Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on Pere Antoni Pons fa una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.
El espacio público de la fotografía, de Jorge Ribalta
Arcàdia Editorial.
Col·lecció: La Virreina Centre de la Imatge.
En castellà.
Barcelona 2018.
328 pàgines
El temps passa, però hi ha coses que no canvien: la millor manera de garantir que una munió de textos diversos, concebuts i escrits com articles de premsa o presentacions de catàleg, no es perdran en la més absoluta i ingovernable dispersió és aplegar-los en un volum i publicar-los en forma de llibre.
Això és justament el que ha fet l’artista, fotògraf i comissari d’exposicions Jorge Ribalta (Barcelona, 1963), que a El espacio público de la fotografía. Ensayos y entrevistas ha recopilat tota classe de textos publicats anteriorment aquí i allà i els ha donat una dimensió programàtica, quasi militant. Això és el que desprèn la frase tipogràficament trencada que apareix a la coberta del llibre, la qual funciona també com una mena de lema o de sub-subtítol: “Porque la fotografía como documento –això diu la frase– es hoy más importante que nunca”.
Publicat per l’editorial Arcàdia en col·laboració amb La Virreina Centre de la Imatge, els textos del llibre giren al voltant del que ha estat una constant en la trajectòria de l’autor: l’interès per la fotografia documental i l’apassionada reivindicació de la seva actualitat i vigència. Ell mateix ho afirma amb aquesta contundència: “El potencial de objetividad de la fotografía y de un tipo de representación que permite comprender la complejidad social debe ser defendido como instrumento de emancipación frente a la obsolescencia programada de la postfotografía. […] No se trata solamente de resistirse al olvido –continua–, sino también de mantener vivos los interrogantes sobre la función pública de la fotografía en el sistema de las artes, un debate que está lejos de haber sido resuelto y al que cada época tiene que dar respuesta”.
Com totes les esferes de la cultura, la fotografia també ha viscut al llarg de les dues últimes dècades una ampliació i una reformulació del seu camp de joc. Entre altres coses, s’ha redimensionat com un instrument –d’ús massiu– de construcció de la identitat pròpia i de la relació que cada individu estableix amb els altres. Bon coneixedor tant de la història del mitjà com del seu present, Ribalta proposa un nou realisme i afirma que cal recuperar “los vínculos entre la experimentación artística y los nuevos movimientos sociales”.
A més de la seva tasca com a artista, fotògraf i comissari, Ribalta també ha estat l’editor de diversos llibres d’autoria col·lectiva, entre els quals destaquen Indiferencia y singularidad. La fotografía en el pensamiento artístico contemporáneo (1997, 2003), El movimiento de la fotografía obrera, 1926-1939 i Aún no. Sobre la reinvención del documental y la crítica de la modernidad.
Foursome, de Carolyn Burke
Knopf.
EUA, 2019
En anglès.
432 pàgines
És un dels llibres de no-ficció centrat en el món de les arts plàstiques més interessants que s’han publicat als EUA aquests últims mesos. A Foursome –que en català s’hauria de traduir com a Quartet, però amb unes certes connotacions sentimentals i sexuals–, l’escriptora Carolyn Burke reconstrueix les vides i les relacions interpersonals de quatre grans figures de la cultura visual nord-americana.
Aquestes quatre figures són els fotògrafs Alfred Stieglitz i Paul Strand i les pintores Georgia O’Keeffe i Rebecca Salsbury, els quals tingueren unes relacions entre ells –professionals i creatives però també íntimes i sentimentals– tan apassionants com intenses i complicades. Sobretot, van ser unes relacions molt estretes: Stieglitz va estar casat amb O’Keeffe, Strand va estar casat amb Salsbury, Stieglitz va ser el mentor de Strand, O’Keeffe i Salsbury van ser molt amigues… A més, les dues últimes van contribuir, juntes i per separat, a l’emancipació de les dones artistes en un món de l’art eminentment masculí i estructuralment masclista.
Burke, que és l’autora, entre altres títols, d’una biografia de la cantant francesa Edith Piaf i d’una altra biografia de la fotògrafa nord-americana Lee Miller, s’ha documentat a fons i ha treballat, sobretot, a partir de l’abundant epistolari disponible deixat per tots quatre. Al llarg de les seves més de tres dècades de relació, els quatre protagonistes del llibre s’intercanviaren centenars de cartes. Burke les ha explorades a fons i les ha complementades amb tota mena d’altres documents i fonts d’informació. El resultat és un llibre coral que funciona com una biografia múltiple de quatre personatges clau de la cultura i les arts dels EUA, però també com una radiografia del panorama de la fotografia i la pintura als EUA entre les acaballes del segle XIX i mitjan segle XX.
Autor de fotografies tan icòniques i magistrals com The Steerage o Grand Central Terminal, Stieglitz va ser, també, el pare de la fotografia moderna nord-americana, i un dels gegants pioners de la fotografia mundial. Ell va ser qui va defensar, amb dents i ungles, que la fotografia no era una novetat només tècnica i un instrument estrictament documental i que mereixia gaudir d’un estatus equiparable al de la pintura i l’escultura. Aquesta tesi, va defensar-la creant associacions (com Photo Secession), impulsant publicacions (com la mítica Camera Work), instruint i orientant deixebles, i muntant importantíssimes exposicions. A més, des de les seves galeries d’art 291 i An American Place, Stieglitz va ser el primer introductor i difusor de l’art modern (Cezanne, Picasso, Matisse…) als EUA. Quasi res.
Strand, per la seva part, no va trigar a empatar i fins i tot superar el seu mestre, cosa que va suscitar gelosies, enveges i reticències per part de Stieglitz. Autor d’unes fotografies amb un fort component de realitat social –va ser un dels ariets més valents de l’esquerra nord-americana, fins i tot durant els anys més negres de la Guerra Freda–, Strand és considerat, avui, un dels grans fotògrafs del segle XX. També Georgia O’Keeffe, després de sobreposar-se a tota mena de lectures reduccionistes i paternalistes de la seva obra a causa de la seva condició de dona, va acabar sent una pintora enormement respectada i admirada. La seva obra, marcada pels paisatges de Nou Mèxic i per la seva fascinació per les formes simples i alhora exuberants del món natural i de l’arquitectura i el paisatge del desert, s’alça avui com una muntanya meravellosa dins el panorama de la pintura del segle XX. Menys coneguda, Salsbury també va ser una artista d’obra singular i atrevida, d’arrels surrealistes.
Gràcies al llibre de Burke, del qual estaria bé que un dia n’existís una traducció en la nostra llengua, els lectors coneixeran a fons dos homes i dues dones de personalitats fascinants, de vocacions valentes i irrenunciables, i d’obres personalíssimes i singulars, dos homes i dues dones que s’estimaren, es respectaren, s’influïren, s’ajudaren, es feren companyia i es professaren una admiració que, si bé va tenir alguna fissura, va ser bàsicament inexpugnable.
Picasso en el punto de mira, de Nadia Hernández
Picasso en el punto de mira.
La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo.
Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019.
176 pàgines.
En castellà
Un dels mites més infundats de l’Espanya moderna és aquell segons el qual la molt sublimada i tergiversada Transició va ser modèlica i pacífica. En realitat, no en va tenir res, de pacífica –ni de modèlica–, tal com es va encarregar de demostrar la historiadora Sophie Baby al llibre El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España (1975-1982). Amb dades de tota mena, i a partir de tota classe de documents, Baby, que és professora d’Història Contemporània a la Universitat de Bourgogne, va demostrar que a l’Espanya del primer postfranquisme hi hagué moltíssim actes de violència, així com atemptats de tota índole i color ideològic. També va demostrar, naturalment, que la violència no va ser cosa només d’ETA, sinó que també en foren agents actius grups d’extrema dreta i les forces i cossos de seguretat de l’estat, que en moltes ocasions exerciren de braços executors de la repressió en lloc de posar-se al servei de la incipient democràcia.
En el camp de les arts plàstiques, i ja des dels últims anys de la dictadura, també s’hi van viure nombroses agressions, amenaces, atemptats i episodis de violència. En parla Nadia Hernández Henche al seu nou llibre, titulat Picasso en el punto de mira. La picassofobia y los atentados en la cultura del Tardofranquismo. No van ser poques les llibreries i les galeries d’art que, durant la primera meitat dels 70, sofriren atacs per part de la ultradreta. Al principi, eren actes vandàlics, simplement, però aviat augmentaren el grau de violència i començaren a explotar les bombes.
Un dels artistes l’obra del qual més atacs va rebre, tal com documenta i explica Nadia Hernández al seu llibre, va ser Pablo Picasso, el millor pintor del segle XX, amic i ferm partidari de la República, autor de la pintura antibel·licista per excel·lència (el Gernika), militant comunista, antifranquista i emblema absolut de l’art modern. Per tot això, els grupuscles de l’extrema dreta espanyolista li posaren l’ull damunt, tant a ell com als locals que li dedicaren exposicions i homenatges, com va ser el cas de la Sala Taller de Picasso i de la llibreria Cinc d’Oros, arrasades amb còctels molotov. Nadia Hernández explica que, tot i que el Museu Picasso de Barcelona va ser inaugurat en ple franquisme, aquells atacs no van rebre mai cap tipus de condemna oficial. Sí que va originar, però, una important resposta artística i cultural, que segons l’autora va afavorir “l’aparició de conductes intel·lectuals i artístiques crítiques” contra la dictadura.
