Arts visuals

ÒCUL: reflexions al voltant del fet fotogràfic

Des de fa una dècada Tarragona aposta per la fotografia i ho fa des del Festival Internacional SCAN. La present edició compta amb més de quaranta activitats, així com la participació de quasi un centenar de professionals i artistes sota un sol fil conductor com és el de “Traces”, a partir de la fotografia “com el registre fefaent que és i, al mateix temps, amb la voluntat d’homenatjar a la ciutat de Tarragona i el seu mar, compiladors de cultures diverses que al llarg dels temps han deixat les seves empremtes per a configurar les societats en les quals vivim”, segons assenyalen els seus impulsors. De fet, la idea central d’aquest festival és ser un espai de debat i reflexió sobre la fotografia.

Pòdcasts. Una nova manera d’explicar la fotografia

Una novetat de l’actual edició és la d’anar més enllà a nivell comunicatiu, o sigui la d’aproximar la fotografia al màxim de públic possible, i una de les maneres de fer-ho és a través del pòdcast que, en aquesta ocasió, el comissariat va a càrrec d’Alexandra Laudo, crítica d’art i experta en arts visuals i performatives que ha gravat cinc capítols amb el títol d’Òcul

En el primer d’ells van intervenir l’artista, comissari, escriptor i docent Joan Fontcuberta i la comissària independent i directora de PhotoEspaña 2023, Maria Santoyo. Es va publicar el desembre de l’any passat i es va enregistrar el divendres 13 d’octubre amb motiu de la inauguració del Festival. La conversa va girar entorn de les traces, els arxius i la intel·ligència artificial dins del marc fotogràfic.

El segon capítol d’Òcul va tractar sobre les traces, la representació del cos negre i l’herència colonial. Es pot escoltar des del dia 3 de gener d’enguany, on la comissària Alexandra Laudo manté una xerrada amb les fotògrafes Lurdes R. Basolí i Gloria Oyarzabal, sobre diversos aspectes dels treballs fets per les dues al continent africà, on de manera paral·lela “els estereotips i la mirada exòtica que, des d’occident, aboquem sobre aquest continent”.

El tercer pòdcast es va publicar el 16 de gener amb la participació de la directora de Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, realitzadora i assagista Ingrid Guardiola i de l’artista visual Mario Santamaria especialitzat en els rastres que transmeten les xarxes i més concretament internet, que han conversat amb la comissaria sobre la traçabilitat de les imatges i els entorns digitals.

El quart pòdcast es va centrar en la temàtica sobre el retorn de l’intangible i va comptar amb la presència del fotògraf algerià Houari Bouchenak, fundador i responsable de La Maison de la Photo a Tlmecen, d’Argèlia, i del comissari i gestor cultural Xavier de Luca, membre fundador de Jiser Reflexions Mediterrànies. La conversa amb Alexandra Laudo va girar a l’entorn de l’exposició que els dos convidats han comissariat en la present edició  del Festival SCAN Tarragona. Es va poder escoltar a partir del dia 25 de gener.

El capítol 5 es publicarà abans de mitjans de febrer i comptarà amb la presència de Natasha Christia, comissaria, docent i escriptora que va ser directora artística de la quarta edició del DocField Festival de Fotografia Documental de Barcelona i de l’artista visual Laura Ben Hayoun

1r capítol. Traces, arxius i intel·ligència artificial. Conversa entre Alexandra Laudo, Maria Santoyo i Joan Fontcuberta

Joan Fontcuberta va ser un dels fundadors del Festival SCAN. Maria Santoyo és especialista en Història de la Fotografia. Per a ella, la relació amb els arxius fotogràfics li ve donada en l’àmbit familiar, encara que no sigui fotògrafa professional. La investigació i la curiositat sempre li han interessat. Va treballar en diferents projectes d’arxius arreu del món. La recerca de les dones fotògrafes li va interessar molt, o sigui la idea de rastreig i traça.

Un arxiu fotogràfic ja és hegemònic per si mateix. Qualsevol imatge cal llegir-la segons el seu context. La imatge per si sola no reflecteix la realitat. La qüestió del paper de la dona no apareixia als llibres d’història de la fotografia. Està treballant en un projecte de recuperació de la tasca de la dona en diferents camps creatius.

Fontcuberta posa com a exemple els inicis de Kodak a causa del fet que li importava la presència de la dona, però ho feia des de la perspectiva que qualsevol dona pot dedicar-se a la fotografia. Ara és una època de sobresaturació d’imatges, i per això li interessa la fotografia des d’un vessant conceptual. Es crea com una mena d’arxiu d’imatges.

Es treballa principalment a partir de la veritat, la memòria i la matèria. Quan es fa un repàs de les imatges més icòniques de la humanitat se sol relacionar amb els diversos conflictes i problemes existents actualment. Les imatges neixen i es desenvolupen fins que desapareixen. La fotografia és un cos que es viu i està supeditada a les lleis de la física. Un dispositiu per generar memòria passa a ser el contrari en el temps.

Cada vegada més es prefereix conservar les pel·lícules sense restaurar per preservar la realitat del moment en què van ser creades, ja que constata el canvi d’una època, i amb la fotografia passa el mateix. Avui dia té una raó el fet de conservar els vestigis del passat. És una forma de reivindicar la manca de qualitat i veure els errors existents donant-li una faceta més humana a la fotografia.

Hi ha artistes joves que volen retornar a tècniques antigues, com per exemple, les analògiques, les cianotípies i els daguerreotips. Com si es tractés d’una imatge retro. Amb el temps quan es revisi la història de la fotografia, o sigui els arxius, es veurà cap on va la fotografia.

La intel·ligència artificial pot ser una bona eina sempre que s’utilitzi correctament i èticament. No es té clar definir la fotografia, ja que no significa el mateix de quan va néixer fins a l’actualitat. Les crisis que ha passat la fotografia es deu al fet que es volia comparar-la amb altres disciplines artístiques.

La fotografia ha anat evolucionant i facilita la tasca de la imatge, però existeixen una sèrie d’aspectes tècnics que cal conèixer. Amb el temps la presa de decisions és causada per la càmera moderna. Hi ha una sèrie d’automatismes que ajuden. Respecte a la intel·ligència artificial per al fotògraf és com una càmera que ell mateix controla depenent de la mateixa experiència, com una mena d’algoritme. És com una paleta més creativa i que es pot utilitzar quan calgui.

2n capítol. Traces, la representació del cos negre i l’herència colonial. Conversa entre Alexandra Laudo, Lurdes Basolí i Gloria Oyarzabal

Son dues artistes visuals especialitzades en fotografia i sobretot dins la temàtica colonial. Les dues creadores ja es coneixien i per tant la conversa és més fluida i propera.  Els seus treballs aborden l’herència colonial des de la perspectiva occidental.

Totes dues han viatjat sovint a l’Àfrica i han anat explicant les seves experiències personals com que van conviure amb els seus habitants tenint en compte la mirada d’un europeu blanc. Amb el temps ambdues han anat canviant la seva manera de pensar per poder representar, o sigui fotografiar, el fet tangible que succeeix deixant de banda els perjudicis colonialistes, que en el transcurs del temps han anat canviant.

El projecte que han anat desenvolupant gira entorn del que succeeix sobre el color de la pell, en aquest cas a l’Àfrica, però també sobre el tema de la restitució dels objectes des d’una perspectiva que pertoca als museus antropològics. La fotografia forma part del concepte colonitzador, com per exemple es veu en l’àmbit museístic.

El tema de l’arxiu és molt complex, però a la vegada se li pot donar una segona vida. La imatge apareix des d’una visió cinematogràfica. La fotografia pot ser limitada formalment, però cap a la possibilitat de fer-la a tall d’instal·lació en una exposició. Hi ha imatges exòtiques, des de l’esclavisme a altres factors que li són inherents.

Un element important és el tema de la colonització i descolonització des del continent europeu amb la intenció de reparar a escala imaginària. El de voler representar a l’altre, o sigui, el que no és blanc. En el fotoperiodisme, es pot qüestionar o comprendre el llenguatge fotogràfic i reflexionar sobre aquesta temàtica. No és el mateix viatjar com a turista que com a fotoperiodista, com és el cas d’un viatge a Tanzània. Repetir l’experiència des de les dues vessants, la visió és completament diferent. El problema és la mirada.

Es qüestiona la figura del fotògraf des del colonialisme, ja que va molt més enllà. Hi ha un intent de redefinir la mateixa realitat per no caure en el fet banal. Normalment, es procura anar a veure l’entorn del món africà des d’una actitud acrítica i objectiva.

3r capítol. Traces, imatge i entorns digitals. Conversa entre Alexandra Laudo, Ingrid Guardiola i Mario Santamaria

Hi ha molt tipus de traces segons Alexandra Laudo, i per això volia saber l’opinió dels dos convidats. De fet, tots dos també es coneixien i van col·laborar en alguna ocasió. El treball de Santamaria es mou dins del món d’internet. Com una cosa immaterial i nebulosa. Hi ha un procés de visibilització que ajuda a entendre millor la seva tasca creativa, com per exemple les ruïnes del passat relacionant-lo amb el turisme. Un turisme que sorgeix a partir del temps lliure. Sol visitar diferents tipus de ruïnes, no necessàriament turístiques, però que sí que són importants per desenvolupar el seu treball.

Les tecnologies futures estan molt presents avui dia entre nosaltres, com per exemple la fotografia, i per això Guardiola veu dins del món del cinema una gran evolució encara que sigui d’una manera poc programàtica i més casuística. Per això cada plataforma té la seva manera de fer amb l’existència d’una interacció. El sentiment universal de la traçabilitat és diferent en cada cas. Hi ha una metaliteratura o metanarrativa que està en consonància amb una fàbrica de dades. Hi ha imatges que no s’han posat a l’abast de tothom.

La construcció del futur a través de la memòria. La tecnologia té una gran potència i és captivadora. Molts artistes treballen buscant una traçabilitat. El mateix Santamaria va estar durant vuit anys mirant el seu propi historial a través de Google, com una mena de mapa geolocalitzador.

Viure sobre les imatges que es pengen a les xarxes, cas de les fotografies. Són uns imaginaris que formen part de la nostra cultura personal, com és el fet d’Intentar veure que succeeix quan s’entra a la matèria generant imatges, la qual cosa també ens porta a determinats imaginaris.

Hi ha una identificació generada a través de les xarxes com a producció d’imatges i a partir de determinats perfils. Quan un es fixa una identitat després l’ha d’abandonar, ja que és un mitjà de propagació.

4t capítol. Traces. El retorn de l’intangible. Conversa entre Alexandra Laudo, Houari Bouchenak  i Xavier de Luca

La mostra col·lectiva es titula “El retorn de l’intangible” amb artistes de l’arc mediterrani que s’ha pogut contemplar fins al mes de gener de 2024 a Mèdol, Centre d’Art Contemporani. Els dos comissaris parteixen d’uns coneixements i aprenentatge per posar en comú diferents contextos. En total s’han seleccionat cinc artistes que tinguessin relació amb la idea de les petjades, dels rastres, o cosa que és el mateix, la memòria, ja que el temps juga a favor seu. És la segona vegada que els dos comissaris treballen junts en un projecte. Els artistes presents són els algerians Hakim Rezaoui i Sonia Merabet, l’egipci Hana Gamal, la tunisiana Amira Lamti i el català Dani Pujalte.

La preparació de l’exposició va coincidir amb el conflicte a Israel, circumstància que ha incidit d’alguna manera en el projecte final, ja que al tractar-se d’una situació tan delicada afectava els artistes presents. I, per tant, es van incloure algunes iniciatives i obres que hi fessin referència.

La Plataforma Jiser va néixer a Tunísia el 2004 amb la idea de generar formes alternatives d’intercanvi entre els joves, sobretot del sector cultural. Des del 2010 hi ha un projecte de residències entre Algèria, Tunísia i Espanya, així com d’altres llocs de la Mediterrània. Hi ha molts artistes joves que tenen un gran potencial, i per això és necessari que es puguin contemplar les seves creacions.

Els treballs que s’exhibeixen a la mostra es basen principalment en les relacions existents entre la identitat i els rastres que hi ha al darrere, com per exemple alguns vídeos on es poden veure la vida quotidiana de la gent, el desplaçament del territori o com és el cas d’una dona que està mirant per la finestra.

L’únic artista català present a aquesta exposició és Dani Pujalte. La seva presència obeeix de quan els comissaris el van conèixer a la darrera edició de l’SCAN i els va explicar que una part de la seva família procedia d’Algèria. Pujalte viatjà dos mesos al país africà per preparar el projecte que havia pensat, com era la realització d’un gran arxiu històric. A l’exposició presentà uns fragments d’imatges que mostren diversos aspectes i situacions de la vida del país.

Hi ha algunes instal·lacions on es creen espais d’introspecció com si fossin una mena de somnis, fragments de la natura… També hi havien diverses fotografies basades en una model que pogués expressar el dolor per la pèrdua d’un familiar i les seqüeles invisibles que deixa la seva desaparició, a través de representar unes ombres que l’acompanyen.

Per als comissaris tot allò que prové de la memòria és que està “alterada, deformada, reelaborada, sempre és més o menys la memòria coberta. És portadora de la infància en el present, d’el fet ocult en un detall, una petjada. Per a recordar plenament aquest passat-present en el tractament, entren en joc totes les impressions de la memòria, en particular les que restitueixen la dimensió purament sensorial de la petjada”.

ÒCUL, el pòdcast del Festival Internacional de Fotografia SCAN Tarragona, compta amb el patrocini del BBVA i tots els capítols es poden escoltar a través d’Spotify.

Natasha Christia, comissària d'SCAN PHotobooks, amb Laura Ben Hayoun durant l'enregistrament del 5è capítol d'ÒCUL que es podrà escoltar properament.
Natasha Christia, comissària d’SCAN Photobooks, amb Laura Ben Hayoun, Alexandra Laudo i Jesús Vilamajó, director del festival, durant l’enregistrament del 5è i darrer capítol d’ÒCUL que es podrà escoltar properament.
Foto: Helena Costa
Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close