Arts visuals

Palestins a Líban, el retorn de mai més

El jove fotoperiodista valencià Germán Caballero va fer entre els anys 2019 i 2020 un important treball de camp en els camps de refugiats palestins de Líban, no-espais alguns dels quals daten de la Nakba, l’expulsió de les seues terres, el 1948, de 750.000 palestins. Caballero mostra la dura vida quotidiana d’un col·lectiu que pateix un drama eternitzat, un “temps suspés”, en referència al títol de l’exposició que arreplega el seu treball en el centre cultural de la Universitat de València. Retrats i estampes vitals que ens parlen i interpel·len.

El temps suspés. Els camps per a persones refugiades palestines a Líban
Germán Caballero
Comissari: Jorge Ramos Tolosa
Centre Cultural La Nau, Sala Oberta
Fins el 3 de setembre de 2021

No ha estat buscat, però l’inici de la mostra coincideix amb un moment novament convuls, un nou intercanvi de colps entre israelians i palestins amb un balanç luctuós brutalment desigual, com passa sempre que parlen les armes. I que ha tornat a generar un debat polaritzat a casa nostra, com sempre que s’entra en una dinàmica de sang i foc. “El temps suspés” no és una iniciativa neutral, tampoc no ho pretén, però conta una realitat que s’ha de conèixer.

El primer impacte de la mostra és una tria de retrats de persones de diferents edats amb les quals German Caballero s’ha anat trobant. Hi ha ancians que porten al Líban 73 anys, gent que van viure la Nakba (“desastre” en àrab palestí), l’expulsió de 750.000 persones poc després de la creació de l’Estat d’Israel. En els seus ulls aquosos es pot llegir la molta vida viscuda. Hi ha tendresa i amabilitat, però es nota en la mirada l’esperança desconnectada. Persones com Sobheih Antar, de 82 anys, una anciana de faccions rodones i solcades que mira a la càmera des d’algun indret molt llunyà i indesxifrable. O com Abdulah Salhan, de 97, un individu quasi centenari, un ancià templat que prem els llavis, com si volguera segellar milers de records i vivències.

La llarga història d’aquesta ignonímia està ben contextualitzada en els panells i en el catàleg pel comissari, Jorge Ramos Tolosa, doctor en Història Contemporània. Ramos ha aconseguit documentar la zona de procedència dels refugiats palestins de Líban, un gràfic que conté ni se sap quantes hores de treball que s’ha incorporat a l’exposició. Presidida en aquest bloc per la resolució de les Nacions Unides reconeixent el dret al retorn dels refugiats. Un retorn que els ancians fotografiats per Caballero no han pogut viure. Ni segurament viuran mai.

El caos en els camps de refugiats. Fotografia: Germán Caballero

Caballero també va retratar persones de mitjana edat, els quals han viscut sempre amb l’etiqueta de refugiats penjada a les espatlles perquè van nàixer refugiats. Molts volen articular un somriure, ser acollidors, però acaben fent una ganyota trista. Gent sense passat ni present. Potser sense futur, l’horitzó magre que ofereix aquest racó del planeta de temps congelat. Dones com Suhaila o Jammal Abed. Homes com Nemer o Mahmoud, un palestí de raça negra de gest adust i vivències colpidores. Perquè pots ser un desheretat entre els desheretats.

Hi ha tanta fatiga mental en el gest d’aquestes persones que crida poderosament l’atenció la mirada d’alguns dels joves, com el somriure franc de Doha (12 anys), una xiqueta que no necessita les enormes ulleres redones que captar la intel·ligència que projecten els seus ulls. El mateix bri d’esperança que trobem en la boca mig oberta de Mohammed (18 anys), algú capaç de transmetre calidesa amb tot els músculs del rostre. Malgrat tenir tota la vida per davant, l’esperança també està cara per a ells.

German Caballero va voler donar-los veu després d’un intent d’entrar en la franja de Gaza que no va prosperar. Llavors, va optar pel Líban. El seu primer impacte va ser al camp de Shatila, el 2019, durant la commemoració de la brutal matança que les milícies cristianes libaneses van fer a aquell camp i al de Sabra el 1982, amb el suport de les tropes israelianes comandades per Ariel Sharon. Al voltant de 3.500 persones foren assassinades.

Llavors, el fotoperiodista va decidir recórrer els camps libanesos, amb l’ajut del representant del parlament palestí per als refugiats i refugidades, Salah Salah. I, sobre el terreny, comptant amb la inestimable col·laboració -Caballero ho subratlla de manera molt emfàtica- de la refugiada i periodista palestina Rayan Sukkar. Una jove de 25 anys amb la determinació marcada en el gest. I amb una història que convida a reflexionar. Un fil que recuperarem més tard.

Un imatge del camp Burj El Barajneh. Fotografia: Germán Caballero

El treball de camp de Caballero té el valor afegit d’haver-se fet també durant la pandèmia, en un context de crisis sanitària i econòmica brutals -la lliura libanesa va ser devaluada fins perdre pràcticament tot el seu valor- d’inestabilitat política i deflagració general simbolitzada per la salvatge explosió en el port de Beirut el 4 d’agost del 2020. Els palestins dels camps, que ja vivien en condicions d’hacinament i superpoblació, empitjorades pel fet que Líban ha acollit entre un milió i milió i mig de refugiats procedents de Síria, han vist cruelment confirmada la màxima que tot allò que té possibilitats d’empitjorar ho fa sense remei.

Les fotografies de l’exposició reflecteixen aquestes condicions: la superpoblació, la caòtica i perillosa situació dels habitatges, els carrerons invivibles, la manca d’aigua potable -els pocs dipòsits són d’aigua salada- i la demencial convivència de cables de tot tipus, en una teranyina letal que provoca no poques morts i accidents perquè, entre altres coses, conviu amb canonades d’aigua rovellades. La causa de mort més habitual als camps, denuncia Rayan Sukkar en el text més commovedor del catàleg.

El tema laboral no és millor. Els refugiats palestins de Líban necessiten permissos de treball, un absurd perquè molts han nascut en els camps, en terra libanesa. La precarietat entre els afortunats que poden treballar és enorme. Una de les fotografies mostra les terribles ferides que li va provocar a Yazan, de només 17 anys, una caiguda mentre treballava en una rehabilitació.

La Covid-19 i la crisi econòmica i política libanesa es podria considerar el cim de les desgràcies. De no ser perquè mai no venen soles: un altre factor de degradació és la mala situació financera de l’UNRWA, l’agència creada per l’ONU el 1949 per atendre els refugiats palestins -una diàspora de cinc milions de persones- i que pateix les retallades ordenades per l’administració nordamericana quan encara estava dirigida per Donald Trump.

El petit Omar, de set anys, estudiant amb la seua mare. Omar vol ser arquitecte. Fotografia: Germán Caballero

De la resil·liència a la fugida

A la vista de tot això, queda en evidència la banalització que s’ha fet del terme resil·liència. Però tot té un límit. Una de les fugides habituals dels joves d’una realitat que castra totes les perspectives és la droga, una problema que fins fa poc no existia en els camps. Addicions d’alt risc, perquè en això, com en tot, hi ha classes: no és el mateix drogar-se en una gran ciutat occidental que un forat oblidat de la mà dels homes.

També hi ha fugides en positiu. L’exposició es fa acompanyar d’un curtmetratge documental de Caballero, realitzat i muntat per David Segarra, en el qual mostra l’exemple d’un equip de bàsquet femení sorgit d’un camp. Doble fugida, perquè també és una iniciativa d’empoderament. “El patriarcat és molt fort en aquelles societats. I no fem cap bé si tractem d’ocultar-ho”, argumenta Caballero. Pel contrari, el fotoperiodista elogia la solidaritat i les xarxes veïnals de suport com a una eina ben potent per apaivagar les dificultats.

L’exposició també mostra el problema de com la pandèmia ha limitat les possibilitats educatives, abocant la canalla a un tele-estudi d’una precarietat sagnant. Així, en el film i en fotografia se’ns mostra Omar, de set anys, estudiant amb la seua mare. Volenterosament i tenaç, amb l’horitzó expressat a la càmera de ser un dia arquitecte. No hi ha realitat que puga cancel·lar els somnis d’un infant.

Un refugiat sirià treballa en el camp de Burj El Barajneh, Beirut. Fotografia: Germán Caballero

La realitat de temps suspés, amb tot, hi és. I s’ha convertit, 73 anys després, en quelcom insuportable. “Els problemes mentals en els camps són gravíssims. La idea romàntica dels palestins infatigables en la seua lluita no es correspon amb l’estat d’ànim. Els joves volen emigrar”, adverteix German Caballero. S’ha acabat l’espera. El documental, de fet, reflecteix el contrast entre la gent gran que vol tornar algun dia a Palestina i els joves que ja no admeten falses esperances. Rayan Sukkar n’és l’exemple. La jove periodista té una relació amb un xicot també del gremi. “Hem decidit estar junts i emigrar. Si el nostre intent fracassa, ens cassarem igualment al Líban, però no tidrem fills. No volem seguir augmentant el nombre de refugiats ni deixar als nostres fills la càrrega del nostre asil. No volem veure’ls néixer privats de drets, amb horitzons i possibilitats limitades”.

Una decisió tan dràstica com eloqüent. Tan contracultural com il·lustrativa.

Vista general del camp de Shatila, al setembre de 2020. Fotografia: Germán Caballero

Articles relacionats amb Centre Cultural La Nau de la Universitat de València

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close