Arts visuals / Patrimoni

Passejant per un dels sostres pintats al fresc més grans del món: Sant Nicolau

És un dels sostres pintats al fresc més gran del món. Però és molt més que això: Sant Nicolau és una dels reservoris de patrimoni més importants que tenim al País Valencià.

Les dones encara tenen una cita amb sant Nicolau. Cada dilluns de matí des de temps medievals, demanen desitjos a aquest sant. “Santa Claus” potser els portarà aquell fill que desitgen, o per extensió, alguna demanda més… Una tirallonga curiosa de dones —fonamentalment—s’arrenglera els dilluns de bon matí a l’entrada d’un dels temples més poderosos artísticament de la ciutat de València.

Sant Nicolau és una de les 12 parròquies que Jaume I va fundar quan els croats van prendre la Balànsiya islàmica. I amb el temps es va convertir en un reservori extraordinari de patrimoni artístic. Va començar essent una obra gòtica de nau única, planta rectangular dividida en sis trams per arcs lleugerament apuntats amb espais que permetien l’existència de capelles laterals poc profundes. El temple va assolir molta importància quan 150 anys després, Alfons de Borja en va ser rector, abans de ser el papa Calixt III.

Abans que el món anglosaxó posés de moda Santa Claus, nosaltres teníem una relació molt estreta amb sant Nicolau, el personatge sobre el qual es va construir el mite. Per a nosaltres, era patró de xiquets i de joves. Però, ai, las!… potser, ni va existir. Però no ho digueu a ningú, perquè en tal cas no podríem fer l’article.

La glòria de Sant Nicolau.

A la Mediterrània les tempestes d’hivern comencen a principis de desembre, la navegació es fa perillosa i la protecció davant de les forces de la natura es fa necessària. En l’antiguitat la gent pregava a Posidó i Neptú. Sant Nicolau és possiblement una versió cristiana d’aquests dos déus i esdevingué un patró dels mariners, dels comerciants, del blat, dels transportistes, dels moliners, dels forners… Els mariners catalans i italians van escampar el seu culte cap al nord. I sant Nicolau acabà per ser patró de la Lliga Hanseàtica i… de Nova York. Hi ha un curiós relat que no ens estem de compartir amb vosaltres, lectores i lectors: de totes és sabut la relació que existia entre els Països Catalans i els Països Baixos. Aquesta duraria fins a la guerra de Successió. Doncs hi ha una tradició que segurament la van inventar uns mariners d’Alacant, i que va arribar fins a Holanda: aquesta explica que una nau carregada de taronges i magranes eixiria del port d’Alacant per arribar a Amsterdam, precisament el dia de Sant Nicolau, el 6 de desembre.

Hi ha coses ben curioses en aquest relat, ja que el sant és acompanyat per Pere el Negre, un arquetip molt similar als patges que donen els regals a Alcoi la nit del 5 de desembre. Aquest patge negre era l’encarregat a Holanda de ficar dins d’un sac els xiquets que no feien bondat… i els enviava a la península Ibèrica. La llegenda sembla que es construeix a partir de principis del segle XVII, moment en què els moriscos són expulsats dels regnes de sa majestat imperial catòlica Felip III. Més de dos-cents mil a la Corona d’Aragó.

L’origen cristià de Nicolau és a Myra, a l’actual Turquia, on els vaixells en compte de capotar, s’aventuraven mar endins cap a Alexandria, cap al sud, sense cap referència a terra. Per la qual cosa, sant Nicolau era el protector d’aquell viatge cap a l’abisme. Quan començaven la singladura, els mariners llançaven dos pans a l’aigua per a sant Nicolau… Era una mena d’ofrena a les divinitats de les aigües, perquè en foren favorables. Aquest també era un “peatge” per usar aigües divines… De fet, conten molts miracles on quan el vaixell està a punt de sotsobrar, hi apareix el bisbe mitrat i subjecta veles, aparells i fa calmar la mar. Una de les figures que crida més l’atenció, però que no forma part del programa iconogràfic principal és una delicatessen que s’ha permés el mestre Vidal: la figura envoltada de teles blaves que representa Ruth, l’espigadora de l’Antic Testament. Molt sàviament, es posa en contacte dos personatges que tenen relació amb els grans: Ruth i Nicolau.

Però sant Nicolau no només és un sant que calma tempestes, homologa el gra i arregla vaixells: també és capaç de multiplicar la quantitat de gra perquè grans col·lectius puguen menjar. Per això està relacionat amb els recipients de mesurar gra: sant Nicolau és representat moltes vegades amb tres saquets al costat, o amb tres xiquets que hauria ressuscitat, que la gent al final interpreta com a infants morts. O qualsevol altra truculència. De fet, conten d’ell que obsequiava or a les xiques pobres, perquè tinguessen un dot. Heus ací l’origen, potser, de Sinterklaas, Santa Claus, sant Niclaus, sant Nicholaus del món anglosaxó.

Homenatge de Dionís Vidal al Veronès i Miquel Àngel.

Sant Nicolau —mitrat i amb barba— fa obsequis: a les novençanes, als infants… De fet, Nicolau és una evolució de la paraula grega que vol dir “victòria del poble”. En la Llegenda Àuria se li atribueixen més de 10 miracles i a Europa l’any 1500 tenia més de 2.000 temples. Nicolau es va fer famós a l’imperi Bizantí i navegants italians van agafar les restes de Nicolau a Myra i les portaren a Bari, on són des de 1087. Digueu-nos babaus, però és una casualitat que Vicent Màrtir tingués les restes a Bari també.

No se sap si l’Església el va canonitzar, ni si existí. Algú el va imaginar sent bisbe a Myra. La mateixa Llegenda Àuria conta que va morir el 6 de desembre de l’any 343. Curiosament sant Nicolau al sostre del temple valencià ha perdut el seu caràcter aquàtic. El Concili de Trento no estava per a bromes i se li atribueixen ací conversions i miracles més teològics i contundents.

La febrada antigòtica del barroc va ocultar tota l’obra medieval de molts temples a València. La Contrareforma dirigida al Regne de València pel patriarca Ribera fonamentalment va contribuir a convertir moltes esglésies gòtiques en unes caixes plenes de guixos i postissos. Una d’elles, Sant Nicolau: Juan Bautista Pérez Castiel va ser el responsable de cobrir de guix totes les pedres que des del segle XIII formaven un dels temples més equilibrats, diàfans i lleugers de la ciutat. Entre 1697 i 1700 es van encarregar unes pintures al fresc a l’artista Dionís Vidal. Va seguir una iconografia pensada i dissenyada pel seu mestre i mentor Antonio Palomino, un andalús que vingué a València a aplicar les noves idees tridentines, un dels teòrics del seu espectacle, d’una església universal i triomfal, on els sants i les virtuts tenen un protagonisme exemplaritzant.

Algun periodista va batejar la parròquia com la “Capella Sixtina” de l’art valencià pel sostre pintat barroc segurament més extens del món. De fet, un dels responsables més mediàtics de la neteja dels frescos del sostre de la Capella —Gianluigi Colalucci— va ser convidat a València, es va enfilar per les bastides del sostre de Sant Nicolau, li van fer la foto… i va començar la restauració mediàtica d’aquesta joia gòtica mediterrània amagada sota un pastís ple de nata, rocalla i angelots. Allò que no havien estat capaces de fer les institucions públiques, ho han començat a fer institucions privades.

Sant Nicolau resuscita tres infants.

El conjunt de Sant Nicolau és una joia. I té robins rutilants a dins que passen desapercebuts per la major part de visitants que deambulen un poc com zombis per l’espai sagrat, mentre escolten mecànicament com una veu de contestador els descriu un temple museitzat i silenciat.

Obres mestres d’una època fulgurant —aquells segles XIV i XV fulgurants— pengen discretament amagades entre els murs: una taula excepcional del genial Roderic d’Osona, 3 retaules extraordinaris de Joan de Joanes, obres del seu pare Vicent Massip, pintures d’Espinosa, de López, escultures de Vergara i…la joia per la qual molts turistes despistats passen al circ del patrimoni: el sostre amb pintures al fresc de Dionís Vidal. Al llarg de gairebé 2000 metres quadrats aquella explosió de colors, amb un batibull de figures poderoses, ens indiquen els desitjos d’aquella Església Triomfal, Catòlica, Apostòlica i Romana.

Autor i guionista del gran sostre pintat ens els trobem al mur dels peus del temple, com contemplant des d’un balcó no només el sostre, sinó tot l’espai ple de bellesa que se’ns mostra dins de Sant Nicolau. Són Dionís Vidal, el pintor i Antonio Palomino, el guionista, l’autor de tot el discurs iconogràfic.

Pere de Veron ordenat dominic.

Per al sostre, es va plantejar mostrar una coberta de pedra perforada i seqüències de la vida de dos sants. Un d’ells sant Nicolau. I l’altre, sant Pere de Verona, un dominic integrista que anava perseguint càtars per tot arreu. Al remat, algú li va clavar un ganivet al cap i el va matar. Tal vegada siga l’únic sant que és el precedent del famós ganivet de les pel·lícules de terror que secciona el cap en dos. Així es representa a l’altar. Segons que conten, de ben menut, ja anava perseguint i convencent el seu oncle per tal de fer-lo abjurar de la seua creença càtara. Ho veiem en una de les llunes pintades.

Als espais triangulars que formen les interseccions arquitectòniques del sostre, Vidal aprofita per a mostrar una escena de la vida de cada sant: en forma de vinyeta de còmic ens conta com Pere de Verona és capaç de moure un núvol o quan és acoltellat per un “bon home” terrorista. Els triangles estan envoltats d’àngels, de virtuts teologals i de textos amb fragments de textos sagrats que indiquen una virtut. Al capdavall, aquestes llunes pintades al fresc i tota la coberta en general, ens conten amb vinyetes la vida dels dos sants: des dels peus, a l’esquerra, sant Pere de Verona i a la dreta, sant Nicolau, l’autència advocació de l’església. Tant l’ideòleg del programa iconogràfic Antonio Palomino com l’executor de l’obra Dionís Vidal, els trobem al costat de la rosassa gòtica al peu del temple.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close