbo, va morir l’any 1967 al seu Berlín natal. Tenia seixanta anys.
Cuerpos que aparecen, de Maite Garbayo Maeztu
Cuerpos que aparecen. Performance y feminismos en el tardofranquismo.
Maite Garbayo.
Consonni. 2016.
252 pàgines.
A Cuerpos que aparecen. Performance y feminismos en el tardofranquismo, la crítica d’art, investigadora i escriptora Maite Garbayo Maeztu (Iruñea, 1980), doctora en Història de l’Art per la Universitat del País Basc, analitza –segons diu el text de presentació de l’editorial Consonni– “les implicacions estètico-polítiques de la presència del cos en les pràctiques performàtiques dels últims anys de l’Espanya franquista”. Garbayo explica que, en un context d’opressió dictatorial com el que es vivia en l’Espanya de finals del franquisme, la performance podia complir una funció i un paper resistencials.
Entre la reconstrucció historiogràfica i l’assaig especulatiu i militant, l’autora vol que el llibre serveixi per recuperar certes pràctiques i artistes del passat i per qüestionar com s’ha muntat la historiografia de l’art contemporani a l’estat espanyol. La teòrica i crítica cultural xilena Nelly Richard n’ha dit que és “una lliçó exemplar des de l’art de com el passat entreobert ens continua alertant sobre les noves amenaces de tancament a un present que va renovar els seus perversos dispositius socials i políticosexuals de violència i exclusió”.
