Han tancat els museus i les escoles. S’ha imposat una mena de toc de queda a la cultura en temps de pau a causa de la pandèmia d’un virus de nova generació. Som al mig d’un canvi de cicle anunciat fa anys. La història moderna, dibuixada des d’Europa i el seu model com un progrés racional en la fabricació d’objectes sense fi, ha provocat, en l’escena mundial, un col·lapse. L’artista superjo retorna al taller del pare per construir amb les deixalles un imaginari de resistència. El vell sistema d’ordre i consum s’ha esfondrat. L’artista Jordi Mitjà ho exemplifica a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.
El pare de l’artista s’acabava de despertar d’una breu migdiada, com és propi a la Catalunya vella. També Dalí explicava al món que havent dinat es donava el temps de trencar el son amb una cullereta penjada a la mà que queia i dringava quan s’adormia. Jordi Mitjà contempla la poderosa esquena, rebregada pel pes del treball i dels valors professionals del pare. El captà, des d’un fragment girat del cànon de bellesa del cos i la pell. Un artista pintor sap que és al llenç on es representaven les coses; de fet, un sudari és la fotografia del cos químic. A la història del llenguatge, les coses van deixar de ser primer per ser fetes, després representades i ara simulades. En art, ens hem anat allunyant tant d’allò primigeni i autèntic, que hem de donar la volta per contradir el que les coses diuen que són. Així m’ho explica l’artista Jordi Mitjà quan pren la paraula en la visita personal: “Això no és una exposició, és una disposició. Això no és una retrospectiva, és una exposició nova feta amb obres reubicades. Això no és una exposició cronològica, però comença quan vaig començar”. I li corresponc amb la mateixa cantarella: “Això no és un museu, sinó un centre d’art. Això no és un centre d’art, sinó una fàbrica de creació”. Darrere de la paret de ferro (“això no és una paret, sinó un envà; no: una obra d’art”) amb la fotografia de l’esquena del pare, hi ha tres dibuixos magnífics de l’artista, “no: del pare de l’artista”. Són un dibuixos esplèndids, al punt de la innocència de l’art brut i la precisió del professional, que miren enrere, al taller, quan el pare va fer l’escala que uneix el cel i el mar del monument a Walter Benjamin, realitzat per l’artista Dani Karavan, i quan l’artista proposà d’ancorar un descart “al port com si fos un antimonument”.
Ens hem trobat amb Jordi Mitjà a la planta baixa de Fabra i Coats, a Sant Andreu, magnífic testimoni arqueològic de l’arquitectura de la indústria de filatura. Sento encara l’olor de ferro fred i dels manyocs de cotó, característic a la meva infància entre telers i lli, abans de l’escriptura sense llançadora. El Vapor a fil ara reconvertit en Centre d’art i en Fàbrica de creació. Pugem l’escala fins al pis de dalt de tot. A porta tancada, ens sobta una immensa pedra inaugural que en lloc d’estar enterrada sura a l’espai. És una il·lusió visual i una broma política, per grandària i per pes. Sura enlairada com els inflables monumentals de Ponsatí i els globus psicodèlics de Warhol. De fet, tot “això succeeix cada dia”, una frase-títol de gran citador Mitjà, manllevada a l’il·lusionista Uri Geler, que canviava amb poders físics la direcció de les agulles de la brúixola. La sentència correspon també a l’intent de fer una literatura artística de crisi, humana, que retorni les coses al seu lloc, a l’estricta percepció i enumeració d’una realitat retocada amb coneixement i humor. Ja no que és la llibertat, sinó què és la veritat?
Si el món hagués de ser binari per explicar amb facilitat les tendències dialècticament oposades en el món de l’art, posaria al costat del cel l’escultura rigorosa i de cantonades polides de Sergi Aguilar i a l’infern les instal·lacions pobres i enfangades de Pere Noguera. I en la mateixa contraposició oposaria el conceptualisme fred i elegant d’Ignasi Aballí, xifrador d’enumeracions espacials, al conceptualisme calent de Jordi Mitjà, d’enumeracions associatives simètriques. Apropiacionistes ambdós, a l’estil reduccionista del primer, el segon hi guanya en associacions expansives entre persones, situacions i materials. El que un formalitza en el museu amb material i conceptes del sistema de l’art, l’altre ho sacsejà a la fàbrica amb materials i vivències de fora del sistema. Mitjà fa el mateix desplaçament amb el material biogràfic com són els dibuixos del taller, trossos de paper esparracats, fotocopiats, amb ditades i frases retallades i engomades: “Els cadàvers parlen als cadàvers”. També l’artista conceptual japonès resident a Nova York On Kawara es demanava cada dia a la seva autobiografia visual si encara era viu –“I’m still alive”- i emplenà l’arxiu de demostracions per dir-ho tot en res (on era, què llegia, quin dia som, qui he conegut avui). Mitjà, en canvi, ni té estil acadèmic ni té vida psicosociològica. Els comentaris que fa de la seva obra són autèntics exercicis d’estil plens d’enginy i propis de l’alta literatura del joc i la transgressió: de Joyce a Hamilton i de Quenau a Roth. No és una atzagaiada el que dic: després de plantar-me davant de la fotografia de l’esquena del pare, l’artista em posà davant d’un dilema: “Això no ho he fet jo”. Es fa a l’obrador. “El pare ha estat important perquè reconeix l’ofici. Manyà, ferrer, serraller.” La deixalla, la dislèxia.
He sentit improvisar a Jordi Mitjà lletres de cançons de circumstància, cantades amb palmes i flamenc. El nostre artista té la vivesa dels gitanos de Figueres i causa gran admiració a la colla Andergraun, la que s’arremolina al voltant del geni radical Albert Serra, quan aquest dona la rèplica amb un assalt de cant a la llarga disquisició sobre l’estat de l’economia i la necessitat de la violència per part del nostre cineasta a les hores mortes de l’estiu a Cadaqués. A l’exposició s’hi pot veure enregistrada una brillant performance artificial de Mitjà, un cant dadaista la melodia del qual és tallada a glops d’aire sota la dificultat de la respiració i acompanyada per la vibració sonora de peta zetas.
Mitjà és un artista d’ull de vellut, això és que té un punt d’artista trapella, com fou Jordi Benito, d’artista pòtol- urbà, com era el primer Jordi Colomer, i d’artista gamberro-elitista, com és encara Carlos Pazos. Forma part amb ells i pocs més del model art català d’artistes individuals anarquitzants, dotats de geni i que aporten a l’art el moment creatiu de les fissures. A una paret, posant ordre, hi ha un grup de figures geomètriques. “Són formes que he vist dibuixades al taller del pare i un dia les vaig trobar idèntiques a un mur del camp de futbol que dona a la paret del barri dels gitanos”.
En una fotografia recuperada allà exposada en gran format, que actua com a bandera i emblema de modernitat, un grup de sis persones fan amb les formes humanes una estrella per allà al cap de Creus. Serà de Man Ray? Hi crec reconèixer per la gorra Marcel Duchamp i pels pantalons curts Joan Brossa. “No ho són –em rectifica Mitjà-, conec la procedència d’un arxiu familiar, però d’ara endavant sempre seran ells”. És així que l’obra d’art s’imposa, per la seva capacitat d’obrir el sistema. “Aquest estiu vam provar de trobar la localització exacte de la fotografia, això va donar peu a un film sobre el lloc i la incognita”. Escolto la música, acoplada al vídeo, molt forta de Moltforts, també de la colla Andergraun, com si tallessin la pedra del cap de Creus amb els plats de la bateria i moguessin el mar amb les cordes metàl·liques que provoquen les onades mar amunt i mar avall.
L’art –s’ha de dir- s’ha inflat tant d’ell mateix que ha anat perdent vida i pistonada. Passejar-se pels biaixos, simetries i salts al buit; per les cites, analogies i invencions; i per les idees, imatges i assemblatges de Mitjà és una manera de recuperar la vida primera i darrera de l’art: les pelusses que es fan damunt les fotografies elevades a l’alçada de les idees que volen pels núvols, fora dels ulls. O els papers cremats d’un embalatge portat per la tramuntana com una gran obra de la pintura de Museu. És la vida la que porta i crea en la seva involuntariat l’originalitat de l’art pel principi de la troballa i l’accident. El nostre artista, que admiro en gran manera i el veig entre els grans, fa rèpliques de la grandesa petita lírica i retorna al pare, sense jerarquies entre artesania i art, l’anell trobat en una llarguíssima barra de ferro del gruix intern de l’anell que s’aguanta pel mig, a l’alçada de l’ull, en un cordó de soldadura.
L’artista de la societat del coneixementja no fabrica res nou, sostreu sentències que manlleva de la lògica del vampir. Les cus. La matèria primera i el valor de l’originalitat han quedat rellevats per peces de ceràmica que cobreixen els arbre en lloc del suro, allò natural. L’atreviment de l’artista no té límits. En una ocasió, aprofitant que es feien obres al substrat de la Rambla de Figueres, Mitjà es capbussà per les canonades fins a trobar una pedra singular. Un cop la llevà, la va recobrir de material brillant i la convertí en un objecte preciós. L’artista reeixí en la màxima aspiració alquímica i catalana: la de reconvertir la merda dels seus conciutadans en or.
El joc i l’humor destrueixen el sagrat de l’art per tornar a donar-li valor. Les esquerdes de les plaques de fotografia són tant o més important que les imatges que ens sobreviuen. L’atzar i l’imprevist il·luminen l’esdevenir en ple atzucac de la història, feta amb parracs que cal cosir. “Li dic al pare que surt de dormir: no et moguis. I ara hi ha l’esquena del pare per tot Barcelona”.
L’exposició no serà visitable per uns dies perquè la gent estem confinats a casa. Això no succeeix cada dia, però això succeeix cada dia.
