Al llarg de la història de l’art hi ha hagut amistats que han esdevingut pedres milliàries en la relació entre la pintura i la poesia: Picasso i Apollinaire, Miró i Alberti o Dalí i García Lorca en són bons exemples. Un altre exemple, menys estudiat, però no menys interessant, és el de l’amistat que uneix al poeta i escriptor Francesc Parcerisas (Begues, 1944) amb Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). Des del tres de desembre i fins al 14 de febrer, la Fundació Arranz-Bravo dedica una exposició a la producció artística que la relació entre el pintor i el poeta ha generat en les seves quasi cinc dècades de duració.
Eduard Arranz-Bravo/ Francesc Parcerisas
Comissariat: Albert Mercadé
Fundació Arranz-Bravo
L’Hospitalet. CC Tecla Sala
Fins al 14 de febrer de 2020
A mitjans dels seixanta els protagonistes es van conèixer gràcies a l’amistat comuna amb Josep Miquel Sobrer, també poeta, i el seu germà Gonçal, pintor. Aquest moment coincideix en el temps amb l’efervescència cultural de la generació de la dècada dels quaranta: la nova figuració, el pop, l’antifranquisme i la inquietud intel·lectual impregnaven l’ambient i tant Parcerisas com Arranz-Bravo n’eren plenament partícips. Això va propiciar una aliança que, va créixer i enfortir-se a mesura que ho feien les respectives carreres de l’artista i el poeta.
L’exposició, comissariada per Albert Mercadé, s’articula en dos eixos: d’una banda, trobem l’abundant correspondència, provinent del fons Parcerisas de la Biblioteca de Catalunya i de l’arxiu privat de l’Eduard Arranz-Bravo; i de l’altra, la producció artística pròpiament dita: pintures, papers, dibuixos, llibres i una destacada presència del gravat, que té una vital importància en aquesta exposició. També en té la presència de documentació en vídeo fins ara inèdita. En termes historicoartístics, probablement ens trobem davant d’una de les aportacions més interessants que la Fundació Arranz-Bravo ha fet en els darrers anys a l’estudi de l’artista que li dóna nom, juntament amb l’exposició dedicada a la relació del pintor català amb Cadaqués realitzada el passat 2019. La manera en què s’aborda l’exposició, que evidencia d’inici que el vèrtex des d’on neix tot plegat és l’amistat, dota el discurs d’una calidesa humana que a voltes s’obvia acadèmicament, però que és consubstancial a tota obra d’art; l’art és la més humana de les produccions humanes, i no hi ha un tret que defineixi millor el comportament humà que l’existència de l’amistat.
La complexitat de les relacions humanes és la complexitat que podem trobar a l’exposició. Si bé l’efervescent període que comprèn des de mitjan dècada dels seixanta fins a la mort de Franco el 1975 es caracteritza per una volguda exaltació de la vida com a reacció a la gravitas de l’informalisme fins aleshores imperant, també hi ha lloc per la ferida i el pathos. És particularment colpidora la carta (reproduïda al catàleg) del pintor al poeta on li comunica el suïcidi d’un bon amic, el crític Claude Boursignac. El fet és brutal, com també ho és l’escrit d’Arranz-Bravo explicant-li al seu amic; d’aquesta ferida en neix una magnífica pintura, Baba-baber-barbituri (1968), on una figura humana es descompon, etèria, flotant en el no-res.
Pintar el vers: la cicatriu del paper
Tornant a la relació entre pintura i poesia, hi ha un terreny comú on totes dues hi tenen cabuda: el gravat. És en aquesta intersecció on trobem els projectes més potents artísticament que ha donat la col·laboració Arranz-Bravo/Parcerisas (també amb Rafael Bartolozzi), com en el cas de la cèlebre carpeta de gravats i poemes Granollers Fulla Baixa (1973), també els catàlegs experimentals de l’exposició Més Plec (1967) i Dibuix Dibuix (1968); tot plegat editat per la Sala Gaspar. La potència de la galeria barcelonina és sens dubte una de les claus en la relació professional dels protagonistes de l’exposició: d’una banda, permet evidenciar la influència i el pes de la poesia en la creació d’imatges d’Arranz-Bravo (també en Bartolozzi, Llimós i Sala, de retruc); de l’altra, però, evidencia també el sentit contrari, Parcerisas va fer les primeres passes com a escriptor en aquestes col·laboracions, com ell mateix afirma en alguna de les cartes dirigides al pintor, motiu pel qual podem afirmar que la pintura té un paper fundacional en l’obra poètica del de Begues. Cal, però, no oblidar que la col·laboració entre pintor i poeta s’ha mantingut en el temps fins a pràcticament l’actualitat; amb una de les darreres mostres amb la carpeta de gravats autoeditada On Éreu? (2009), on poesia i gravat s’imiten mútuament en fons i forma.
També mereix una menció el catàleg que s’ha editat amb motiu d’aquesta exposició. El volum recull una curada selecció epistolar, on és ben interessant veure el creixement exponencial de l’experimentació també en l’escriptura privada, així com algunes de les vicissituds personals en què es van veure involucrats tant Arranz-Bravo com Francesc Parcerisas. Vides personals a una banda, hi trobem també quelcom que normalment roman ocult: part del procés creatiu tant d’un com de l’altre; collage, esborranys de poesies, dibuixos i esbossos de quadres revelen la maquinària intel·lectual rere l’obra definitiva.
Amb tot, en l’exposició hi ha un objecte concret que esdevé el paradigma de la relació entre pintor i poeta: la màquina d’escriure pintada. Hom quasi es pot imaginar el dit prement la tecla que acciona la palanca que ataca el paper, que queda lletraferit per sempre. Les cicatrius del paper, però també les del llenç, projecten preguntes sobre nosaltres: Com éreu? En què pensàveu? Sou com voleu ser? Allò humà són els projectes, allò diví les paraules que us diuen com éreu: com creieu que haureu de ser. ( Versos extrets d’On Éreu? de Francesc Parerisas, editats a Barcelona el 2009.)
En darrera instància, la mostra sobre la relació entre Parcerisas i Arranz-Bravo acompleix una funció historicoartística, certament, però també actua com la darrera i més profunda de les col·laboracions entre els dos creadors; una exposició-instal·lació que amb cada lectura crea noves connexions entre elements.
