Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on repassem obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.
Memòries d’un museu. Diàlegs en Es Baluard, de Pere A. Serra.
Editorial Ensiola.
Mallorca. 2007.
470 pàgines
Pere Antoni Serra Bauzà va ser un dels homes més poderosos i influents de la Mallorca del segle XX. Periodista per vocació i gran empresari de la comunicació per ambició i per trajectòria, Serra va néixer l’any 1928 al municipi de Sóller, al si d’una família més o menys pròspera i amb unes fortes inquietuds culturals. Va morir a Palma l’any 2018. Entremig de les dues dates, va transcórrer una de les vides més exuberants, productives, comentades, polèmiques i cinematogràfiques del segle XX mallorquí.
Entre les múltiples iniciatives relacionades amb el món de l’edició i el de la premsa que Pere Serra va posar en marxa i va dur a terme, destaquen la seva feina de joventut al capdavant de l’Editorial Atlante, on va publicar en la dècada dels 50 la versió castellana de Bearn o la sala de las muñecas, de Llorenç Villalonga, i la versió catalana de La família de Pascual Duarte, de Camilo José Cela. Sobretot, va ser important la seva tasca com a creador i impulsor de capçaleres periodístiques enormement populars. Un dels seus primers èxits, en aquest sentit, va ser la creació del primer periòdic en anglès de l’Espanya franquista, el Majorca Daily Bulletin. Una fita similar, també molt exitosa, va ser la creació del setmanari Fiesta Deportiva.
L’olfacte periodístic i comercial de Serra va confirmar-se a principis dels anys 70 del segle passat quan va adquirir l’històric diari Última Hora, que estava en hores molt baixes, i el va revitalitzar convertint-lo en el diari més venut, amb diferència, de totes les Balears, fins al punt que durant molts d’anys te’n podies trobar sis o set exemplars en els bars i els cafès mallorquins.
Home amb un fort sentit de país, Serra va dur a terme també diverses iniciatives a favor de l’autoconeixement i la llengua i la cultura catalanes de Mallorca. Destaquen l’impuls de la Gran Enciclopèdia de Mallorca (amb més de vint volums), l’impuls de la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears(quatre volums escrits pels millors especialistes i profusament il·lustrats: un dia en parlaré en un mostrador) i la compra del Diario de Baleares, antiga premsa del Movimiento, per convertir-lo el 1996 en el primer diari en català de la història de l’arxipèlag, el Diari de Balears.
A banda de tot això, Serra va tenir sempre una passió viva i afamegada per l’art. Va ser amic i fins i tot mecenes de moltíssims artistes. També va ser un estret col·laborador, als 70, de Joan Miró, amb qui van fer llibres i a qui va comprar molta obra. I és que Serra va ser, sobretot, un àvid col·leccionista d’art. Una part important de les obres de la Col·lecció Serra són, justament, la pedra fundacional i el gruix del fois d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma.
Per tal de reivindicar el seu llegat, l’any 2007 Serra va publicar a l’editorial Ensiola el potent i voluminós llibre titulat Memòries d’un Museu. Diàlegs en Es Baluard. Hi dona la seva versió dels controvertidíssims orígens del museu i hi parla d’una manera molt personal de moltes de les obres, i dels artistes que les crearen, que ell va donar al museu. El resultat són les íntimes i alhora professionals memòries d’art d’un col·leccionista.
Entre els artistes sobre els quals escriu, hi ha Santiago Rusiñol –a qui el seu pare i el seu avi van tractar–, Antoni Clavé, Erwin Bechtold –un artista alemany que es va instal·lar a Eivissa als anys 50–, A. R. Penck, Miquel Barceló –amb qui sempre va mantenir una relació tibant, bel·licosa–, Robert Motherwell, els artistes sollerics Cristòfol Pizà i Juli Ramis, Wilfredo Lam, Antonio Saura, Maria Carbonero i un llarg etcètera.
Per donar un exemple de fins a quin punt són personals els textos escrits pel mateix Serra, els quals van acompanyats d’excel·lents il·lustracions de les obres que comenta –l’edició és una meravella–, val la pena citar el que, maliciosament, escriu sobre Miquel Barceló. Serra lamenta que el màrketing vulgui fer passar el pintor felanitxer per un geni, però ell creu que no ho és, de cap manera. “Si Picasso era un geni, si ho eren Joan Miró, Paul Klee o Giacometti, ens hem de preguntar quines obres havien fet aquests artistes quan tenien l’edat que ara té Miquel Barceló”. La conclusió és que Barceló no és un geni, però és un bon pintor. I remata: “De bons pintors, tampoc no n’hi ha tants. No ser un geni no és cap deshonra. A Miquel Barceló, a més, les coses li han anat tant o més bé que si fos un geni”.
Je suis ce que je vois. Notes sur la peinture et le dessin (1975-2015), d’Alexandre Hollan.
Editorial: Po&Psy a parte.
França, 2015. Nimes, 2015.
300 pàgines
Alexandre Hollan va néixer a Hongria l’any 1933, al si d’una família de la noblesa rural mitjana. La seva era una família conservadora i tradicional. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, mentre el pare i la mare vivien a Budapest perquè s’hi havien desplaçat per trobar-hi feina, Hollan va quedar-se amb els avis al camp. Era més segur. I allà va descobrir el que seria, per sempre més, el seu gran tema com a pintor: la naturalesa, en especial, els arbres.
Després de la guerra, Hongria va caure sota l’òrbita soviètica. Hollan va poder escapar-se a París. Com a refugiat polític a la capital francesa, va estudiar Belles Arts i Arts Decoratives, i va guanyar-se la vida fent il·lustracions per a llibres i publicitat. Fins que un dia ho va deixar tot i va dedicar-se només a dibuixar i a pintar.
Sense abandonar París, on té la casa i el taller on viu i treballa durant l’any, el 1984 Hollan va instal·lar-se a l’Hérault. Des d’aleshores, en aquest indret del sud de França es dedica a dibuixar i a pintar arbres amb una constància fidel, mentre que a París treballa el seu altre gran tema: les natures mortes, que ell denomina “vides silencioses”. Té la casa estudi de Gignac, el municipi on viu, i per tota la casa sol haver-hi dibuixos i pintures que giren tots al voltant d’un sol tema: les alzines. Concretament, Hollan pot estar-se més de tres anys pintant, de diferents maneres, a partir de diferents mirades i aproximacions, la mateixa alzina.
Pintor del silenci, de la quietud i de la natura, l’art de Hollan és contingut, meditatiu, net però a la vegada eriçat d’una força subtil i poderosa. L’any 2015 va publicar un llibre amb reproduccions d’obres seves, fotografies dels espais on dibuixa i pinta i, sobretot, amb notes que ha anat escrivint al llarg dels últims quaranta anys. Són notes en què, d’una manera més poètica que analítica o descriptiva, conta el seu procés creatiu, la seva relació amb l’art i amb els elements de la natura que tracta. Citem-ne un fragment (la majoria són breus, dúctils, el·líptics, poètics): “Le dessin envahit le papier. L’image naít, grandit, prend forme. Les impressions visuelles de l’arbre le nourissent. À un moment donné, l’image commence à bouger, à vivre vraiment”. La delicadesa de la creativitat.
