Estrenem la nova secció ‘Mostrador de llibres’, una tria d’obres literàries que parlen d’art i artistes, per reflexionar, reviure o pensar. Per Pere Antoni Pons.
Mariano Andreu (1888-1976). Biografia i catàleg raonat
Esther García Portugués
Ars Nostrum Edicions
Barcelona, 2019
La cultura, ho sabem, pot ser tan injusta com qualsevol altra esfera de la vida. O més i tot. Dins el món de la cultura, l’art és un territori especialment fecund en injustícies, per les seves particulars circumstàncies socioeconòmiques, és a dir, pel paper que hi juguen els diners i el mercat, que condicionen recepcions crítiques, poden muntar o desmuntar trajectòries i prestigis, i poden enfonsar un artista en l’oblit. Rescatar artistes de l’oblit, desenterrar-los d’entre les escombraries del passat, hauria de ser una de les tasques prioritàries de la historiografia de l’art.
Amb el llibre Mariano Andreu (1888-1976), que és alhora una biografia del personatge i un catàleg raonat de la seva obra, la historiadora Esther García Portguès vol contribuir a recuperar la figura i tornar a posar en valor l’obra d’un artista que, en vida, va assolir un cert reconeixement tant a Catalunya com a París i a Londres, però que fa molts d’anys que està oblidat.
Nat a Mataró però fill de Barcelona, on els seus pares es van traslladar quan ell tenia només un any, Mariano Andreu va ser un creador polifacètic que va conrear disciplines tan diverses com la pintura, el dibuix, el gravat, l’escultura, la decoració i l’escenografia per a obres teatrals, òperes i ballets. La seva pintura, figurativa i de colors oníricament amables, a vegades treballa els espais, les composicions i les formes sota la clara influència de surrealistes com De Chirico i Dalí.
Com passa amb tots els artistes de trajectòria longeva i de quefer prolífic, però, l’obra de Mariano Andreu no és resumible en un parell de frases. Cal llegir-ne la biografia i mirar-ne a fons el catàleg raonat, que inclou 1250 obres.
No ho veig gaire clar
Joan Pere-Viladecans
Editorial Comanegra, 2018
312 pàgines
No és habitual trobar un artista que, a més de la seva faceta plàstica, tingui idees sobre l’art, la creativitat i la cultura, i que les sàpiga exposar d’una manera articulada, rigorosa i entenedora. A Catalunya n’hi ha hagut –i n’hi ha encara ara– un bon grapat d’artistes lletruts –falta veure si en un percentatge més elevat que en altres contrades, a causa de la vinculació entre la llengua catalana, la política i una idea compromesa i militant de la cultura i del país–.
Entre els artistes lletruts actuals, un dels més destacats és Joan Pere-Viladecans (Barcelona, 1948), un artista que també ha tocat totes les tecles –ha fet des d’instal·lacions fins a cartells i gravats– i que sobretot s’ha fet un nom per una pintura contundent, que a vegades ha flirtejat amb situar-se a mig camí de la figuració i de l’abstracció, i que no ha tingut por d’anar incorporant diferents provatures i temptatives i nous elements.
Partidari de les aproximacions reflexionades a la pràctica artística, és a dir, no estrictament físiques o viscerals, Viladecans acaba de publicar en un volum un recull de les seves col·laboracions a La Vanguardia. El lector que el llegeixi passejarà per les bambolines intel·lectuals d’un artista i, alhora, podrà veure alguns ingredients de la seva cuina personal.
No era pecat. Vivències d’una mirada
Leopoldo Pomés
Edicions 62. Barcelona, 2019
253 pàgines
Tots els països haurien de tenir una llei que obligués a escriure les memòries als seus ciutadans de vida més atrafegada, curiosa, productiva i intensa. Per desgràcia, aquesta llei no existeix –i segurament és impossible– i són molts els personatges d’envergadura que moren sense haver deixat un testimoni del seu pas pel món i una visió sobre el propi llegat –cultural, polític, cívic o del que sigui.
Per sort, Leopoldo Pomés no ha necessitat que li obligués cap llei per escriure les seves Memòries. Considerat un dels fotògrafs més brillants de la fotografia catalana i espanyola del segle XX, i també un dels introductors de la modernitat visual al nostre país, Pomés té una obra diversa i excitant. Amb les seves fotos, va capturar la melancolia supervivent de la Barcelona dels 50, la modernitat emergent dels 60, l’atreviment desenfadat i descarat dels 70… I molt més, és clar. Més de mig segle fent fotografies donen per a molt.
A les Memòries, Pomés fa un repàs a la seva vida, des de la infantesa i la seva família fins a les múltiples aventures creatives i personals en què ha estat ficat. Un dels aspectes interessants del llibre és la seva relació amb artistes a qui va retratar. Destaquen les personalitats de gegants de la cultura catalana moderna com Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan Brossa. Una de les fotografies incloses al llibre és d’un viatge que el fotògraf va fer al Museu Picasso d’Antibes l’any 1958. Drets davant d’una obra picassiana, formant en una mena de quadrat improvisat, Pomés hi retrata el ja esmentat Brossa, el cineasta Pere Portabella, l’escultor Eduardo Chillida i el pintor Antonio Saura. Història de la cultura encarnada, i captada per un fotògraf d’ull sovint infal·lible.
