Poc abans de morir d’un vessament cerebral el passat dia 10 de juny de 2023, el reconegut filòsof i escriptor Nuccio Ordine deia que «s’havia de retornar a l’ensenyament dels clàssics perquè els joves abracessin una altra manera, no tan urgent, no tan banal, de veure la vida».
Nascut l’any 1958 a Diamante, Itàlia, Ordine era professor de Literatura a la Universitat de Calàbria. Premiat arreu del món pels seus treballs, era especialista en el Renaixement i expert en l’estudi de l’obra de Giordano Bruno. Un intel·lectual de talla rellevant en l’àmbit de la filosofia i les lletres que aquí vam conèixer i apreciar sobretot per un llibre que va tenir molta acceptació entre la gent que treballa en el camp de les humanitats: La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013).
La utilitat de l’inútil és un manifest contra la mercantilització de les lletres que es resumeix de manera explícita i concreta en el capítol Dante i Petrarca: la literatura no ha de sotmetre’s al lucre. Pares fundadors de la literatura tal com la tradició occidental ens l’ha llegat, Dante i Petrarca coincideixen en la idea que les «lletres» no tenen res a veure amb finalitats utilitaristes i indignes lligades a l’acumulació de diners. Tota una teoria que ells, com a homes de «lletres», és a dir, com a escriptors d’una literatura amb fondària, una escriptura de signe integral i humanístic que no obvia la dimensió espiritual de la persona, van posar en pràctica a través de les seves obres, avui senyeres d’una cultura que, segons també el somni d’il·lustrats i romàntics, semblava que havia d’il·luminar per sempre les generacions futures.
Ni en els pitjors moments de la història europea, com la guerra napoleònica o les dues guerres mundials, no passava pel cap que la cultura humanística sedimentada segle darrere segle hagués de ser menyspreada fins a punt en què ens trobem. Ara que en el nostre àmbit geogràfic i cultural tothom té la possibilitat de ser alfabetitzat i de llegir els clàssics en una ben nodrida biblioteca pública, molts estudiants desmereixen aquesta possibilitat, no en volen saber res, abduïts i enlluernats per un mercat que acabarà esclavitzant-los. Sense criteri es corre el risc de ser robotitzat mentre els robots aniran adquirint habilitats humanes.
En el capítol de La utilitat de l’inútil que he posat d’exemple d’una concepció de la literatura com a font de coneixement, Ordine recull una frase de Dante escrita al seu Convivio, quan amonesta aquells literats que no «adquireixen les lletres per al seu ús», és a dir: per aprendre i créixer en humanitat, sinó només per servir-se’n amb afany de lucre.
Vet aquí la gran confusió, en el camp de la literatura actual, que ja va ser detectada en aquell moment entre un tipus de literatura i un altre: la inútil, la que aparentment només serveix com a vehicle d’art, reflexió i saviesa, i l’útil, la que triomfa en el pur camp de la comercialitat i que per aquest motiu ha de rebaixar el contingut per tal de satisfer «l’uomo massa», tal com el va conceptuar el filòsof italià Elémire Zolla al seu llibre Eclissi dell’intellettuale (Bompiani, 1964). Un títol que, prenent el pensament del professor Ordine, podria ser traduït com l’eclipsi dels humanistes o la gent de lletres en el sentit expressat per Dante i Petrarca.
A La utilitat de l’inútil Nuccio Ordine recorda als lectors que són les ciències i les lletres orientades al saber i al creixement espiritual de les persones les que veritablement alimenten una cultura que per afegitó ja ho serà, útil i valuosa per a la humanitat, més enllà del seu preu monetari. Com Elémire Zolla, que responsabilitza els interessos del capitalisme i les polítiques neoliberals (que tant són practicades per les anomenades dretes com les anomenades esquerres) de la davallada de les humanitats en el camp dels estudis per inútils al mercat, Ordine ens retorna veus de clàssics com Michel de Montaigne, quan aquest escriu als seus Assaigs: «És el fet de gaudir, no el de posseir, allò que ens fa feliços».
Cal entendre el sentit de la frase de Montaigne com el gaudi que proporciona el fet d’aprendre, no el fet de posseir, ja que, de cara a la mort segura, ja sabem que tot ho hem de deixar i que, al final, potser només haurà tingut valor de debò per a la persona el goig d’aprendre i de donar-se amb tot el seu ésser en allò que ha après, una forma altruista d’amor. Tota una filosofia de vida que manifesta la utilitat de l’inútil.
