Nora Sternfeld (Viena, Àustria, 1976) és educadora i comissària d’art. Actualment és catedràtica d’estudis documentals a la Kunsthochshule Kassel. Ha vingut a Mallorca per participar en les XX Jornades DEAC (Departament d’Educació i Acció Cultural) d’Es Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma. Sternfeld hi ha participat amb una xerrada titulada “Conceptes, reivindicacions i condicions. La transversalitat com a posicionament”.
A la seva xerrada, va invocar la necessitat de crear “institucions democràtiques radicals”. Què vol dir amb aquest concepte?
Vull dir que em sembla important que les institucions museístiques siguin publiques. Que no tan sols siguin per a tothom, sinó que també siguin propietat de tothom. Quan parlem de la propietat d’un museu, no podem deixar-ne fora el públic. A l’hora de parlar de museus i d’educació, un museu autènticament públic, que fos propietat de la gent, seria aquell en què tothom aprendria de tothom.
Quan diu que haurien de ser propietat de tothom, ho diu literalment.
Sí. El museu modern neix de la revolució. Mira el Louvre, per exemple. El que abans era dels reis va passar a ser de tothom, de la gent. Aquesta és la idea bàsica del museu modern.
Per tant, el Louvre seria un exemple de museu amb propietat pública?
Sí. I el Museu Reina Sofia de Madrid, també. El diner privat fa que sovint la propietat d’un museu no sigui clara i, per tant, fa que el que s’explica i es fa des del museu en qüestió també sigui poc clar.
Un museu públic funciona necessàriament millor que un de privat, o la qualitat del funcionament depèn de com se’l concep i se’l gestiona?
Jo crec que té més possibilitats de funcionar i de ser millor, sí. Una institució radicalment democràtica és aquella que no és només pública perquè tothom hi entra sinó al revés, aquella en què tothom hi entra i hi pot aprendre justament perquè és pública. En aquest sentit, el concepte de transversalitat és important: fer que gent que mira, pensa i treballa en camps i mètodes diferents ajunti les seves perspectives i col·labori. Als museus, ara tens els curators d’un costat i els educadors de l’altre. És cert que són dues professions que no són el mateix, però estan molt relacionades, i els punts en comú que tenen no s’aprofiten prou en les pràctiques museístiques actuals. Els museus han de tenir un propòsit educatiu. Però compte, perquè educatiu no vol dir exactament didàctic. L’art ens permet ser més del que som, ens permet créixer. Quan ens relacionem amb l’art, igual que quan ens relacionem amb altres persones, creixem. Per mi és d’això que parlem quan parlem d’aprendre.
Em pot donar alguns exemples concrets de museus que funcionin d’acord amb el patró teòric que exposa?
Un projecte que vaig impulsar a la ciutat noruega de Bergen en seria un exemple. Hi havia una vella estació de bombers, ocupada per bombers jubilats, que volien convertir-ho en un museu dedicat a la seva professió. Quan vaig ser una de les directores artístiques de la Bergen Assembly, l’any 2016, vaig convertir-ho en part de la Biennal: hi havia un espai per prendre cafè, s’hi van fer conferències, s’hi van projectar pel·lícules, s’hi van impartir ponències… Per tant, va ser un lloc d’aprenentatge per a tothom que va ser propietat de tothom.
Algun altre exemple?
Un altre projecte similar és el Museum of Impossible Forms, de Helsinki, fundat el 2017 per un grup d’artistes, curators, activistes, filòsofs i pedagogs. S’hi fan tallers d’escriptura, concerts, conferències, hi participa gent d’arreu del món… És un espai democràtic d’aprenentatge col·lectiu i col·laboratiu.
De totes maneres, el funcionament d’aquests petits museus no té gaire res a veure amb el funcionament de baluernes més o menys impressionants i venerables com el Louvre o el Reina Sofía. Potser perquè un museu sigui una institució radicalment democràtica només pot ser de dimensions reduïdes i tenir ambicions modestes?
És una bona pregunta. Més que de dimensions i d’ambicions, es tracta de plantejaments i de concepte. Després de la Documenta de Kassel XIV, els treballadors van acabar exhausts i van fer una llista de reclamacions per millorar les seves condicions laborals. El que vull dir amb això és que, quan parlem de museus i de projectes museístics, cal parlar d’idees i d’art, però també de la vida de la gent que duu a termes els projectes. És important parlar de les condicions laborals, no tan sols de somnis.
Com descriuria les dinàmiques que actualment regeixen les institucions artístiques a Occident?
Com a intel·lectual que es mou en l’àmbit de l’acadèmia, però que cada cop se sent més còmoda treballant en museus, diria que el món acadèmic és perillosament acomodatici. En canvi, els museus tenen molt de potencial. També tenen contradiccions importants. Per exemple, en els museus conviuen discursos estètics i intel·lectuals que són molt crítics amb unes pràctiques museístiques i unes condicions i una seguretat laborals que són molt criticables i molt millorables. Aquesta contradicció té molt a veure amb les dinàmiques neoliberals que imperen arreu.
Quins són, segons vostè, els grans consensos que hi ha ara mateix al món de l’art i que s’haurien de reformular, o replantejar, o canviar, o fins i tot destruir?
El que s’hauria de transformar és l’essència del museu: com s’entén i com l’entenem. Si busquem una definició de diccionari del que és un museu, veurem que diu que és un lloc que es dedica a l’adquisició d’art i de documents i que mostra, fa recerca, conserva i comunica. Jo agafo aquesta definició i en faig cinc reclamacions democràtiques radicals.
Comencem per la primera.
Cal reactualitzar els arxius, tornar a mirar la història, mostrar-ne els conflictes i les parts que fins ara s’han obviat i no s’han contat, i treure-ho tot a la llum. El Reina Sofia ja ho està fent, això. La segona reclamació és que cal reapropiar-nos de l’espai. Usar l’espai dels museus per dedicar-lo a l’art però també per desprivatitzar aquell lloc concret. Això té a veure amb el que parlàvem al principi de la nostra conversa.
I la tercera reclamació?
Organitzar “counterpublics” [la definició que he trobat del terme és: plataforma triennal expansiva d’art públic centrada en un barri, amb una orientació dirigida a la comunitat tenint-ne en compte les complexitats, els conflictes, l’energia i les oportunitats i fent-les servir per imaginar noves maneres de viure i de treballar junts]. Un problema de les nostres institucions públiques és que se les han apropiat els relacions públiques, els quals han convertit el públic en només un petit segment, quan el públic hauria de ser sempre central.
Continuem. La quarta.
Cal desfer la manera que tenim de produir coneixement. Les institucions haurien de ser llocs de recerca, i tant, però de recerques que ens porten a descobrir i a pensar coses noves, fetes a partir de pensaments desconeguts i imprevisibles. Ara, en canvi, molta gent fa recerca sabent què trobarà, a quina conclusió arribarà, quines idees exposarà.
I l’última reclamació.
Cal radicalitzar l’educació en el sentit que cal aplicar una pedagogia radical, seguint la línia de Paulo Freire, de Gramsci… L’educació és una manera d’imaginar un altre món i de fer que aquest món imaginat esdevingui real mitjançant l’aprenentatge. En resum: aquestes són les cinc transformacions que s’haurien de fer per portar a terme un procés de radicalització democràtica de les institucions.
A grans trets, com descriuria les pràctiques curatorials d’avui en dia?
Serviria una mica el que he dit abans sobre la recerca. Moltes són previsibles, treballen sobre fets previsibles i aconsegueixen uns resultats en general previsibles.
Un altre aspecte que considera central és el de la mediació.
La paraula “mediació” és problemàtica. Té una dimensió d’harmonitzar conflictes que no em fa el pes. L’autèntic aprenentatge no té a veure amb l’harmonia, sinó amb el diàleg i amb les crisis. L’aprenentatge és una qüestió d’agitació i d’imaginació, i sempre té una dimensió pertorbadora, problemàtica. Els mediadors dels museus ho haurien d’entendre i d’assumir.
