Que la majoria de museus del món hagin tancat temporalment les portes per culpa de la pandèmia del Covid-19 no significa que la gent hagi de posar en quarantena la passió per l’art. No són pocs els museus que fan possible més o menys reeixides i completes visites virtuals a les obres que tenen exposades. També ara és l’hora perquè cadascú llegeixi algun llibre sobre alguns dels seus artistes predilectes. O perquè recuperi algun documental sobre el món de l’art. O, també, per veure biopics d’artistes, un subgènere dins el qual es poden trobar pel·lícules de tota mena, fetes en qualsevol època, sobre artistes de tot caràcter i condició i de qualitat extremadament variable. Hi ha des d’obres enlluernadores fins a bunyols indigestos.
La relació entre el cinema i l’art és llarga, fecunda, complicada i comprensible. Dic que és llarga perquè, primer, no són pocs els cineastes que han educat la seva mirada no tan sols mirant pel·lícules sinó també amb la contemplació de pintura, i, segon, perquè des de molt aviat el setè art va fixar-se en el material biogràfic que els proporcionaven les vides d’artistes per construir els seus drames. En aquest sentit, un dels pioners va ser Alexander Korda, que el 1936 va estrenar el seu biopic del pintor holandès Rembrandt, titulada homònimament i interpretada per un sempre portentós Charles Laughton, tot un especialista a l’hora d’encarnar personatges considerats larger than life, més grans que la vida.
Així mateix, si la relació entre cinema i art ha estat fecunda és perquè ha donat, d’una manera directa o indirecta, milers de pel·lícules que conten vides d’artistes (o que s’hi inspiren) o bé que estan ambientades en el món de l’art. En aquesta segona categoria, hi abunden les sàtires més o menys corrosives que mostren el circuit de l’art com un món d’esnobs sense substància, d’extravagants amb poca o gens de gràcia, de cobdiciosos sense escrúpols i d’esbojarrats superficials o delirants. Entre els títols recents que estan fets amb els materials de la sociologia de l’art hi ha Velvet Buzzsaw, una ximpleria de Dan Gilroy que qui escriu aquest article va deixar a mitges, i l’americanosueca The Square, de Ruben Östlund, interessant i amb escenes poderoses però en última instancia més inofensiva –com sol passar– del que es va voler fer creure.
Tornant als biopics estrictes, una ràpida cerca a google de seguida farà que el lector vagi a parar a una llista de biopics d’artistes proposada pel portal Internet Movie Data Base (IMDB, un inacabable i opulent aleph per a cinèfils) composta per 107 títols. Són molts, però com és de suposar són només una ínfima part de tots els biopics que s’han filmat. El que dèiem: el vincle entre cinema i art ha donat mooooolts de fruits. Potser massa?
He dit, també, que la del cinema i l’art ha estat una relació complicada. En quin sentit? Doncs en el sentit que, molt sovint, ha donat uns resultats cinematogràficament pobres, que no estaven a l’alçada dels materials nobles a partir dels quals es treballava. La llista de biopics d’artistes que només interessaran, i encara, els fans molt fans dels artistes en qüestió ha de reservar un lloc d’honor (d’infàmia, més ben dit) a Modigliani, dirigida per Mick Davis i interpretada per Andy Garcia. És una pel·lícula de factura telefílmica en què el malaurat i virtuós escultor i pintor italià és presentat bàsicament com un latin lover borratxo i enamoradís, la qual cosa no és del tot falsa, però sí superficial, tòpica i esbiaixada.
No és l’únic cas en què les matèries primeres potents i prometedores d’una vida excitant i d’una obra artística esplèndida han donat uns resultats cinematogràficament nimis. Una breu llista de biopics fallits d’artistes per força hauria d’incloure Klimt (dirigida per Raul Ruiz i interpretada pel versallesc i sibil·lí John Malkovich), Sobreviure a Picasso (de l’efectiu i molt pulcre, però de vegades tediós, James Ivory, amb Anthony Hopkins encarnant el geni malagueny) i Basquiat (dirigida per Julian Schnabel i protagonitzada per Jeffrey Wright (obro doble parèntesi per dir que els interessats en la figura i l’obra de Jean-Michel Basquiat trobaran teca més apetitosa a The radiant child, un documental de Tamra Davis)).
I, finalment, abans he dit també que la relació entre cinema i art era comprensible. Com no hauria de ser-ho si el cinema pot trobar en el món de l’art tot allò que tant el fascina? M’estic referint a drames amorosos a dojo, trajectòries meteòriques i genis tràgicament incompresos. L’art i el món de l’art també proporcionen al cinema un estoc inacabable de troballes visuals, de passions sensuals devoradores, de fracassos injustos que només la posteritat ha pogut reparar. Per si això fos poc, la història de l’art, poblada per tota mena d’egomaníacs i de paràsits d’egomaníacs, també és una gran màquina expenedora d’excessos i d’anècdotes, a vegades lluminoses i a vegades demencials, protagonitzades per figures il·lustres, o d’un cert pedigrí.
La prova que delata la predilecció comprensible (però quasi malaltissa) del cinema pels aspectes més turbulents i patològics de l’art i dels artistes és que, com més tràgica, bohèmia i torturada sigui la personalitat, l’obra i la vida d’un artista, més interès atreu i més biopics genera. No pot sorprendre, així, que l’artista que més cops ha estat ficcionat sigui Vincent Van Gogh. L’artista holandès ofereix el pack complet: una personalitat trencada, una obra plàsticament fulgurant i una biografia plena de fets estranys i brutals (l’automutilació de l’orella, l’amistat perillosa i productiva amb Paul Gaugin, el suïcidi, el fracàs total en vida i el triomf pòstum total). De pel·lícules que expliquen la vida i l’obra de Van Gogh, o només una part, n’hi ha moltíssimes. Algunes són extraordinàries o si més no molt recomanables, començant per Lust for Life (de Vincente Minelli i amb Kirk Douglas), passant per Van Gogh de Robert Altman (que se centra en la relació entre l’artista i el seu germà Theo), seguint per Van Gogh de Maurice Pialat (sobre els últims dies, ansiosos, febrils i audaços, de l’artista) i acabant per Van Gogh, a les portes de l’eternitat, de nou dirigida per Julian Schnabel –que també és pintor– i interpretada per Willem Defoe. I me’n deixo un bon grapat.
Altres artistes d’obra fabulosa i biografia tremebunda que han tingut els seus biopics més o menys reeixits són Jackson Pollock (Pollock, dirigida i protagonitzada per Ed Harris, que inclou una de les escenes que millor ha capturat la descoberta per part d’un pintor d’un estil propi), Frida Kahlo (Frida, dirigida per Julie Taymor i protagonitzada per Salma Hayek, acompanyada per un imponent Alfred Molina fent de Diego Rivera), Miquel Àngel (El turment i l’èxtasi de Carol Reed, amb Charlton Heston i Rex Harrison), Michelangelo Merisi (Caravaggio, dirigida per aquell esteta virtuosament recargolat que va ser Derek Jarman), Henri Toulouse-Lautrec (Moulin Rouge, de John Huston i amb José Ferrer), Francisco de Goya (a les molt diferents però igualment recomanables Goya en Burdeos, de Carlos Saura i Paco Rabal, i Els fantasmes de Goya, de Milos Forman i Javier Bardem)… La llista podria ser força més llarga, però tampoc no es tracta de passar tot el confinament mirant biopics d’artistes. Encara que…, per què no?
Això sí, per als lectors que portin la pandèmia i el confinament amb incertesa i angoixa i que l’última cosa que necessitin ara mateix sigui veure una pel·lícula trista sobre la vida terrible d’un artista alcohòlic, o depressiu, o fracassat, o corcat per la frustració, val la pena recordar que també hi ha biopics d’artistes animosos, més o menys emotius, més o menys festius, més o menys divertits i vitalistes. En aquest sentit, cal destacar la suau, un punt mantegosa i molt delicada La jove de la perla (de Peter Webber, amb Scarlett Johansson i Colin Firth) i també Final Portrait, de Stanley Tucci, sobre el tan brillant com eixelebrat i caòtic Alberto Giacometti, aquí interpretat per Geoffrey Rush. Pacient i cromàtica quarantena!
