Arts visuals / Exposicions

Patrícia Dauder. La imatge entròpica

A la presentació als mitjans de l’exposició “Patrícia Dauder. Sòl i Subsol”, el sempre loquaç Valentín Roma maldava per a trobar els mots de justificació d’una mostra i d’una artista com la Patrícia Dauder en el momentum -tant dissident i polític- de La Virreina. ‘És una artista senzillament extraordinària’ -va concloure- ‘algú que basa el treball en quelcom tan humil com l’esforç i la dedicació’. A Roma li va passar el que succeix davant l’obra dels artistes de primer rang: la dificultat de verbalitzar i acotar una obra que s’esmuny amb cada interpretació que se li vol assignar.

“L’objecte de l’art és indeterminat.
Si fos clar hi hauria moltes obres belles, però no n’hi hauria d’inexplicablement belles.
No exisitirien obres inesgotables.”

Paul Valery

Patrícia Dauder. Sòl i Subsol
Comissari: Carles Guerra
La Virreina
Fins al 29 de setembre de 2021

Com ens recorda Paul Valery, els artistes més sòlids basen el seu treball en la indeterminació, en la multiplicitat de significació, fonament de la inesgotabilitat del seu caudal artístic. Davant artistes com Patrícia Dauder sobren argumentaris. És, ras i curt, una artista que entrega tot el seu cos i ànima en aferrar les seves intuicions més fondes, que van prenent forma a través d’un complexe entramat d’imatges fràgils i desgastades sotmeses a l’acció irrefrenable de la natura.

Hom podria pensar que l’actitud de la Patrícia Dauder davant l’art és pròpia d’una artista moderna: la subjectivitat, la intuïció, la plasticitat… Però erraríem el tret. La seva obra l’hem d’entendre com el resultat sedimentari de l’evolució de l’obra postmoderna, la qual s’articula a través de la descodificació i negació de l’obra d’art. Lluny de l’afirmació unitària i rotunda de les avantguardes, l’obra de Dauder se sustenta en la desmembració de la imatge, sotmetent a les tècniques, les disciplines i les intuïcions a una corrosió-sense-fi. Sense arribar al ‘grau zero de l’art’ que perseguia Aballí, a la Dauder l’interessa aturar-se en un moment específic del procés de descomposició, en l’extranya intensitat que emana dels moviments i ritmes entròpics. En aquesta dinàmica l’artista genera objectes, però mai des de la mirada escultòrica, que desactiva a través de l’exposició dels volums a les inclemències de la natura. Filma, però cerca en la tècnica analògica (16 mm) la descompressió de la imatge enregistrada. I quan dibuixa, sobretot, esborra, a fi d’impossibilitar la identificació passiva i sígnica de la imatge. Tot plegat, presentat sempre d’una manera impoluta i airejada, resultat d’haver forjat la seva sensibilitat artística en el marc neoconceptual dels noranta.

L’exposició que presenta ara a LaVirreina -la primera institucional de l’artista a Barcelona-, ha sigut l’ocasió per a treballar a gran escala tots aquests principis que en diferents ocasions hem vist tan ben agençats a la galeria ProjecteSD. El resultat és, a totes llums, excepcional, fruït d’un diàleg acurat amb el comissari, Carles Guerra. El punt de partida es remunta al 2015, moment en que Dauder té la necessitat de portar la seva obra de taller en contacte amb el món físic exterior. El que us escriu la va acompanyar en aquell periple inicial, durant el qual l’artista enterrà materials en un terreny en desús d’una fàbrica patrimonial de l’Hospitalet. Dauder va deixar tot un estiu les obres macerant sota terra, interessant-se per l’erosió i les transformacions que la natura imprimia a les peces. En acabar l’experiència, desenterrà el conjunt i fotografià l’espai resultant, que plasmà en blanc i negre, com si es tractés d’una excavació arqueològica en un cementiri desacralitzat. Molts d’aquells treballs, han sigut el fonament i inspiració de diverses sèries i exposicions (Balls, Tube-Spine, Sketches (Districte Cultural Hospitalet, 2015); també de la sèrie Weather Sticks (2019) de l’exposició: 60 peces irregulars de ceràmica pigmentada sotmeses a l’acció corrosiva del subsòl.

Patricia Dauder. ‘Weather Sticks’, 2018 Foto Pep Herrero.

La força i el sentit de Sol i subsòl s’activa a l’enllaçar estructuralment la revisió d’aquella obra inicial de l’Hospitalet (Groundworks-documents, 2021) amb la darrera de les escomeses artístiques de Patrícia Dauder. En el curs d’una residència recent a Les Açores, l’artista s’adona de l’existència d’una illa a l’arxipèlag que havia sigut arrasada i reconfigurada en el curs d’una erupció volcànica durant els anys seixanta. Al trepitxar el territori, tot es va remoure en l’interior de l’artista, alhora que tot es va alinear en el seu imaginari. Caminava sobre runes de poblats abandonats i sotmesos a l’acció devastadora del material volcànic: lava, cendra, magmes, amotllaven fileres d’habitacles anònims que, al seu torn, s’entortolligaven amb la frondositat d’una selva que havia engolit el poblat. Durant la recerca documental, li apareixen imatges de l’erupció volcànica -en actiu durant 13 mesos- que exciten la seva sensibilitat: naturaleses fumejants, metamorfosis tel·lúriques, descomposicions materials… Un treball que documentà en 16 mm, i que, poc a poc anà assemblant fins a sorgir-ne Insulana (2021), projectada a La Virreina en un improbable projector de 35 mm en modalitat Loop.

Per a l’elaboració del film, Dauder tenia distribuit per totes les parets de l’estudi del Poble Nou dibuixos, imatges, esbossos preparatius per a la creació audiovisual. Al detectar-hi interès artístic, s’endinsà en una nova fase de treball, enormement dificultosa, de traspassar totes aquelles imatges a la tècnica del gravat litogràfic, sense a penes conèixer-ne els rudiments; i al mateix temps, passar a l’acció successiva -no menys ingent- de deconstruir la tècnica, traspassant les imatges en el delicadíssim paper japonès i bolcar-hi fotografies, traces litogràfiques, així com d’altres accions manuals descodificades, a fi de cobrir tots els metres quadrats de dues sales expositives. El resultat és un regal pels sentits. Allà on la vista es perd topa amb imatges intenses i ambigües, ara minerals, ara tel·lúriques, ara humanes, ara abstractes, descosides, garbellades, alhora desfetes i ben endreçades a l’espai.

A la Patrícia Dauder li succeix el que en una ocasió Antoni Tàpies va descriure dels artistes admirats: que com més “pouen”en el seu món interior, i més s’esmercen en fer-lo emergir tal com el distingeixen, més universals i representatius es tornen del nostre temps. Tal i com resa la màxima de Santiago López Petit que ens acull a l’ingrés de la Virreina, estem en un moment històric en que les paraules i les imatges estan en crisi: ens anestesien a còpia de representar la realitat d’una manera crua i plana. Com a antídot, necessitem obres, avui i aquí, com les de Patrícia Dauder, que des de la profunda ambigüetat, des de la seva indeterminació radical, sacsegin i alimentin les nostres consciències.

Albert Mercadé
Historiador i crític d'art. Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i col·laborador del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close