El Museu Can Framis presenta “Papers d’ombra” que desplega el procés de treball de l’artista com una macro instal·lació de fragments a partir de collages i objectes. Amb caràcter de dietari personal i en construcció constant, Pep Duran constitueix una gran partitura escènica com a resum de la seva memòria vital, amb un pròleg, un epíleg i uns personatges que travessen totes les escenes. A partir d’amuntegar papers, fustes, objectes i retalls d’una realitat trobada o somiada conforma una obra de teatre muda i una gran escriptura visual que conserva les petjades d’una vida anterior. La mostra, comissariada pel mateix artista, aplega quatre dècades d’experimentacions i s’ha concebut com un escenari en què l’espectador va trobant intervencions en el seu itinerari, com si fossin diàlegs i monòlegs que construeixen una narració oberta de replantejament permanent.
Pep Duran Esteva. Papers d’ombra
Museu Can Framis. Fundació Vila Casas
Roc Boronat, 116-126 Barcelona
Fins al 26 de maig de 2024
Des de les seves primeres exposicions, Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) ha conreat el collage com un mitjà per interpretar el món. No crea des del no-res, sinó que compon a partir de tot allò prèviament existent en una acumulació de coneixements i d’experiències. És un dels artistes que més ha insistit en el principi d’aquesta tècnica: generar a partir de fraccions, bocins i sobrants; d’atresorar objectes, imatges i records en contant construcció, desfeta i reconstrucció. En la seva trajectòria cal subratllar en particular la importància que concedeix a la recuperació de la memòria, associada amb una recerca de nous significats dels objectes que existeixen al seu entorn vital. Es tracta d’escenografies inconcretes, espais ficticis i llocs habitats per personatges silenciosos; narracions sense desenllaç que cada espectador li atorga el seu final desitjat; perquè hi ha tantes obres com nivells de percepció.
Com a artista centra el seu esforç en la transformació de l’espai; la posada en escena. Destaca per la capacitat de transfigurar l’escultura en arquitectura fins a arribar a un punt de simbiosi entre ambdues disciplines. Deia el crític i teòric de l’art Manel Clot, en relació amb el quefer de Duran, «escultures que s’arquitecturitzen i arquitectures que s’esculturitzen, constatant alhora el valor hàptic de les obres». Aquesta valoració de la tactilitat de les propietats físiques dels materials fa que construeixi escultures com si sobreposés pinzellades, tal com diu el mateix artista: “Pinto amb trossos, amb fragments de coses”. Influït per la frase “Destruir-ho tot per tornar a l’essencial” d’Antonin Artaud, Pep Duran intenta arribar a l’origen. És la transformació i la manipulació dels materials, juntament amb el seu enginy i acurat procés, el que comporta l’ampliació semàntica, en perdre les seves primigènies connotacions. De manera que, per aconseguir atorgar un nou ventall de possibilitats expressives a certs elements acceptats dins d’una funció determinada, els descontextualitza —ubicant-los en situacions i llocs ben diferents— i els ofereix, alhora, una nova dimensió.

El seu vessant com a escenògraf resta ben palesa a l’exposició perquè Duran ha intervingut l’espai de les sales de Can Framis amb propostes agosarades com ara deixar parlar igualment el buit que el ple. Les obres, a escala individualitzada, esdevenen rastres i presències que activen referències i que es poden articular en diferents versions i adaptacions segons el lloc que ocupin. Papers d’ombra neix de la troballa quan el 1979 Pep Duran va descobrir un conjunt de decorats de paper abandonats i apilats al Cercle Catòlic del barri de Gràcia, a Barcelona, mentre preparava amb Nina Pawlowsky per a l’escenografia de La Bella Helena al Teatre Lliure, sota la direcció de Fabià Puigserver. Duran Esteva explica aquesta anècdota: “Allà arraconats, a l’ombra —per això el nom de l’exposició— vaig trobar tot de decorats de paper abandonats i me’ls vaig quedar”. En aquell moment, va néixer la col·lecció de papers que l’ha acompanyat durant tots aquests anys i que s’ha encarregat d’anar engrossint. A la vegada, és un recorregut pel seu imaginari i els treballs que s’hi poden veure són una crònica que l’artista ha anat configurant al llarg del seu camí.

Papers d’ombra és una macroinstal·lació formada per un gran nombre de petites estructures, objectes, dibuixos, pintures i escultures que s’articula tot desplegant-se i ampliant-se cap als murs. El trajecte s’inicia, a mode de pròleg, amb unes caixes escèniques titulades Telons de paisatges desolats i escenaris de les runes que l’artista va crear a partir d’antics decorats que havien de servir per a una òpera i també amb objectes trobats. Són petits mons poètics bastits a partir de juxtaposicions, superposicions i estratificacions que evoquen paisatges fets de revisions. Els senyals i les petjades són el motiu per reflexionar sobre la presència i l’absència, perquè segons el mateix artista: “moltes de les obres les acabo desfent, retocant o llençant”. Un work in progress d’arxius en metamorfosi que activen nous alés de vida. Les diferents sèries de fotocollages de personatges i d’escenes de presències reordenades ocupen tot l’espai. En aquest context, hi ha una gran seqüència i successió lineal de 37 fotocollages —amb referències teatrals, cinematogràfiques, literàries i musicals— titulada Deserts que travessa en línia recta tota la sala com un llarg poema visual. Una peça et porta a una altra; obres reconstruïdes, que s’imbriquen, es barregen, es recol·loquen i es reinventen com un gran palimpsest sense fi.


El viatge escènic es tanca amb la instal·lació Cambra, formada per uns decorats que l’artista Benet Rossell va rescatar del carrer i que pertanyien, a l’antic teatre El Molino. La vídua d’aquest, Cristina Giorgi, els va cedir a Pep Duran perquè els intervingués. La peculiaritat és que es tracta d’un muntatge transitable —a través de diferents obertures per reforçar el concepte escenogràfic— on el visitant esdevé actor i se sent part de la dramatúrgia i de tota la representació. “Cada espai és diferent i jo treballo en funció de l’espai”, afirma. L’artista n’adapta el contingut i d’aquesta manera l’escenografia aniria canviant en funció de l’arquitectura de la sala. Defensa que la instal·lació, és un art efímer que comporta en si mateixa la idea de la destrucció pròpia.
Per la seva part, l’escriptor Biel Mesquida, que ha escrit el text del catàleg, explica que ningú es refereix a Pep Duran com a pintor i ell precisament advoca que ho és. També apunta que aquesta exposició mostra la seva gran maduresa. D’aquest projecte ha nascut la intervenció “Provisori” que es presenta enguany a la Galeria Àrea Tallers de la Universitat Pompeu Fabra, dins del cicle “77 passos”. Aquest cicle és fruit del conveni de col·laboració signat entre la Fundació Vila Casas i la Universitat Pompeu Fabra el 2020.

Pep Duran Esteva és escultor i escenògraf i ha participat en nombroses produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977. Ben aviat es compenetrà amb el món del teatre i el decorat tot estudiant escenografia i indumentària a l’Institut del Teatre i més tard col·laborant professionalment prop de Fabià Puigserver. Ha realitzat nombroses escenografies per a espais com el Teatre Lliure de Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Romea de Barcelona, l’Espai Brossa de Barcelona i el Teatro de la Zarzuela de Madrid. Com a director artístic, ha col·laborat en pel·lícules de directors com Jaime Camino, Pere Portabella o Francesc Betriu. També té una destacada producció d’escultura pública, com la instal·lació Retaule laic; una composició de peces ceràmiques amb relleus incrustats i esmaltats presentada a la Capella MACBA l’any 2011 i que es troba instal·lada de manera permanent en el vestíbul de la Biblioteca i Hemeroteca de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.