El MACBA presenta la primera edició de Panorama, una nova sèrie de projectes transdisciplinaris que incentiven (per fi) les sinergies entre la institució museística i els artistes i agents culturals del context més proper «amb l’objectiu de presentar al gran públic, tant local com internacional, les noves veus que donen forma a la cultura contemporània a la ciutat». Es tracta d’una proposta molt esperada i, potser per això, també arriscada. Fa temps que els agents de la ciutat demanàvem una major complicitat amb el museu de la nostra ciutat.
Apunts per a un incendi dels ulls. Panorama 21
Comissariada per Hiuwai Chu i Latitudes (Max Andrews i Mariana Cánepa Luna).
Amb: Ana Domínguez, El Palomar (Mariokissme i R. Marcos Mota), Laia Estruch, Arash Fayez, Antoni Hervàs, Rasmus Nilausen, Nyamnyam (Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez) amb Pedro Pineda, Claudia Pagès, Aleix Plademunt, Marria Pratts, Stella Rahola Matutes, Eulàlia Rovira, Ruta de autor (Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares), Adrian Schindler, Rosa Tharrats, Gabriel Ventura i Marc Vives.
MACBA
Fins al 27 de febrer de 2022
Arriba ara Panorama 21, la primera exposició d’un nou cicle triennal que busca establir un diàleg amb el context local més jove. Aquesta és una iniciativa a llarg termini que preveu que en les pròximes edicions un nou equip comissarial —integrat per un membre del MACBA i un comissari o col·lectiu independent— explori les estètiques i les pràctiques artístiques contemporànies a Barcelona i als seus voltants.
Aquesta primera mostra ha estat comissariada pel col·lectiu Latitudes, una oficina curatorial establerta a Barcelona iniciada el 2005 per Max Andrews i Mariana Cánepa, que treballa internacionalment a través de pràctiques artístiques contemporànies, i Hiuwai Chu, conservadora del MACBA i comissària de l’exposició, la qual durant la roda de premsa ha confessat que s’ha «sentit en un col·lectiu més que Latitudes i jo».
Sense arribar a esdevenir un tema limitador, la idea de la mirada immersiva de 360º genera el relat que articula les obres dels i les artistes de Panorama 21. «Apunts per a un incendi dels ulls» pren el títol d’un poemari homònim de Gabriel Ventura escrit el 2020 que «evoca una potent metàfora que fa que ens qüestionem la dominància de la visió, i ens incita a explorar una definició expandida del veure que impliqui la resta dels nostres sentits i origini noves maneres de navegar el món, de recordar i de produir coneixement». Una exposició, doncs, contra la mirada hegemònica i l’hegemonia de la mirada.
«Apunts per a un incendi dels ulls» reuneix obres realitzades ex professo i produccions recents inèdites d’artistes nascuts majoritàriament a la dècada dels vuitanta que treballen «pràctiques difícils de classificar» —en paraules de Hiuwai Chu— que comprenen un gran ventall de disciplines com ara la pintura, l’escultura, la videoinstal·lació, la performance, la fotografia o el tèxtil.
Una gran portalada d’Antoni Hervàs inspirada en els escenaris de l’antic teatre de varietats Arnau ens dona la benvinguda. En travessar-la, la videoinstal·lació SSSSS de Marc Vives ens submergeix i desorienta per oferir un retrat fragmentat de i des de la Costa Brava. Ruta de Autor (Aymara Arreaza R. i Lorena Bou Linhares) presenta un gran mural on desgranen la història dels panorames com a entreteniment d’èxit a la Barcelona de finals del segle XIX. En aquesta mateixa sala, trobem 49 pintures de Rasmus Nilausen, que pren com a punt de partida les idees del filòsof renaixentista Giulio Camillo sobre el coneixement humà i el cosmos.
En un segon àmbit, trobem el videoassaig a pantalla doble d’El Palomar (Mariokissme i Marcos Mota), que ens endinsa en la vida d’un jutge alemany de finals del segle XIX, Daniel Paul Schreber, que un dia tingué la revelació que era en realitat una dona. A la Sala Gran, Arash Fayez ens mostra els maldecaps burocràtics que ha patit com a migrant, tràmits administratius kafkians que deixen en un estat de suspensió entre l’espera i l’alegalitat. L’obra La Perla/La Llaga d’Eulàlia Rovira presenta una columna que ha perdut el poder de sostenir, rèplica a escala 1:1 de les que trobem a l’edifici Meier, descansa en horitzontal en un exercici que qüestiona l’arquitectura moderna per la seva complicitat en els processos de gentrificació.
Schreber is a Woman,.El Palomar. Foto: Miquel Coll. 
Sento una música dintre el cap (Transformació d’un pensament borrós). Marria Pratts. Foto: Miquel Coll.
En aquesta mateixa sala, Adrian Schindler presenta el primer capítol d’una trilogia fílmica experimental centrada en la figura del «moro» per treure a la llum tant el passat colonial espanyol com el racisme encara present a la nostra ciutat. Les fotografies d’Aleix Claramunt despleguen una cartografia de relacions que ens endinsen en el poder taumatúrgic de les imatges; són divuit fotografies captades per l’artista mateix, que mostren les relacions entre l’univers, la terra i la matèria.
La instal·lació A quatre potes, de Nyamnyam (Ariadna Rodríguez i Iñaki Álvarez) i Pedro Pineda, parteix de la premissa que, per a menjar plegats, abans hem d’haver construït una taula al voltant de la qual poder asseure’ns. Seguint aquesta idea, proposen una sèrie de tallers d’ecocreació col·lectiva que aniran transformant la matèria primera en mobiliari per a les treballadores del museu. Laia Estruch converteix la seva veu en un quasi cant d’ocell que recorda el d’algunes aus migratòries que habiten a Barcelona com ara la tórtora, el cucut i el xot. Aquest collage de vocalitzacions aviàries embolcalla una gran xarxa roja que esdevindrà escenari d’un seguit d’assaigs que l’artista presentarà en viu. Coronant la sala, trobem Sento una música dintre del cap, formada per un mosaic de llenços on Marria Pratts combina neons, cremades i línies fetes amb esprai.
Tot sortint, com si es tractés de veles esquinçades, s’alcen les escultures tèxtils de Rosa Tharrats, teles teixides i estampades utilitzant compostos a base de fonts biològiques com algues i midó que posseeixen tot el potencial per desaccelerar la contaminació marítima. La instal·lació d’Stella Rahola, formada per “fruites” de vidre bufat irisades, flocs de cabell sintètic i centenars de metres de cadenes metàl·liques, crea un paisatge orgànic d’interaccions i codependències que prenen la figa com a element vertebrador.
Gerundi Circular tanca l’exposició, peça de vídeo 360º de Claudia Pagès on text, gest i música s’entrellacen en una sèrie de seqüències rodades a tres espais del port marítim de Barcelona —el World Trade Center, l’edifici de duanes i l’escullera. La pantalla circular sobrevola sobre una catifa de cartons que ens endinsa en la logística marítima a través de l’argot legal —sempre en gerundi, temps verbal impersonal sense número i sense gènere.
Sortim així d’una exposició rodona. Haurem d’esperar tres anys per poder veure la pròxima edició, el 2024, que coincidirà amb la Manifesta de Barcelona i amb l’obertura del nou edifici i que se centrarà en artistes que exploren les pràctiques pedagògiques des de diferents vessants.
