Arts visuals

Paolo Gasparini, els extrems de la realitat

La de Paolo Gasparini és una fotografia d’extrems, perquè la llarga trajectòria d’aquest fotògraf d’origen italià ha consistit a viatjar pel món i a contemplar la realitat que s’hi trobava. I la realitat en qüestió —les realitats— es caracteritzaven pels contrastos i per les diferències extremes: els excessos del capitalisme, i les esperances i els desencants del comunisme; la publicitat llampant i la misèria total; les ostentacions urbanístiques del desenvolupisme i l’austeritat pobríssima de qui no té quasi res; l’opulència folgada i les estretors de la supervivència; la Llatinoamèrica de les minories riques i dels projectes per a uns pocs i la Llatinoamèrica massiva víctima de tantes injustícies…

Paolo Gasparini
Camp d’imatges
Centre de fotografia KBr. Fundació Mapfre
Fins al 16 de gener del 2022
Barcelona

És clar que no tot és tan senzill. Les fotografies de Gasparini, de qui se’n pot veure una exhaustiva exposició, “Camp d’imatges”, al Centre de Fotografia KBr de Barcelona fins al 16 de gener, no s’ha limitat a retratar d’una manera mecànica i unívoca els dos extrems econòmics, socials, escenogràfics, íntims de la realitat. També n’ha captat i explorat els matisos, les contradiccions, les tensions insolubles, les zones d’ombra, els absurds vistosos i els punts d’intersecció.

Nascut a Gorizia, Itàlia, el 1934, Gasparini tenia només onze anys quan va viure la seva diguem-ne experiència visual fundacional. S’explica en un dels textos del catàleg. Era el 1945, el nen Paolo tenia només onze anys i, en paraules seves, “Vaig viatjar a Tolmin (frontera entre Itàlia, Àustria i Iugoslàvia) en companyia de Dusham, un comandant partisà europeu que vivia a la nostra casa ocupada. Caminant entre cases esfondrades i cavalls solts, vaig entrar en un dipòsit de materials de guerra i vaig obrir un bagul. Era ple de fotografies d’accions de guerra, de cadàvers, de penjats, de filferro de pues, de partisans i civils morts. La veu del comandant Dusham em va interrompre: ‘Compte amb aquestes fotos, són per al Museu de la Revolució!’ Aquesta història de guerra, ocupació, trens, repatriats i partisans, i les imatges del bagul, es van fixar definitivament en la meva visió i en la meva consciència”. La citació és llarga, però serveix per remarcar que Gasparini va descobrir l’impacte i les potencialitats de la fotografia gràcies a unes fotos que consignaven la realitat més extrema possible: la guerra.

Paolo Gasparini: Transparencia, Ciudad Universitaria de Caracas, arquitectura de Carlos Raúl Villanueva, 1967-1970. Colecciones Fundación MAPFRE. © Paolo Gasparini.

Tal com explica Sagrario Berti en un dels textos del catàleg, l’adolescent Gasparini va aprofundir en la seva fascinació per les imatges a través de les publicacions il·lustrades amb fotografies i de les pel·lícules del naixent neorealisme italià. També, al Festival de Cinema de Venècia, va poder veure pel·lícules tan decisives com Redes de Paul Strand, Nanook of the North de Robert Flaherty i ¡Qué viva México! de Serguei M. Eisenstein. Quan el seu germà li va enviar una Leica des de Caracas (1951), va aprendre tècniques de revelatge i copiatge en un estudi fotogràfic de la seva ciutat, cosa que li va permetre completar des d’un punt de vista tècnic la seva formació iniciada, fonamentalment, com a espectador autodidacte.

Les primeres fotografies que va mostrar públicament eren de pescadors, de camperols i de treballadors de circ italians. I, l’any 1954, per evitar de fer el servei militar, se’n va a anar Caracas, on es va retrobar amb el pare i els germans. Va ser el canvi determinant en la vida de Gasparini. A Veneçuela, comença a practicar la fotografia d’arquitectura, mentre que en paral·lel, diu Berti, “explora els extraradis de la ciutat”. Ja trobem un primer interès pels contrastos i els extrems de què parlàvem al principi: l’oficialisme i la nova modernitat, d’un costat, i allò que no es té en compte, la perifèria de tot i en tots els sentits, el que no canvia ni sembla que hagi de canviar mai, de l’altre.

El 1956 va viatjar a França per conèixer el nord-americà Paul Strand, pioner genial de la fotografia moderna, que hi vivia havent fugit de la caça de bruixes mccarthyista i que va influir Gasparini enormement a través dels seus fotollibres: Time in New England, La France de profil i Un paese. Una de les primeres fotos de l’exposició de Gasparini és justament un retrat frontal i precís de Strand –un retrat deliberadament strandià. Entre el 1955 i el 1960, recorre Veneçuela de cap a cap i la fotografia sencera: paisatges andins i desèrtics, barris de ciutats, camperols, indígenes…

Entre el 61 i el 65, s’instal·la a Cuba, atret pels canvis i les promeses de la Revolució. Val la pena remarcar que els canvis en la Llatinoamèrica de l’època són el que en part expliquen que la cultura llatinoamericana es convertís en un fenomen d’interès mundial –recordem el boom literari i la seva galàxia d’autors-estrella–, i que Gasparini, a la seva manera documental i humanista, va consignar tant aquella època com aquell món. Era en el lloc oportú en el moment oportú.

Paolo Gasparini: Carnaval, La Habana, 1962. Colecciones Fundación MAPFRE © Paolo Gasparini

L’exposició del Centre KBr, que consta de més de dos centenars de fotografies, permet confirmar que els interessos, les pulsions i els temes de Gasparini que es definiren entre la segona meitat dels 50 i principis dels 60 són els que, amb matisos i variacions, l’han identificat tota la vida, i als quals ha estat fidel tant a Veneçuela, Cuba, Mèxic, Bolívia o Brasil com a Nova York, Berlín, París i Milà.

Una voluntat de retratar-ho (quasi) tot: això és el que pensa l’espectador que defineix la vocació fotogràfica de Gasparini mentre contempla el profús desplegament d’imatges que li ofereix l’exposició. Aparadors amb fotografies de nens somrient, racons ruïnosos de barris deprimits, parelles benestants que passegen, mutilats pobríssims que pidolen al carrer, escenes populoses i amuntegades de barris populars que cap institució política no ha ajudat mai, camperols cubans alfabetitzant-se al principi de la revolució, el desencant d’una revolució i d’un país que havia de marcar el camí i a la fi només va extraviar-se d’una manera diferent… Tot això, i molt més, és el que pobla l’univers Gasparini, sovint en blanc i negre, però també en color, i sovint en fotografies amb uns enquadraments i unes composicions agitades, que denoten la pulsió instantània de captar una cosa viva i concreta de la fotografia documental.

Les millors fotos de Paolo Gasparini em sembla que són els seus retrats, tant individuals com de grup. S’hi nota molt la influència del seu admirat Paul Strand –la frontalitat dels models, el blanc i negre greu i estilitzat, la dignitat d’una humanitat maltractada però no humiliada–, i són capaces de captar tant en el rostre dels retratats com en la disposició dels membres d’un grup tota la força de l’existència humana i tota la riquesa dels seus entramats socials, afectius i morals. És veritat que, en conjunt, Camp d’imatges fa un efecte recarregat, i que l’afany acaparador de l’ull de Gasparini va en detriment de la meticulosa i densa exquisidesa que gairebé sempre trobes en les fotos de Strand, però ni que sigui per veure només les sèries de retrats que hi surten, més alguna altra joia, ja val la pena d’anar a veure l’exposició.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close