Arts visuals / Opinió

No és el patrimoni, estúpid

L’ecosistema cultural valencià ha estat sacsejat per una resolució judicial que condemna el director del Consorci de Museus, José Luis Pérez Pont, per un «delicte lleu» contra el patrimoni per una intervenció d’art urbà en el claustre renaixentista del Centre del Carme de Cultura Contemporània (CCCC). Una sentència que ha obert una escletxa antre la dreta política i judicial i els agents artístics pel rerefons amb olor a naftalina del veredicte.

En la introducció de Campos magnéticos (Arcadia, 2020), el volum que arreplega diversos escrits sobre art i política d’un gestor cultural que no necessita presentació, Manuel Borja-Villel, l’autor fa una reflexió al voltant dels vincles entre els moviments socials i els centres culturals, una relació que ha mutat al llarg del temps. «Si a finals dels noranta s’insistia a qüestionar els museus o es veia una certa sospita en relació a ells, després de la gran crisi del 2008 s’ha fet palesa la necessitat d’ocupar-los i democratitzar-los». Borja-Villel remata la reflexió: «Si en algun moment es va idealitzar els col·lectius i es va pensar que tot allò dolent venia sempre de la institució, avui és evident que aquesta ‘és’ la gent que hi treballa, amb els seus encerts i fracassos, i que els col·lectius entren igualment en dinàmiques contradictòries».

José Luis Pérez Pont forma part de l’estirp de gestors culturals que millor ha entès aquesta necessitat d’acostar la institució a la societat i a les seues pulsions, anant de vegades per davant dels ritmes suposadament més pausats dels contenidors de gestió pública. La intervenció l’any 2019 dels artistes urbans PichiAvo, en companyia d’uns il·lustres veterans de l’street art valencià, TFK Crew, formava part d’aquest procés de simbiosi amb els corrents contemporanis. I adoptava la forma d’un gran grafiti de mil metres quadrats en el claustre del Centre del Carme que tractava de reproduir l’essència més genuïna i despullada d’aquesta expressió artística, bandejant conscientment el vessant més sofisticat i vistós de PichiAvo.

José Luis Pérez Pont @Europa Press

Aquesta captura entre les parets (institucionals) d’un museu de l’art urbà forma part segurament del tipus de contradiccions de què parlava Borja-Villel pel que fa als moviments socials, però l’operació tenia la virtualitat de la legitimació artística d’aquestes pràctiques i la saludable ocupació democràtica de l’espai que paguem entre tots i totes.

Aquesta mena d’intervencions se suposava que ja no impressionaven ningú, després d’haver vist tota mena de moviments alternatius assaltar els museus, aquesta apropiació és un dels signes del temps. Passa que la branca de l’administració autonòmica de la molt reaccionària Federació dels Treballadors dels Serveis Públics del sindicat UGT va veure un forat obert per passar uns altres comptes pendents contra Pérez Pont presentant una denúncia contra el gestor per un suposat deteriorament dels murs. El responsable sindical Gonzalo Fernández acusava el director del Consorci d’anar en contra de «l’obligació garantista que li ha estat encomanada». I afegia una sèrie d’afirmacions que són una molt bona definició del tarannà dels seus autors. Una: «Els fets que es denuncien no poden tenir la consideració d’expressió artística o cultural». I dos: el grafiti era assimilat a «tristos esdeveniments com els de la rehabilitació del teatre romà de Sagunt».

Per si algú de fora del País Valencià no té la referència: aquella rehabilitació va estar en el punt de mira de la dreta valenciana més casposa i reaccionària.

Aquest era (i és) el nivell.

Reacció hiperventilada

Després de la investigació, el Jutjat d’Instrucció número 5 de València va decidir condemnar Pérez Pont per un delicte «lleu de danys imprudents en el patrimoni» i una multa de 1.080 euros. El raonament, recolzat en informes pericials, es basa en què el gestor havia de saber que el tipus de pintures plàstiques dels grafiters afectaven per manca de porositat i permeabilitat la capacitat d’evacuar humitat dels murs.

No soc tècnic, desconec si l’efímera instal·lació va tenir una afectació real sobre el mur que, en tot cas, se sumaria a la ja produïda pel pas del temps o la possible deixadesa de les successives administracions. És a dir, el mal estat dels murs seria previ. Però no hi ha motius perquè el Partit Popular valencià exigira, amb una miopia majúscula, la dimissió d’un dels millors gestors públics del País Valencià. Almenys la nova consellera, Raquel Tamarit, va tenir el bon sentit de no entrar en pànic i començar a externalitzar possibles responsabilitats. Perquè no hi havia cas.

També va ajudar la resposta en tromba del món de l’art, no sols del col·lectiu d’artistes urbans més assenyalats, sinó també de col·lectius i associacions de tot caire, en defensa primer de la gestió de Pérez Pont i, tot seguit, desacreditant la suposada afecció patrimonial.

Confecció del cèlebre grafiti @Consorci de Museus

Perquè no estem parlant en realitat d’un tema patrimonial: encertava de ple un col·lectiu estatal com el de Mujeres en las Artes Visuales (MAV) quan expressava que el problema de fons no era tant «la intervenció sobre el mur sinó el contingut del mateix, ja que es considera el grafiti un art ‘menor’ incapaç de coexistir amb altres llenguatges artístics». I la traca final: «Prova d’això és que hi ha antecedents que el claustre ha albergat murals en nombroses ocasions sense que s’haja tingut en compte el suposat dany patrimonial. Aquesta censura encoberta va en contra de la idea de llibertat creativa…». I etcètera.

A l’hora de fer aquest article no estava clar si Pérez Pont pensava recórrer la sentència. Potser no té massa sentit perquè es corre el risc que una instància superior, regida per la mateixa visió de via estreta, ratifique el diagnòstic. Això allargaria el procés i facilitaria que la dreta acabara obtenint la peça política equivocada. I donaria peu a què els diaris conservadors continuaren produint titulars i textos hiperventilats sobre el no-res.

Així les coses, aquesta reacció ha tingut la virtualitat d’haver convertit una operació d’assimilació artística (o legitimació, segons us plaga més) en un fet transgressor. O dit d’una altra manera, l’oportunisme d’un sindicat i la contestació dopada de la dreta (o siga, la que es genera des de l’àmbit polític) atorguen una pàtina transgressora al que és una incorporació a l’espai institucional públic de llenguatges plenament assimilats socialment. Des del punt de vista dels artistes urbans, la contradicció queda neutralitzada.

La qual cosa tindria la seua gràcia de no ser perquè marca el tipus de regressions que estan per venir. I que no tenen a veure amb l’estat del nostre patrimoni.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close