En el marc de la IV Escola d’estiu Walter Benjamin, celebrada a Portbou del 27 al 29 de setembre i organitzada per la Fundació Angelus Novus i l’Associació Passatges de Cultura Contemporània, els artistes de La Escocesa han dut a terme una residència en aquesta vil·la fronterera, que ha dotat de contingut l’exposició Paisatges desitjats, comissariada pel director d’aquesta fàbrica de creació de Barcelona, Enric Puig Punyet, que s’ha instal·lat a la sala de duanes de l’estació internacional de Portbou.
Paisatges desitjats.
Sala de duanes de l’estació de Portbou
Fins al 27 d’octubre
El paisatge anhelat, desitjat, la terra promesa és un camí de direcció única, d’anada però no de tornada. Els trajectes transfronterers creen en l’imaginari de qui els travessa un desig o esperança de trobar un món millor a l’altra banda de la frontera que aquell d’allà on es prové, el que ajuda a superar les dificultats que hi ha en el camí. El filòsof Walter Benjamin superà la travessa a peu dels Pirineus quan fugia del nazisme, malgrat estar molt delicat del cor perquè anhelava arribar a Lisboa i d’allà saltar a Estats Units. Però la policia espanyola i la Gestapo no el van deixar passar de Portbou on va decidir morir el 26 de setembre de 1940 en un poble on no el coneixia ningú, com un ésser anònim d’aquells que en les seves Tesis construeixen la Història.
Coincidint amb l’aniversari de la seva mort, els artistes de La Escocesa van realitzar un seguit d’accions a partir del recorregut de Benjamin des de la frontera fins al poble. Carlos Vásquez, amb el títol d’ Élegos, llegí del Llibre dels morts els noms dels primers jueus morts a Auschwitz; Valentina Alvarado, amb Animitas, traslladà vegetació de l’altra banda de la frontera i la serví en ofrena als carrers de Portbou a dins de cossos ceràmics que a Xile es fan servir per assenyalar el lloc d’un accident; Daniel de la Barra creà una barca amb troncs recollits durant la travessa dels Pirineus i la llançà al mar; Antonia Rossi, seguint les emissions radiofòniques que Benjamin feia per a infants a Berlín, creà a partir d’entrevistes amb gent del poble, quatre relats que són radiats per quatre joves de Portbou, des de l’altaveu de l’Oficina de Turisme. Juan Antonio Cerezuela cremà les lletres de la paraula HISTÒRIA a la platja i n’exhibeix a l’estació les seves cendres. Titula la seva acció Tres estats de la Història i parteix de la idea de Benjamin de la història com a agressió, catàstrofe, ruïna, però també esperança i emancipació. Mitjançant el foc, la Història esdevé “esperança” (llum d’espelma), incendi (espurna de foc) i ruïna (la cendra com a residu).
Per últim, Llapispanc, amb la seva caminada titulada Quan fa llustre, convocà la gent a caminar en la foscor des de la frontera, en l’ocàs del dia, per obligar a la dificultat de caminar sense veure-hi clar, resseguint els passos, els camins i cobrint de pols les sabates urbanes enllustrades, imaginades per passejar en una gran ciutat i que en camins de muntanya acaben desgastades i empolsinades.
El resultat d’aquestes experiències constitueixen l’obra “auràtica”, l’experiència de l'”ara i aquí” de l’obra d’art, que il·lustra la teoria de l'”aura”de Walter Benjamin, que ell enfronta a l’obra reproduïda per afavorir l’apropament de les masses a l’obra d’art per la via de la seva reproducció.
Per això, la sala de duanes està dividida en dues parts per dues tanques d’obres, que assenyalen una part inaccessible al públic, on s’exhibeixen els treballs resultat de les accions i que correspondria a la part “auràtica” de l’exposició; i la part accessible, que permet veure el que hi ha a la part inaccessible mitjançant uns monitors de circuit tancat de televisió i d’uns fulls de paper, seriats, de cada acció i autor, que permet que cadascú compagini el seu catàleg.
El conjunt, doncs, reflecteix tres seqüències en el treball: l’acció, la construcció d’un paisatge desitjat amb els elements generats per les accions, i la seva representació. L’exposició és un conjunt de fragments d’una realitat complexa resultat d’un desig d’un país millor, sovint idealitzat pels mitjans de comunicació. Com diu Enric Puig Punyet, “Són aquests fragments, units habitualment per la imaginació del qui habita un territori castigat, el germen que acaba construint el desig de creuar, de trobar-se a l’altre costat una imatge idealitzada del que realment s’hi trobarà.”
