“Vaig coneixer un vell pastor
que ses ovelles menava”
Així comença una de les havaneres que més va marcar la meva infància. Sí, de petit a casa escoltava havaneres, moltes, potser masses. Tot té una explicació. Potser una mica llarga, però la té.
Soc de Sarral, un petit poble de la Conca de Barberà, on un any per pagar una nova ambulància per la Creu Roja local van organitzar un festival amb actuacions diverses de gent del municipi. Una rapsoda, un mag, un que tocava la guitarra, uns que ballaven… però el colofó havia de ser la primera – i creien que l’última- actuació del flamant nou grup d’havaneres Mariners de Terra Endins. Només vull recordar que Sarral està a més de 45 quilòmetres del mar i no hem tingut mai gaire tradició marinera. Finalment l’actuació va ser un èxit i la secció local de la Creu Roja va poder comprar una nova ambulància, semblant al vehicle dels caça-fantasmes, una Seat Màlaga.
A partir d’aquell moment, Mariners de Terra Endins va convertir-se, amb molt d’esforç i un punt d’inconsciència, amb un dels grups de referència del panorama de l’havanera a Catalunya. Acompanyava al pare i als seus companys a algunes actuacions i en arribar a l’última cançó, òbviament sempre era “el Meu Avi” –que realment el meu besavi va anar a Cuba- els acompanyava dalt de l’escenari. Tenia entre 5 i 8 anys.
Tota aquesta introducció era per justificar els meus records d’infància marcats per l’havanera, els llargs desplaçaments amb el grup i un dels meus primers records relacionats amb l’art: el moment que vaig conèixer a Maties Palau Ferré –o almenys el primer record que en tinc-.
Per les Festes de Sant Maties de Montblanc del 1996, la colla castellera de la població, els Torraries, organitzaven una rifa d’una obra del pintor montblanquí. Per recaptar més fons també van realitzar una sèrie de pòsters amb l’obra que seria sortejada. Aquell dia érem a Montblanc i el pare va trobar-se amb el Maties. A més de saludar-se, feia temps que eren amics, va portar-nos cap a la parada dels castellers. Allà va treure un retolador i preguntant al pare com es deia el fill, va signar el cartell: “Dedicat als dos Damians Amorós, amb afecte Palau Ferré” Sense saber-ho, ell i tampoc jo, Palau Farré m’havia dedicat la primera obra de la meva futura col·lecció.
Un dels altres records de la meva infància vinculats a Palau Farré, fora de Montblanc, el vaig viure al Pirineu. Durant unes estades a la Seu d’Urgell, on ens vam allotjar a un alberg. Just al centre de la capital de l’Alt Urgell, al final d’un gran passeig, s’aixeca la capella del noviciat de la Sagrada Família d’Urgell. Sense saber-ho entrava en contacte amb l’arquitectura contemporània a través d’un edifici dissenyat per Serra de Delmasses i Puig Torné.
A banda de l’arquitectura, interior i exterior, a la façana va cridar-me l’atenció la representació d’una Sagrada Família, amb Josep, Jesús i Maria, realitzada sobre ceràmica i aplicada damunt de la paret de pedres. En aquell l’impacte fou enorme pel que representava aquella peça, preguntant a la família, vam arribar una altra vegada, a Palau Ferré.
Encara tinc un altre record de Palau Farré, també de la seva obra. Recordo els dinars que de vegades fèiem el pinyol familiar a Montblanc, en un restaurant a la plaça dels Àngels. En aquell ambient de pedres velles hi sobresortien uns dibuixos i teles emmarcats amb uns marcs força diferents dels daurats habituals. Aquelles tíntes xines, ceres o olis ressaltaven sobre la uniformitat de la resta de vistes, marines o retrats de carques… Aquelles obres que sobresortien també eren de Maties Palau Ferré.
També a Sarral o Santa Coloma, on he gaudit dels millors anys de la meva infància, trobava objectes artístics creats per l’artista montblanquí. Recordo a casa d’una amiga de la plaça on vivíem. Amb especial veneració els seus avis guardaven una ceràmica del Maties. Semblant al que passava en cases de Santa Coloma de Queralt, on no era estrany trobar altres peces seves.
Per desgràcia també recordo l’inici del segle XXI, justament el dia u de gener. Aquell dia una mirada estranya afectava els pares. Amb les noticies que arribaven de Montblanc, confirmaven el traspàs del seu amic. D’aquella persona que havia omplert de color les cases de Montblanc i de tots aquells que guardaven obra seva. Gràcies a Palau Ferré moltes cases de Montblanc començaven a disposar d’art, art de casa seva, a la seva pròpia casa.
Haig de reconèixer que no he volgut deixar la relació amb l’artista. Reconec que de vegades m’apropo a Montblanc, al cementiri on resten les despulles del pintor. Sobre una gran roca s’erigeix una figura de bronze creada per ell mateix. Un fantàstic punt de record.
No puc acabar sense recordar el seu llegat, que avui en dia conserven i difonen els seus hereus. A través d’un amic vam travar relació amb els Marco Palau, la Rosa de les Neus i el Francesc. Amb ells, gairebé som contemporanis, s’ha creat una relació d’amistat, fonamentada en coses que estimem: l’art, la cultura, Palau Ferré, la Conca de Barberà… He comptat amb la seva col·laboració al programa de ràdio, conferencies i presentacions.
Vull pensar que d’aquí uns anys aquests no seran els únics records que tindré de Palau Ferré i la seva constel·lació. Segur que aquest 2020 crearem nous records al voltant del pintor que cremava els seus quadres, de la Conca de Barberà i de la seva estimada Montblanc.
