Santos Moreno va ser un lluitador i actor professional mexicà, conegut pel seu sobrenom: ”El Santo, el enmascarado de plata”. Possiblement, hi ha molta gent a qui no els hi digui res aquest personatge, però pels nascuts als anys 50 i 60 del segle passat sí que poden saber de qui es tracta, com per exemple és el meu cas, ja que havia vist un munt de pel·lícules on sempre lluitava contra el mal, tant el terrenal com el provinent de l’espai. Va combatre quatre dècades, des de principis dels 40 fins als 80.
La màscara no menteix mai
Comissaris: Servando Rocha i Jordi Costa
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Fins a l’1 de maig de 2022
Se’l considerava com un superheroi comparable a Superman, Flash Gordon o Batman, però dins de l’òrbita mexicana simbolitzava la justícia i l’ordre. Com a actor va protagonitzar una cinquantena de pel·lícules, a més de ser el protagonista d’un còmic que s’editava setmanalment.
Doncs bé, gràcies a l’exposició que s’està duent a terme al CCCB, titulada “La màscara no menteix mai”, he tornat a retrobar-me’l, ja que se li ha dedicat una secció sencera. Portava una màscara blanca i sempre va mantenir l’anonimat. A l’exposició es poden veure un gran nombre de les màscares que utilitzava en els combats, així com cartells de films i fotografies de les seves lluites als quadrilàters mexicans.
L’exposició està cocomissarida per Servando Rocha, activista cultural, escriptor i editor de La Felguera Editores i de la revista Agente provocador, i per Jordi Costa, cap del Departament d’Exposicions del CCCB. La mostra es divideix en vuit grans apartats distribuïts en diverses seccions que ocupen tota una planta del Centre. Els àmbits són: “Introducció. Les edats de la màscara”; “Carnaval salvatge”; “El rei dels fantasmes”; “El gran frau”; “El cabaret espectral”; “La lluita”; “Prohibit desaparèixer”, i “Apocalipsi”.
Segons la directora del CCCB, Judit Carrera, “la màscara és un objecte cultural central, íntimament lligat al llarg de la història a la representació de la identitat i a la vida en comunitat”. Això és precisament l’objectiu de la present exposició, la de representar un objecte tan bàsic com és la màscara o l’antifaç utilitzat habitualment en infinitat d’esdeveniments, com són els carnavals o una pandèmia. Precisament el recorregut de l’exposició s’inicia amb una màscara antiga com a objecte màgic dins de l’apartat “Les edats de la màscara”. Es tracta d’una rèplica d’una màscara neolítica provinent d’Horvat Duma, localitat situada al sud de les muntanyes de Judea, datada al 7.000 aC, i que pertany a la col·lecció de The Israel Museum de Jerusalem. La màscara era un objecte de culte en els primers assentaments agrícoles de l’època, però també existeixen alguns exemples de màscares rituals, totes elles d’aspecte ferotge amb la finalitat de provocar por a la gent.
El següent apartat és “El carnaval salvatge”, on s’exhibeix una rèplica d’un vestit sencer del Ku Klux Klan primitiu, basant-se en una fotografia de 1865; i un cartell del film El naixement d’una nació, de D. W. Griffith, basat en la novel·la The Clansman (1905), de Thomas Dixon. Va ser una pel·lícula molt controvertida a causa del seu contingut racista, on la supremacia blanca era ben evident. També hi ha un fragment de Black Legion, d’Archie Mayo, que fa referència a una organització secreta semblant al Ku Klux Klan pels seus ritus iniciàtics, protagonitzada per Humphrey Bogart. En conjunt, es mostren diversos exemples de l’anomenada “cacera salvatge”, on grups de genets fantasmals “solcaven el cel o travessaven la terra i provocaven tota mena de fenòmens o anticipaven desgràcies”.
Si ens referim a El rei dels fantasmes, possiblement ens vindrà a la ment el personatge de Fantômas, ja que hem vist la majoria de les seves pel·lícules. Va ser creat pels francesos Marcel Allain i Pierre Souvestre. Es tractava d’un home fascinant, que anava elegantment vestit i portava una mascareta negra, del que el surrealista René Magritte -de qui actualment s’està celebrant una exposició monogràfica al CaixaForum de Barcelona- va voler homenatjar, posant com si fos ell el mateix lladre al costat del quadre Le Barbare, realitzat a la London Gallery el 1938. Per això Magritte serà qui més s’endinsarà en “aquest joc, amb l’exploració de les potencialitats del personatge com a metàfora de la Mort i com a alter ego sinistre”. Així mateix, hi ha un gran nombre de llibres de la sèrie Fantômas, editats entre els anys 1911 i 1913, amb il·lustracions de Gino Starace. Hi havia un personatge estrambòtic que es deia Eduardo Arcos, a qui la premsa de l’època anomenava el Rei dels Fantasmes. Es tractava d’un lladre i estafador que portava una caputxa negra i que robava a vídues riques. Se n’exposen diverses fotografies.
A l’apartat d’El gran frau es mostren exemples relacionats amb la maçoneria, ja que l’associaven al satanisme. Era una època on l’antisemitisme era ben evident degut al fet que “l’Església catòlica i les lògies maçòniques servien interessos i jocs de poder ben dispars”. S’exposen diversos cartells de llibres de Léo Taxil, que era el pseudònim de Marie Joseph Gabriel Antoine Jogand-Pagès, fundador de la Librairie Anticléricale i inventor de Palladium, una associació que provocava rituals d’iniciació que relacionava la maçonaria amb Lucífer com a eix del mal. S’exposa també una recreació d’una lògia maçònica, on es poden contemplar alguns objectes que se solen emprar en els seus rituals. En aquesta instal·lació es pot comprovar la diferència entre “la falsa lògia franquista -provinent de l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca del 1940- amb els espais de la Gran Lògia Provincial de Catalunya”.
Quant a “El cabaret espectral”, s’exhibeixen diverses màscares de gas juntament amb els uniformes que s’utilitzaven durant la I Guerra Mundial. També hi ha algunes imatges de mutilats de guerra duent màscares que servien per cobrir les parts desfigurades dels seus rostres. L’any 1916 es va constituir el grup Dadà al Cabaret Voltaire de Zuric. En els seus espectacles usaven màscares com a eines primitives en oposició a “la raó genocida encarnada a l’experiència traumàtica del conflicte bèl·lic”. Els dadaistes veien en les màscares els rostres desfigurats dels soldats, les “cares trencades (…), l’expressió de l’infern a la terra”. Es mostren unes rèpliques dels vestits de les danses Bèstia saltironant i Technik, ambdues de 1923, de Lavjnia Schultz i Walter Holdt. Són vestits màscara que feien referència a determinats insectes i rèptils, així com a alienígenes i robots.
Aquests darrers anys les figures de les activistes feministes Pussy Riot i la sèrie televisiva La casa de papel han estat protagonistes als mitjans de comunicació. Els personatges que apareixen a la sèrie espanyola porten una màscara que fa referència al moviment Anonymous. Són màscares que reivindiquen la llibertat d’expressió i la denúncia social. En el cas de les integrants del col·lectiu Pussy Riot porten passamuntanyes, tal com es pot comprovar a l’acció que van fer a la catedral del Crist Salvador de Moscou fa deu anys, on van realitzar una pregària punk per alliberar Rússia del seu president. De fet, és com si s’haguessin avançat uns anys abans el que està succeint actualment amb el conflicte entre Ucraïna i Rússia.
Finalment, l’àmbit “Apocalipsi” se centra en la pandèmia de la COVID-19, ja que s’exhibeix una enorme mascareta FP2 a tall d’hamaca, esperant a ser utilitzada per algú, que “ens remet a la falsa sensació de tranquil·litat i confort de portar mascareta durant la pandèmia”. A diferència de la resta de l’exposició, les persones que la porten no pretenen ocultar el seu rostre sinó que el que volen és protegir-se per no ser infectades.
En conjunt, l’exposició permet contemplar un aspecte que moltes vegades se’l relaciona amb allò ocult, o cosa que és el mateix, amb el fet d’amagar una realitat existent, i sobretot, conservar l’anonimat per no rebre represàlies. Però no pensem que sigui un tema dels nostres temps, sinó que ve de fa milers d’anys, on els bruixots i els xamans es disfressaven amb vestits i màscares esperpèntiques per impressionar i fer por a la gent, tractant de connectar “l’àmbit terrenal amb el diví, la transcendència amb tot l’humà, massa humà”.