Una nova entrega de la secció ‘Mostrador de llibres’, on Pere Antoni Pons fa una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar.
La memoria esculpida. Conversaciones con Antonio Puente, d’Antonio Puente i Martín Chirino
Galaxia Gutenberg
En castellà. 2019
140 pàgines
L’escultor Martín Chirino (Las Palmas de Gran Canaria, 1925), mort el passat mes de març a Madrid a l’edat de 94 anys, va ser un dels membres més destacats i virtuosos del Grupo El Paso, integrat també –entre alguns altres– per Manolo Millares, Antonio Saura i Rafael Canogar. Els pintors d’El Paso van assumir, amb personalitat i una concepció idiosincràtica de l’art, els postulats de l’abstracció dels informalistes francesos i dels expressionistes abstractes nord-americans. Martín Chirino va fer el mateix, però adaptat a la disciplina de l’escultura. Així va ser com, entre tots, i adaptant el seu art al context i la tradició espanyoles pròpies, contribuïren a homologar el panorama artístic espanyol amb l’internacional entre finals dels anys 50 i principis dels 60.
Al llarg dels tres anys anteriors a la seva mort, Chirino havia estat treballant en aquest llibre de converses elaborat pel periodista i escriptor Antonio Puente i que es va publicar pocs mesos després de la defunció de l’artista. Traient tot el suc a les enormes i diverses possibilitats d’un gènere i un format –els del llibre de converses– poc explotat a l’estat espanyol però d’una riquesa extraordinària –en un llibre de converses hi caben tots els gèneres, des de la biografia i les memòries fins a l’assaig, la narrativa, la història i fins i tot el teatre i la poesia–, Puente ha aconseguit captar la trajectòria personal i creativa d’un dels escultors europeus més importants de la segona meitat del segle XX,
Conegut per la manera tan contundent i alhora tan dúctil amb què va treballar el ferro –les espirals són omnipresents en la seva obra, i un tret marca de la casa–, l’escultura de Chirino s’inscriu dins una nodrida tradició de portentosos treballadors del ferro, la qual té el seu origen en Juli González. És una tradició que, a l’estat espanyol, va comptar amb continuadors com Eduardo Chillida i Andreu Alfaro, a més del mateix Chirino.
El llibre recull, a més de nombroses reflexions i explicacions útils per desxifrar o entendre millor l’obra de Chirino, un repàs a la seva trajectòria biogràfica, des dels seus orígens canaris fins a la seva venerable vellesa a Madrid, reconegut amb molts premis i per nombroses institucions, i passant pel seu desembarcament professional a la capital espanyola a mitjans dels 50 i pels seus viatges arreu del món, que li permeteren conèixer de prop l’obra de grans escultors internacionals com Arp, Brancusi o Henry Moore. Un llibre important.
A toda crítica. Ensayos sobre arte y artistas, de Robert Hughes
Anagrama
Barcelona, 2002
Alberto Coscarelli
Publicat l’any 2002 en castellà –la versió original en anglès, Nothing if not critical, és del 1992–, aquest és un llibre ideal per conèixer a fons el pensament, l’estil i la manera de mirar –i de jutjar!– d’un dels crítics d’art més brillants, intel·ligents i influents de la segona meitat del segle XX.
Sense pèls a la llengua, sense combregar amb rodes de molí, Hughes va ser durant més de tres dècades el crític d’art de la revista TIME. Des de la seva tribuna, va defensar una relació amb l’art no sotmesa als capricis dels milionaris i del mercat, una relació que es va caracteritzar també per no celebrar mai acríticament les presumptament sofisticades modernors d’un cert art contemporani.
Conegut per les seves opinions tan contundents com erudites, Hughes solia dir que, perquè una obra d’art fos potent o bona, havia de tenir dues qualitats: havia de tenir una visió del món i havia de portar amb ella un sentit de la història. Aquest doble requisit va fer que sovint critiqués amb furibúndia, gairebé amb menyspreu, l’art d’algunes de les icones més famoses i milionàries de la galàxia de l’art contemporani. Dues de les seves bèsties negres van ser Jeff Koons i, en especial, Julian Schnabel, a qui va qualificar del Sylvester Stallone de l’art nord-americà (és a dir, molt de lluïment de múscul però escasses dots artístiques).
Al volum d’A toda crítica, que inclou un centenar d’articles i de ressenyes, Hughes fa gala de la majoria de les virtuts que es poden demanar a un crític: uns coneixements sòlids de la història de l’art (i també del present), un desplegament complex d’idees personals i ben argumentades, una capacitat descriptiva d’una plasticitat precisa i plena de vivor i de gràcia, i una prosa robusta, elegant, que vehicula informacions útils per al lector a la vegada que intenta –i ho aconsegueix– seduir-lo i persuadir-lo.
El llibre està dividit en sis parts, les quals van encapçalades per un llarg i polèmic article panoràmic, Introduction: The decline of the city of mahogany, que ve a ser una mena d’estat de la qüestió sobre el món de l’art nord-americà i occidental als anys 80 del segle passat. Les altres sis parts són: Ancestres, amb articles sobre Caravaggio, Van Dick, Goya, Poussin, Watteau i altres; El segle XIX, amb articles dedicats al Romanticisme alemany, Degas, Whistler, els Pre-Rafaelites, Pissarro…; Cap a la modernitat, en què no falten els noms d’imprescindibles com Toulouse-Lautrec, Rodin, Manet, Rousseau, Van Gogh i Gaugin; Europeus, en què aborda les obres i les figures d’alguns pioners de la modernitat radical com Magritte, Kandinsky, Beckmann, Juli González, Kokoschka, Morandi i, naturalment, Picasso; Americans, una secció amb, entre altres, Thomas Hart Benton, Diego Rivera, David Smith, Pollock, Krasner, Gorky, Rothko, Warhol i alguns més; i, finalment, el capítol més extens de tots, dedicat als Contemporanis, on apareixen noms tan dispars com Lichtenstein, Bourgeois, Sandro Chia, de Kooning, Kiefer, Katz, Hockney, Clemente, Bacon i Motherwell.
Brillant i provocador, A toda crítica és un llibre d’una opulència intel·lectual sense parió, la qual està al servei d’un criteri discutible –com tots els criteris personals– però mai gratuït, ni desinformat, ni mancat d’interès. Un clàssic encara apassionant, lúcid i instructiu.
Revelacions. Dos assaigs sobre fotografia, de Joan Fontcuberta i Xavier Antich
Arcàdia
Barcelona, 2019
160 pàgines
Un diàleg entre un assaig escrit pel fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) i un altre assaig escrit pel filòsof Xavier Antich (La Seu d’Urgell, 1962) per força havia de donar uns resultats intel·lectualment i artísticament valuosos i gratificants. Això és el que degueren pensar els responsables de l’editorial Arcàdia quan publicaren aquest volum en què tant l’artista com el pensador aborden, cadascun a la seva manera, a partir dels seus neguits, interessos, curiositats i predileccions, alguns dels temes fonamentals relacionats, no tan sols amb la pràctica fotogràfica o amb el camp de l’estètica, sinó també amb la memòria, el pas del temps, les maneres que tenim de mirar –i de mirar-nos– i la petjada transformadora que deixa en totes les coses el pas del temps. El llibre també inclou un plec de fotografies de Fontcuberta.
Cada un dels dos autors parla, com és lògic, des de la seva condició professional i des de la seva experiència de vida. En aquest sentit, el text de Fontcuberta, titulat Fotografia: el temps i les substàncies, parla sobre la realitat material de les fotografies, i com es va transformant. Ell mateix reflexionava així en un diàleg entre ell i Antich publicat per per La llança, el suplement cultural d’El Nacional. La reflexió sobre la veritat i la mentida, reconeixia, “és un dels eixos que a mi m’han interessat, però no pas l’únic. En realitat per a mi la fotografia és un conjunt de valors i de sensibilitats que neixen de la Revolució Industrial, de la cultura tecnocientífica del segle XIX, d’aquest esperit d’arxiu, etc. La recerca d’aquesta veritat empírica és una part del meu treball. El tema de la identitat, de la memòria, de l’arxiu, em semblen qüestions molt adients sobre les quals he estat treballant. En aquest cas, per exemple, he reflexionat sobre la matèria, sobre les partícules que formen part de la fotografia”. Xavier Antich, per la seva part, fa servir les seves esmolades eines de filòsof incisiu per reflexionar a fons sobre l’obra de Fontcuberta. Un llibre perdurable.
