Arts visuals / Exposicions

Naxo Farreras, escultures parlants

Naxo Farerras (Barcelona, 1951) és un dels escultors catalans de trajectòria més consolidada i, en canvi, un dels menys coneguts. El Museu de Can Mario de la Fundació Vila Casas li dedica una exposició que reuneix prop d’un centenar de peces sense cap engavanyament cronològic, disposades per tal que dialoguin entre elles i tracin pel seu compte un recorregut que comença amb una menudesa de confits de joieria i desemboca en un esbojarrament de fulles helicoidals i fustes perforades: un bosc que fimbra.

Naxo Farreras o els ritmes interiors
Comissariat: Àlex Susanna
Can Mario, Museu d’Escultura de la Fundació Vila Casas
Plaça de Can Mario, 7. Palafrugell
Fins al 9 de maig de 2021

Quan l’escultura deixa de ser un cos, comença a ser ella mateixa. D’aquesta premissa prové la transformació radical que van proposar les primeres avantguardes, des de Brancusi a Henry Moore, per dir-ho ràpid, en mostrar la seva disposició a atendre els requeriments de la pedra en lloc de forçar-la a ser l’eco escanyat dels desitjos humans. És una línia fèrtil que, com tants altres camins de la modernitat, ha engendrat també uns quants esguerros, amb la seva retòrica una mica presumptuosa, com de reposa-papers marí, fins a deixar la pedra exhausta de tants de rebrecs i mutilacions perquè escopís algun sentit. Naxo Farreras, al contrari, ha estat sempre respectuós en les seves exploracions: ha deixat que l’escultura parli per si mateixa des del principi, fins al punt que va ser ella qui va anar-lo a trobar, i no a l’inrevés, mentre es pensava que continuava tallant joies.

Algunes de les “Formes mínimes” de Naxo Farreras.

Ho ha explicat més d’una vegada: el 1975 era a París, treballant de joier, i una exposició d’art inca al Louvre el va animar a modelar una petita peça que tant hauria pogut ser un penjoll com una escultura. Va ser una revelació. L’únic que els separava era la cadeneta; servir per a alguna cosa o valdre’s per si mateixa. En va fer unes quantes més, uns objectes diminuts de no més de quatre centímetres, quasi unes capes de cutícula, que en va dir Formes mínimes i que va exposar per primer cop l’any següent a la galeria Cadaqués de Lanfranco Bombelli. La seva carrera d’escultor va començar així, acariciant una pedreta a la butxaca, com un netsuke.

En realitat, però, aquell primer alfabet tenia un recorregut ja fet, encara que pogués ser més o menys inconscient. Procedia de les exposicions que havia vist des de ben jove a la galeria Maeght que dirigia el seu pare, i a la del seu oncle, la Sala Gaspar, i de la pulcritud que li van transmetre els arquitectes Alfonso Milà i Federico Correa, al despatx dels quals va treballar entre el 1969 i el 1972, i de les troballes als tallers de joieria de Xavier Corberó, on va aprendre l’ofici entre el 1973 i el 1974 i es va omplir els ulls de minerals i engalzes. Quan neix com a escultor amb el seu repertori de Formes mínimes ja té, doncs, el tacte i la mirada entrenades, però li faltava alguna altra cosa que Àlex Susanna, comissari de l’exposició, relaciona amb una espècie d’escolta, d’atenció a les crides interiors de cada escultura, que compara amb una partitura o amb una “caixa de ressonància d’un món alhora físic i immaterial que es desclou i ressona davant ‒i dins‒ nostre”. El mateix paisatge del Cap de Creus, on va establir-se entre el 1978 i el 1979 amb una beca de la Fundació March, va servir-li de camp de proves per assajar el canvi d’escala sense perdre de vista l’autonomia de cada peça, la seva vida interior, per mitjà d’unes peces d’alabastre que adopten la sinuositat d’un còdol batut pel vent i les onades. En va dir Portes de la vida, i segurament són la seva sèrie més sensual, la que invita més a la manyaga i a l’exploració tàctil dels replecs.

Algunes peces de Naxo Farreras evoquen tòtems, encluses, catedrals.

A mesura que creixien, aquestes formes guanyaven en moviment i ressonàncies; en lloc de tornar-se pesants, estranyament s’alleugerien. Àlex Susanna situa en aquest moment les exploracions de Naxo Farreras amb el so, amb la capacitat del material per engendrar una música pròpia obrint-hi escletxes per al fregadís i el murmuri, a vegades fins i tot recreant la forma de l’orella, potser l’únic rastre figuratiu que hi ha en el seu treball. Tant o més que mirar-les, Naxo Farreras proposa escoltar les escultures, “escoltar-les i fer-les sonar”.

Quasi de manera simultània, la recerca del moviment l’atrau cap a la forma de l’hèlice i l’espiral, aquell xuclador que és el vòrtex, amb el seu ull cec al mig que fa com de centre gravitacional i al mateix temps invoca l’abisme i el vertigen, per més que l’artista eludeix aquesta banda sinistra: les seves cintes helicoidals ballen damunt aquest buit, deixen que el vent hi jugui i se les emporti. Afavoreix una certa volatilitat per tal que deixin d’estar arrelades a terra, com diu Susanna, i “creixin cap al cel”, perquè esdevinguin aèries, fluents, com els moviments de l’ànima, hi afegirà l’artista. L’últim estadi de la seva recerca són les anomenades Catedrals, unes peces de fusta o porexpan que deixen de ser compactes per examinar allò que hi ha a dins, escarbotant en la forma per buidar-la, airejar-la, obrir-hi finestres de llum i sonoritats en realitat molt controlades, com les que generen els pinacles d’un temple gòtic, una filigrana que s’enfila.

Les formes helicoidals han inspirat una altra de les sèries de Naxo Farreras.

Susanna ha explicat que en el muntatge de l’exposició de Can Mario han volgut reproduir la disposició d’un jardí, amb grups escultòrics que conviden a un recorregut zigzaguejant sense pautes temporals ni referències a títols o sèries, la seva matrícula catalogràfica (la seva obra és “al·lèrgica a la paraula”, sosté el comissari), però la impressió del conjunt és més aviat la d’un taller, d’un taller manual, una serradora o un magatzem, amb les peces encara “en obra”, encara palpitants, damunt una basta penya de torner o una enclusa. Moltes de les escultures evoquen de fet el perfil del fus i del tascó, eines de manobre, d’obrer obstinat. Tot el treball d’aquest escultor se sosté en aquesta lluita porfidiosa per “fer parlar” uns materials que, de tant grapejats, han esdevingut presències impenetrables i mudes. El marbre, l’alabastre, la fusta, gairebé sempre d’arbres nobles, el melis, el roure, el cedre, fins i tot el bedoll, adquireixen una nova plasticitat en mans de Naxo Farreras, que es pren la molèstia de tocar-los com si ningú altre ho hagués fet abans que ell, com si estrenés una gesticulació encara no formulada.

Peces de la sèrie d’escultures orgàniques, de Naxo Farreras.

Fent de contrapunt d’una trajectòria de més de quaranta anys, amb el desplegament de tot el repertori de formes que ha produït Naxo Farreras, la Fundació Vila Casas presenta també a Can Mario la primera exposició important d’Adalina Corominas (Barcelona, 1963), una artista més jove, procedent del món de l’aquarel·la, que amb la sèrie Cicatrius evoca paisatges ferits no pas com una marca negativa, sinó d’acumulació d’experiència i, per tant, com una oportunitat de coneixement i de transformació. Són divuit peces de gran format que juguen amb les textures i els relleus servint-se de terra, aigua i pigments naturals de l’Empordà, on viu, per evocar crostes, incisions i clivelles en una declaració d’amor a la bellesa de la natura.

Eva Vázquez
Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close