Arts visuals

Nicky Nodjoumi i Nasrin Navab: Quan tot està vetat, fas

Art revolucionari a l’Iran

El 1979 s’establia, a l’Iran, una república teocràtica islàmica que ha conduït a l’aïllament internacional d’aquest país i a l’actual d’apartheid de gèneres. Es considera que la revolució iraniana del 1978, que va aconseguir derrocar el règim del xa Reza Pahlavi, va ser, des del principi, una revolució islàmica. Ara bé, abans que l’islamisme prengués preponderància, grups d’ideologies molt diverses havien sortit a manifestar-se als carrers reclamant un canvi de règim. En aquest breu període —en què s’albirava un horitzó nou pel país— va forjar-se a Teheran un moviment contestatari d’artistes d’esquerres que van treballar creant art de protesta en suport del canvi polític. En un moviment sense precedents a la història de l’Iran, un grup d’estudiants i professors de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Teheran, conegut com a Grup 57, va unir forces per abastir les protestes als carrers amb pòsters contra el xa, l’imperialisme americà i les desigualtats.

Més de quaranta anys després, aquesta protesta enllaça amb el moviment internacional Dona, Vida, Llibertat, que reivindica, també a través de l’expressió artística, els drets i llibertats de les dones iranianes. Aprofitant la seva visita al CCCB el mes de maig passat, vam poder parlar amb els artistes Nicky Nodjoumi i Nasrin Navab, actius en l’art de protesta durant els mesos previs a la revolució iraniana del 1978. Per Nodjoumi, un dels artistes perses més reconeguts internacionalment, la relació entre el poder i la violència sempre ha estat un dels temes cabdals de la seva pintura, que es troba actualment en col·leccions permanents de museus com el Metropolitan de Nova York, el British Museum de Londres i el Guggenheim d’Abu Dhabi. Com a dissenyadora urbana, Navab ha centrat la seva carrera en projectes de justícia social i espacial. Amb la seva germana Nahid Navab col·laboren artísticament abordant temes com la llibertat de coneixement i d’expressió, els drets de la dona, la guerra, la immigració i la identitat social. 

Què va ser el Grup 57 i quina va ser la vostra experiència com a artistes durant els mesos previs a la revolució iraniana? 

[Nicky]: De ben jove, jo me n’havia anat a Nova York a estudiar Belles Arts, i quan vaig acabar els estudis anava tornant a l’Iran una vegada a l’any. El 1978 vaig anar a fer-hi una exposició, i en aquell moment les manifestacions contra el xa Pahlavi havien començat. Aleshores, un amic em va explicar que a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Teheran s’hi acabava de formar un grup artístic que feia pòsters i il·lustracions revolucionaris contra el règim del xa i a favor de la revolució, i em va suggerir d’unir-m’hi. Érem un grup d’unes 30 persones, entre professors, estudiants i exestudiants com jo, que havien ocupat la facultat i hi havien creat un estudi. Es tractava d’un espai col·laboratiu, de creació comunitària. La dinàmica era la següent: alguns de nosaltres anàvem a les manifestacions durant el dia i anotàvem tots els eslògans que s’hi cridaven (la facultat de Belles Arts estava situada a l’avinguda per on passaven totes les manifestacions, i això va ser molt important). Després, s’escollia un dels eslògans, que alguns de nosaltres els elaboràvem artísticament en pòsters. L’estudi era obert al públic, hi havia un espai de taller i un espai d’exposicions que cada dia visitaven més de 5.000 persones. A més, hi havia un segon pis que era obert a les contribucions de tothom: la gent del carrer podia entrar-hi i ajudar-nos a fer pòsters, que també penjàvem a les parets. El Grup 57 va durar dos mesos, i vam fer tres exposicions. Al cap de poc temps, quan l’islamisme va triomfar per sobre d’altres ideologies i es va establir la república islàmica, vaig tornar a Nova York.

[Nasrin]: Jo no vaig formar part del grup 57 directament, però en aquell moment, durant els mesos previs a la revolució, era estudiant d’arquitectura a la Universitat de Teheran. La facultat d’arts era molt oberta, dinàmica, políticament molt crítica i compromesa. Malgrat que jo sabia que alguns dels meus amics i coneguts formaven part del Grup 57, no els ho preguntava: la informació és molt poderosa i sempre es pot fer servir sempre en contra d’algú, voluntària o involuntàriament, de manera que de vegades és millor no mirar de saber més del compte. A més, durant aquella època ningú signava el seu art; fins i tot molts dels llibres que es publicaven abans de la revolució no indicaven ni el títol ni l’autor a la portada (eren els anomenats “Llibres de portada blanca”). En aquella època jo no em considerava artista, però com que tenia habilitats en dibuix, vaig començar a fer plantilles i a donar classes d’aquesta tècnica a altres estudiants. Va ser així com vaig contribuir a les protestes.

Nasrin Navab, CCCB Miquel Taverna 2023

Va ser l’experiència de la revolució el que va determinar la vostra inclinació per l’art socialment compromès?

[Nicky]: No del tot: la meva inquietud per l’art revolucionari va començar alguns anys abans de la revolució iraniana. Jo havia marxat a Nova York a estudiar Belles Arts, i formava part de la Confederació d’Estudiants Iranians als EUA. Fèiem pòsters per expressar solidaritat amb els Black Panters i amb les lluites palestina i libanesa. Malgrat que havia estudiat pintura, en aquell moment no pintava gaire, perquè pensava que la pintura no tenia tanta veu com altres tècniques. Durant dos o tres anys em vaig dedicar a l’activisme, a fer pòsters per a manifestacions als Estats Units. La policia secreta iraniana em tenia en el punt de mira com a activista polític, i el dia que vaig tornar a l’Iran després dels estudis vaig rebre una trucada de la policia secreta. Van prohibir-me d’ensenyar arts en cap centre cultural a l’Iran, i només em van permetre de fer una exposició a l’any al país (una a mi i una a la meva dona, que també era artista). De manera que, entre el 1974 i el 1978, una vegada a l’any anava a l’Iran, hi feia una exposició i me’n tornava a Nova York. El 1978 vaig anar-hi per exposar una última vegada: la revolució havia començat. Em vaig quedar a Teheran fins al 1980, i vaig testimoniar i participar com a artista en les protestes.

Nicky Nodjoumi, CCCB Miquel Taverna 2023

[Nasrin]: En el meu cas, el període de protestes va coincidir amb els meus anys de primera joventut, i això va ser clau. Durant els mesos previs a la revolució, jo era més aviat activista: tot i que tenia habilitats en dibuix no em considerava artista, i em servia de les meves habilitats com a eina de suport a la lluita social. També treballava en un diari d’esquerres com a directora d’art. La universitat era un centre candent d’esdeveniments i de discussió, els estudiants lluitaven cada dia per a la defensa de l’art lliure i de les llibertats en general. Després de la revolució, el 1982, van tancar-la de manera molt violenta. El 1983 em van arrestar, i vaig ser a la presó durant tres anys. A la presó tot estava prohibit: no teníem ni bolígraf, ni llibres, res. Però de manera encoberta vam trobar la manera de fer un llibre infantil amb altres preses. (Quan tot està vetat, fas: trobes la manera de forçar les teves habilitats cap a límits insospitats per tal de fer.) Quan em van alliberar, havien executat el meu cosí i el meu cunyat, i part de la meva família era a la presó. Vaig emigrar als Estats Units i vaig començar a treballar en una fundació de dones a Washington. Després vaig instal·lar-me a Califòrnia, on il·lustrava per a revistes feministes i feia exposicions col·lectives sobre temes socials. Al cap d’un temps vaig tornar a l’Iran, perquè trobava que la societat americana era massa superficial: el meu ésser no és un ésser individualista, és un ésser comunitari, i era en la societat iraniana que em sentia a casa. A l’Iran, les coses més bàsiques eren antisistema, i tot el que tenia a veure amb les dones esdevenia polític. Per exemple, una galeria d’art no podia mostrar un quadre amb una dona amb la cabellera descoberta. Tinc una amiga escultora que fins al 2015 no va poder exposar la seva obra en una galeria privada. Quan la religió domina, la lògica s’esvaeix. No es podia (ni es pot ara) dialogar lògicament sobre la democràcia. Has de callar i obeir. Des dels mesos previs a la revolució iraniana, mai he deixat d’expressar-me artísticament a favor de causes socials que tenen a veure amb els drets i les llibertats fonamentals dels ciutadans.

Cada lluita és diferent, cada revolució carrega el seu propi llegat històric i ideològic, però alguns dels grans moviments revolucionaris a escala global adopten codis simbòlics o estilístics que els agermanen. En quin o quins moviments va trobar inspiració el llenguatge visual del Grup 57?

[Nicky]: L’estètica dels pòsters del Grup 57 s’assembla al d’altres moviments revolucionaris del segle XX. Els nostres pòsters eren d’un llenguatge clar i simple, fàcilment reproduïbles, tenien només tres o quatre colors (blanc, vermell, negre, verd), missatges curts i contundents i una gràfica potent. L’any 1968, a París, un grup d’estudiants a l’École des Beaux Arts havia instaurat un taller d’art revolucionari, l’Atelier Populaire. Nosaltres coneixíem l’existència d’aquell taller (un dels professors del Grup 57, Morteza Momayez, havia estudiat a l’École Nationale Supérieure des Arts Décoratifs durant aquell període), i vam decidir prendre el seu llenguatge com a referent. Per la naturalesa de la nostra lluita, no ens interessava tant l’estètica revolucionària russa o la xinesa, que glorificaven l’estat, sinó que ens vam deixar inspirar pel París del 1968, els ideals dels quals compartíem en més gran mesura.

Existeix una diferència de codis entre l’art de propaganda (o de campanya política) i l’art activista (o artivisme)?

[Nasrin]: Els codis poden ser compartits, el llenguatge pot ser el mateix o molt similar, però el propòsit és diferent: en l’art propagandístic, la missió és donar suport a un grup polític determinat. En canvi, l’art de protesta és més lliure: vol criticar l’estat de les coses i pretén encoratjar el pensament crític.

El Grup 57 i l’artivisme del moviment internacional actual per la defensa dels drets de les dones (Dona, Vida, Llibertat) comparteixen la reivindicació de la llibertat d’expressió i la llibertat davant l’opressió. Quin ha estat i quin és el rol de les dones en les demandes d’aquell moment i en les d’avui dia, a l’Iran?

[Nicky]: Cal dir que va ser una professora, la Sima Kouban, que va motivar la formació del Grup 57: va ser una dona qui va suggerir d’activar-nos artísticament en suport a la revolució. A banda d’això, al grup hi havia un parell de dones, i l’ambient entre uns i altres era de respecte i de cooperació. Ara bé: el gran problema que la societat identificava, i pel qual tots ens manifestàvem en aquell moment, era el règim del xa i l’imperialisme nordamericà. Reivindicàvem la llibertat d’expressió i de pensament. A diferència del moviment actual, en aquell moment els drets de les dones no es reclamaven com a tal. Avui dia, en canvi, dones iranianes i de tot el món es manifesten artísticament per la defensa dels seus drets fonamentals.

[Nasrin]: El feminisme no és nou per a mi: jo ja era feminista abans de la revolució. Ara bé, cal dir que abans de la instauració de la república islàmica, la condició de la dona era molt millor: una de les reformes del xa havia consistit a donar a les dones el dret de votar, i el hijab no era obligatori (de fet, molt poques dones el duien). No podem dir que fóssim lliures, però almenys podíem estudiar a la universitat, votar, vestir-nos més lliurement. Just després de la revolució, quan l’islamisme va triomfar, es van començar a atacar seriosament els nostres drets. Això no obstant, en aquell moment, molts grups polítics de totes les ideologies consideraven que la manca de drets i llibertats de les dones no era un problema real, i que hi havia qüestions molt més rellevants i urgents per les quals manifestar-se. Una diada del 8 de març vaig testimoniar com una conferència feminista va ser atacada per grups d’esquerres, que deien que aquell no era el moment per abordar la qüestió dels nostres drets. No s’adonaven que atacar els drets de la dona equival a atacar els de tota la societat. En canvi, avui tothom n’és conscient, d’això! Cal dir, però, que el moviment feminista a l’Iran mai ha mort, si bé ha estat absolutament oprimit durant molt de temps: les dones han estat indefallents en la lluita. Avui en dia, milers de dones de tot el món contribueixen al suport a la causa feminista amb el moviment Dona, Vida, Llibertat. Els homes, avui, s’han adonat que sense la llibertat de les dones, no hi ha vida possible. Cal dir, a més, que la lluita actual és molt intergeneracional: dones de totes les edats i condicions surten al carrer a reivindicar els seus drets, i això és quelcom de molt esperançador.

Collage Nasrin Navab

Contràriament al Grup 57, el moviment Dona, Vida, Llibertat és un moviment global. Existeix un estil i/o una iconografia de la protesta que unifiqui les diferents expressions artístiques que despunten a tot el món?

[Nasrin]: En efecte, el moviment d’avui és un moviment internacional: milers d’artistes de tot arreu contribueixen a reclamar els drets de les dones a l’Iran i en altres països de l’Orient Mitjà. Tot el suport que ve de la gent, més que no pas dels governs, és molt important: jo soc del parer que no podem avançar sense el suport internacional, perquè l’Iran està en un cul de sac. Malgrat que les contribucions dels artistes venen de tot arreu del món i són d’estils molt diversos, existeix una simbologia clara d’aquesta protesta: la il·lustració de dones que es tallen flocs de cabells amb unes tisores o que cremen el vel, per exemple. Els colors vermell, blanc, verd i negre es mantenen i connecten amb la tradició del Grup 57, però el moviment d’avui és molt més colorista, molt més vitalista que el d’abans. El cor de l’eslògan reivindica la vida!

En el món de l’art, l’autoria és molt rellevant. Però tant en el Grup 57 com en el moviment Dona, Vida, Llibertat, els artistes comparteixen la seva obra (la posen a l’abast dels ciutadans) de manera anònima. En l’art socialment compromès, l’objectiu del servei a la causa col·lectiva és capaç de silenciar la individualitat i la signatura de l’artista?

[Nicky]: Al Grup 57 teníem dues consignes pels nostres pòsters: d’una banda, el missatge havia de ser clar i directe; de l’altra, no existia l’expressió individual: tot el que creàvem era anònim, res tenia signatura individual. Signàvem els pòsters amb el tampó d’un puny, que era el símbol del grup, del col·lectiu. (Els artistes de l’Atelier Populaire del París del 1968 tampoc no signaven els seus pòsters.) Sent honestos, però, s’ha de dir que no els signàvem, més que res, per una qüestió de seguretat: no ens podíem permetre córrer el risc de ser identificats directament.

[Nasrin]: Jo sí que penso que, en l’art socialment compromès, la causa col·lectiva prima per sobre de la signatura. L’art de protesta és un art dedicat a la societat, i no orientat al mercat. Ara bé, això no vol dir que l’estil sigui monòton i impersonal: en els pòsters del Grup 57 i en les contribucions artístiques de Dona, Vida, Llibertat hi conviuen una gran diversitat d’estils que conformen un moviment riquíssim.

Després de la revolució, la relació entre la vostra llibertat d’expressió artística i l’Iran ha estat complicada. 

[Nicky]: Durant els anys de la revolució, jo havia fet algunes pintures amb el títol de “Report on the Revolution”, en les quals criticava el règim del xa. Just abans de la revolució el museu va tancar-se durant un any, i quan el van reobrir em van proposar de fer-hi una exposició retrospectiva. Dos dies després de la inauguració va aparèixer al diari un article que acusava la meva obra d’antirevolucionària, d’anti Khomeini. A la nit, un grup de persones encaputxades va atacar el museu. Malgrat que l’atemptat es va contenir, l’endemà una de les pintures (aquella que havia aparegut fotografiada a l’article del diari) havia desaparegut. Dues setmanes després d’aquest fet vaig marxar de l’Iran per instal·lar-me definitivament als EUA (tres hores després d’enlairar-se el meu avió, Salam Hussein va bombardejar l’aeroport de Teheran!). El misteri de la pintura segueix fins avui dia. Des d’aleshores, tots els directors del museu d’art contemporani de Teheran han negat que algú la vagi prendre. L’any passat, per recomanació d’un advocat, vaig decidir començar a perseguir el Ministeri de la Cultura i Orientació Islàmica (que controla i censura totes les manifestacions culturals i artístiques del país) i el museu d’art contemporani de Teheran. El 2 de juliol tindrem un judici. Veurem si reapareix la pintura segrestada.

[Nasrin]: Jo em vaig instal·lar definitivament a Washington fa molts anys, i amb la meva germana, que és artista, vam començar a treballar i a exposar juntes. Molts dels temes que tractem plegades tenen a veure amb la defensa de la llibertat d’expressió, de pensament i de premsa, i també amb el feminisme. Hem treballat molt per la presa de consciència en societat de la situació de l’Iran. L’art és perfecte per aprofundir en temes rellevants: crea un missatge que es pot fer arribar ràpidament i que qüestiona l’statu quo. La meva germana i jo tenim punts de vista diferents sobre moltes coses, però la conversa que hem mantingut a través de l’art és la més profunda que hauríem pogut tenir.

Cesca Castellví Llavina
Després d'haver estudiat Filosofia, va cursar un màster en Estètica i Filosofia de l'art a la Sorbonne. Amant de la literatura, l'art, la llengua i la filosofia, ha col·laborat com a periodista a les revistes digitals Núvol i La Llança.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close