“Ingravita” significa sense pes, o sigui allò que es pot considerar com a lleuger, subtil, evanescent… Per això l’exposició de Penélope Clot ens transporta a un món sense gravetat, on només flueix allò que es troba al seu entorn més proper i que solament ella percep. Aquesta connexió entre el seu cos —el seu interior— i l’exterior —el seu hàbitat natural— aconsegueix crear una sèrie d’obres que es mouen entre el cosmos i el microcosmos -les pintures i els gravats— o cosa que és el mateix, amb allò vital, representant-les com una mena de viatge a la recerca de la font, de la gènesi, de l’inici d’un trajecte que condueix a la feminitat a partir d’unes formes arrodonides plenes de sensualitat —les escultures— que aconsegueixen fer sensació de plaer estètic.
Penélope Clot. Ingravita
Pigment Gallery
Trafalgar, 70 – Barcelona
Fins al 26 d’abril 2023
Descobrir l’art a partir del diàleg
Aquesta és la segona vegada que Penélope Clot (Barcelona, 1975) exposa individualment a la Pigment Gallery, l’anterior va ser Vincles i Diàlegs on s’apreciava el seu interès per la matèria i l’espai d’allò més acollidor. Ara presenta un conjunt de pintures sobre tela i paper, cianotípies sobre tela i escultures de guix ceràmic, totes elles creades l’any passat, que porten com a títol Ingràvita. L’artista les ha anat treballant a partir d’un exhaustiu procés d’investigació i reflexió que l’ha portat a desenvolupar una sèrie d’obres que, a priori, poden semblar trivials pel seu contingut estètic, però que si les observem atentament ens adonem que no és així.
Penèlope Clot és una artista multidisciplinària, ja que es mou en diferents línies de creació: pintura, escultura, dibuix i ceràmica. Encara que ella mateixa es defineixi com a autodidacta, això no és ben bé cert perquè va cursar estudis a l’Escola Massana, on es va especialitzar en gravat i laca japonesa. Més endavant va assistir a l’Escola Da Vinci de Barcelona per ampliar estudis de dibuix i perspectiva. Hi ha un altre aspecte que també l’ha atret com és el de la restauració d’obres d’art i mobles antics. Per tant, sent la mateixa passió tant pel passat com pel present.
La seva obra s’ha pogut veure en diferents localitats de l’Estat, així com a Corea del Sud, Turquia i els Estats Units. Té el seu estudi a Das, a la Cerdanya, on se sol inspirar, ja que l’entorn rural li serveix per captar la llum, el color i sobretot les textures que després aplicarà al seu taller. En l’àmbit familiar la seva germana és la reconeguda ceramista Danae Clot i ambdues comparteixen taller.
Ingravita. Del macro al micro a través de l’essència
L’exposició Ingravita consta d’una vintena de peces, encara que dues d’elles són políptics de 12 i 24 obres de petites dimensions. L’artista les denomina com a Ingravita E…, quan fa referència a les escultures, Ingravita Q…, a les pintures i Ingravita C a les cianotípies.
Les pintures semblen cèl·lules o altres organismes que es troben a la sang o a qualsevol forma de vida que es pugui veure en un microscopi, ja que segons Natàlia Chocarro es tracta de “fragments de vida que s’escampen per la superfície del llenç i, fins i tot, la sobrepassen. Són organismes microscòpics que es multipliquen i es repliquen”. Aquesta sèrie em recorda el treball de l’artista escocesa Jo Milne que es mou entre l’art i la ciència, ja que relaciona la física teòrica amb la creativitat i l’antropologia, a partir de les estructures elementals de l’univers com són les fractals.
Per a ella és molt important l’envelliment, o sigui que la peça sembli que es antiga, que ha viscut molts anys, i per això aplica una sèrie de tècniques que fan la sensació d’antiguitat, del pas del temps, utilitzant pàtines, policromies, craquelats, esquerdes i fissures. El procés de creació de cadascuna de les obres és laboriós, ja que segons l’artista empra “guixos, que van patinats amb diversos productes, com el betum de Judea, esmalts… Aquest treball i la barreja estan sempre condicionats per la climatologia: només puc fer el guix durant l’estiu per una qüestió d’humitat i assecat ràpid”. Quan arriba l’hivern usa aquest material per poder crear les obres.
Les cianotípies també tenen les mateixes formes circulars, però, en imprimir-les sobre tela, li donen un caire d’antiguitat, com si fossin fotografies de principis del segle passat. La cianotípia és un procediment d’impressió fotogràfic on el protagonista és el color cian, o sigui el color blau verd. Es pot imprimir en qualsevol superfície, però habitualment s’utilitza el paper. Una vegada s’ha fixat el negatiu es fa l’exposició del revelat, o sigui a la llum solar durant una mitja hora aproximadament fins que aparegui una silueta fosca de l’objecte emprat.
Quant a les escultures, totes elles estan realitzades en guix ceràmic, la majoria són de color blanc. Són diferents de la resta d’obres, ja que s’aprecia perfectament què el protagonisme resideix en la figura de la dona, mostrant uns pits flonjos i flàccids com si estiguessin reposant damunt la superfície. De fet, l’aparició d’aquesta part del cos femení és una clara referència a l’origen de la vida, o sigui “al nucli on es precipita la vida i que troba en la feminitat la seva font d’inspiració”. Segons Natàlia Chocarro, que també destaca que aquestes formes arrodonides degut a la seva sensualitat, transmeten “la necessitat de dotar-les de volum, de transformar-les en cossos tridimensionals, en què agusen el desig”.
Per a Penélope Clot és tan important el que vol mostrar com l’elaboració del seu treball, ja que gràcies a una tècnica molt depurada i singular va creant unes peces què podríem considerar com ben especials, almenys per a nosaltres, però que són fruit de les seves experiències amb la utilització de diferents materials, alguns d’ells relacionats amb el món de la ceràmica.
