Arts visuals

Oliver Chanarin: “La gravetat és l’atracció entre objectes distants”

L’any 1913, Marcel Duchamp presentava al món “3 Stoppages-étalon”. La radicalitat de l’obra (que assenyala el trànsit entre pintura i ready-made) consistia a haver deixat caure tres fils d’un metre de llarg sobre un pla horitzontal. Després, prenent el dibuix que els fils havien traçat a la superfície on havien caigut, Duchamp tallava tres regles de fusta seguint-ne la forma. L’objectiu, explicava l’artista: “congelar i preservar les formes obtingudes per atzar, pel meu atzar”.

De l’u al deu d’octubre, en el marc de la cinquena edició d’IN Cadaqués, (festival internacional de fotografia) la Galeria Cadaqués acull Gravity is the attraction between distant objects. És el títol de la primera exposició individual de l’artista Oliver Chanarin (Londres, 1971) a l’Estat espanyol —després que hagi partit peres amb Adam Broomberg, la parella artística amb qui havia treballat colze a colze els darrers vint-i-tres anys—. Chanarin s’afirma en solitari, a casa nostra, amb una proposta particular: una recreació dels 3 Stoppages duchampians en gravetat zero. El gener de 2020, l’artista, sostingut per un equip de físics del Center of applied space technology and microgravity de la universitat de Bremen, deixava caure al buit, dins d’una càpsula segellada, una corda d’un metre de llarg des d’una altura de 110 metres. Durant la caiguda, l’artista decidia escanejar la forma de la corda en tres dimensions, mentre flotava alliberada de les forces de la gravetat. És arran d’aquest experiment que s’origina la proposta expositiva de Chanarin, “una empremta de la icònica obra duchampiana per al segle vint-i-u”Just abans de l’estrena del festival de fotografia i del seu debut a la galeria d’Huc Malla, indaguem en l’obra d’un artista que acaba de renéixer en solitari i que ha arribat a Cadaqués per fer-hi arrels.

Som a Cadaqués. I tu no hi ets només de visita; has arribat per arrelar-hi. Ens pots fer cinc cèntims de la teva relació amb el poble, i del teu projecte aquí? Quin joc de gravetats (o d’imantaria) t’hi ha atret?

Fa molts anys que conec Cadaqués, però recentment he comprat un tros de terra al Cap de Creus —el lloc més increïble d’aquest planeta, un dels llocs més salvatges i radicals on he estat mai— i ara, tot just estic construint un edifici. La idea és fer-hi una escola de bosc que obrirà al desembre. Hi tindrem 28 nens de 4 a 12 anys que vindran a aprendre i a educar-se al bosc. I també hi faré un refugi per excursionistes. Després de la COVID, la idea de l’aïllament i la distància ha estat redefinida no només per la pandèmia, sinó també per la tecnologia. La tecnologia ha redefinit què vol dir ser al centre. Penso que avui podem viure al cim d’una muntanya i ser al centre de l’univers. Ja no necessitem viure a París, a Londres o a Nova York. He fet arrels en un lloc molt remot perquè penso que és tan cèntric com qualsevol altre.

Parlem de l’exposició. Com neix la idea de recrear (i homenatjar) 3 Stoppages-étalon de Marcel Duchamp?

Fa dos anys, una dona astronauta va venir-me a buscar i em va dir: “Vull que facis una obra que vagi a l’espai”. I em va parlar d’una nova nau espacial que tenia una càpsula sota els seients dels passatgers. Em va dir que jo podia posar alguna cosa dins aquesta càpsula, alguna cosa que aniria a l’espai i tornaria; i em va preguntar què hi volia posar. Aleshores, jo vaig posar-me a pensar en tots els artistes de la història de l’art contemporani que haguessin pensat en el concepte de gravetat. Em van venir al cap molts exemples, però el primer va ser Duchamp. Per l’obra 3 Stoppages-étalon, Duchamp va agafar tres trossos de corda i els va deixar caure a terra. Al caure van traçar una línia, i amb el patró de la línia va fer tres escultures amb fusta que va posar dins d’una caixa. La idea de Duchamp era fer sortir l’artista de l’equació fent que el creador de l’obra fos ni més ni menys que la mateixa força de la gravetat. Va ser un experiment revolucionari que va plantejar una qüestió cabdal: potser l’art no consisteix tant en el gest de la mà humana, sinó més aviat en una idea, en un concepte.

Així doncs, quan l’astronauta em va fer l’encàrrec, vaig pensar que estaria bé fer una recreació dels 3 Stoppages: fer allò que va fer Duchamp però a l’espai. Vam tenir l’oportunitat d’anar en un lloc a Bremen, a Alemanya, on podíem fer l’experiment de llançar alguna cosa des de 110 metres d’altura en gravetat 0. Fer un llançament costa 30.000 euros, i jo necessitava fer tres llançaments —per les tres cordes. Quan l’astronauta em va preguntar què volia posar dins la càpsula i jo li vaig dir que només volia posar-hi un tros de corda, em va preguntar: “ets boig?!”. Però ho vam fer. Jo volia fer una obra que parlés de la història de Duchamp, una recreació de les seves idees, del seu treball.

Obra de l’artista Oliver Chanarin. Galeria de Cadaqués

Una recreació de molta complexitat. Què diries que és el que la particularitat del teu experiment aporta específicament al nostre segle, als reptes de l’art d’avui?

Quan llences la corda dins la càpsula, ningú no la veu, és invisible a tothom. Vaig haver de posar càmeres dins la càpsula, que van fer fotografies durant la caiguda. La primera fotografia que veus tan bon punt entres a l’exposició és una imatge de la corda caient, però cap persona, realment, no la va veure caure. Això em va fer pensar en aquesta àrea actual tant interessant de l’art digital (NFT). Avui dia existeixen obres d’art que no són físiques, sinó que són tan sols arxius digitals, i que són comprades i venudes a la blockchain. La meva podria haver estat una d’aquestes obres digitals. I aquesta és una qüestió que es formula específicament al nostre segle. Però jo vaig pensar: ni parlar-ne! A mi m’agrada allò físic, allò real. Sento una gran afinitat amb allò real. Per això vaig voler fer, de la imatge de la corda caient que ningú no va veure caure, una cosa física, sensible, palpable.

Un dilema interessant. I és bonic, el concepte d’afinitat amb allò real.

El món digital em provoca ansietat: Instagram, Facebook, E-mail… Quan vaig a l’estudi i genero obra física, quan imprimeixo fotos, quan serigrafio, quan faig alguna cosa amb les mans, això em fa sentir molta pau. Ara mateix, el que busco amb el meu treball és trobar, per a mi i pels altres, aquesta sensació de realitat, de fisicitat. Per això vaig tenir la idea de fer un contracte —o certificat d’autenticitat— que adreço a la persona que compri la meva obra, un contracte que diu: “Si vols aquesta obra, tingue-la; és real; és una cosa. Potser la perdràs, potser la donaràs als teus fills quan et moris. Però pren-la, és real”. Aquest contracte és una altra de les obres de l’exposició.

El certificat diu: This piece of paper and the work authenticated by its thingness in the world will be with you and belong to you and remind you of today until you lose it, give it away, sell it or die. El trobem al revers d’una de les obres on hi apareix una serigrafia de la forma aleatòria de la corda caient, alliberada de les forces de la gravetat, sobre un fons particular. El fons són les pàgines d’un llibre titulat A Milion Random Digits, publicat els anys 70 per la Rand computer company, i que no és res més que això: un llibre ple de taules de números aleatoris que en aquella època servien per a realitzar càlculs, proves i simulacions. 

La inscripció al revers de l’obra revela el caràcter contingent de la nostra relació amb ella en tant que individus que alguna vegada la van adquirir. D’altra banda, allò que l’obra exhibeix és la representació de l’aleatorietat mateixa (les taules numèriques) i una forma purament contingent (la corda). Ara, també podem preguntar-nos si l’obra com a tal, l’obra reconeguda com a objecte artístic, també està, al seu torn, travessada per la mateixa contingència. Podria, aquesta obra, perdre algun dia la seva condició d’objecte artístic —tal com la corda que cau pren formes noves, o el propietari de l’obra perd la seva condició de propietari—? O bé s’imposa, en aquest objecte, una naturalesa artística essencial que la faria, en aquest cas, el centre gravitacional d’un seguit de contingències?

Bona pregunta. I no sé respondre-la. Però l’art va precisament d’això: de fer-se preguntes així. I jo treballo sempre a partir d’una pregunta, que en el cas d’aquesta exposició és: què passaria si recreo l’obra de Duchamp en gravetat 0? La idea duchampiana era: si deixo caure un tros de corda, la gravetat és, pròpiament, l’autora del dibuix que traça la corda a terra. Ara bé: si deixo caure la corda i no hi ha gravetat, qui és l’autor del dibuix que la corda traça a l’aire? Jo vaig fer-me aquesta pregunta, i la resposta és l’exposició. Quan entres a la galeria hi trobes una foto de la corda caient en gravetat 0, un contracte que declara la fisicitat de l’obra, una sèrie de serigrafies de la corda caient i també un mòbil de fotografies que floten en l’espai. Tot el que veus és la resposta a la pregunta: “Què passaria si recreés l’obra de Duchamp en gravetat 0?”. No sé què estic fent, no ho puc explicar racionalment. Tot el que puc dir és que em pregunto coses i que l’obra és la resposta.

Aquesta és una de les teves primeres exposicions en solitari després d’haver posat punt final al duet artístic amb Adam Broomberg. De quina manera consideres que aquest trencament reorienta la teva obra, o a la fa evolucionar cap a nous horitzons? 

He treballat amb Broomberg des que vaig començar a fer d’artista. Seré honest: és dur, treballar sol. És molt difícil, perquè t’has de confrontar directament amb tu mateix. Ser artista és una qüestió de confiança, de posar convicció en allò que fas. És força malsà, això. Per mi era molt més fàcil quan tenia algú al meu costat que m’orientava, que em deia: “sí, vés per aquí, fes això, que val la pena”. La col·laboració és meravellosa: et dona confiança, et dona força i t’ajuda a desenvolupar millor les teves idees. Ara bé: la col·laboració implica compromís; la col·laboració no deixa lloc per allò personal. No puc dir cap a on evolucionarà la meva obra, però sí que tinc moltes ganes de confrontar-me amb mi mateix per primera vegada a la vida, per difícil que sigui.

Obra de l’artista Oliver Chanarin. Galeria de Cadaqués.

De març a agost d’aquest any, el teu treball es va exposar al San Francisco Museum of Modern Art, en el marc de l’exposició Off the Wall. Quin sentit pren, per a tu, presentar avui una primera exposició a la Galeria Cadaqués?

Aquesta és una exposició feta per aquesta galeria, per aquest espai i per enlloc més. Està inspirada per la història de Duchamp, que va tenir molta relació amb aquest poble i amb la Galeria Cadaqués. Per això penso que és una obra que només té sentit de fer aquí. I, a més a més, hi ha quelcom d’absolutament inspirador en l’espai d’aquesta galeria: les parets són molt aspres, molt físiques (fa molts anys, havia estat una fàbrica d’anxoves!). I, saps què et dic? Si durant la resta de la meva vida només fes exposicions a la Galeria Cadaqués, jo ja seria feliç! És un espai molt especial, i em sento molt afortunat de tenir l’oportunitat d’exposar aquí. Sense condicionaments, d’una manera molt lliure, sense gènere.

Quina t’agradaria que fos, idealment, la sort d’una de les obres que s’exposen avui a la Galeria Cadaqués?

M’encantaria que l’obra anés a l’espai.

Cesca Castellví Llavina
Després d'haver estudiat Filosofia, va cursar un màster en Estètica i Filosofia de l'art a la Sorbonne. Amant de la literatura, l'art, la llengua i la filosofia, ha col·laborat com a periodista a les revistes digitals Núvol i La Llança.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close