La galerista Pepa Quinteiro (Reus, 1963) celebra enguany el 50è aniversari de la galeria Anquin’s de Reus, que van fundar els seus pares Antoni Quinteiro i Pepita Giner. Ella és, doncs, la segona generació d’una galeria d’art que va ser pionera a la ciutat. Quinteiro, que recentment també ha rebut el premi GAC a la trajectòria, porta a Anquin’s una cinquantena d’artistes de diverses generacions de línia majoritàriament de figuració contemporània, la majoria catalans. Ens parla en aquesta entrevista de la història de la galeria i del que significa ser galerista, fora de l’àmbit barceloní.
El premi GAC ha coincidit amb la celebració del 50è aniversari de la galeria.
Sí, el premi ha estat el colofó de la celebració dels cinquanta anys. Anquin’s és de les poques galeries que tenim que han durat tant de temps. Les galeries són microempreses i moltes vegades costa que es produeixi el relleu generacional. Jo ja fa molts anys que soc a la galeria, però els qui la van iniciar van ser els meus pares, sobretot la meva mare, qui era qui la portava directament. En els anys setanta hi havia molt poca oferta cultural, per tant, Anquin’s va ser un revulsiu a Reus i es va vincular fortament a la ciutat i la societat d’aquí.
La galeria obre el 1973 i tinc entès que necessitàveu permisos especials per fer-hi activitats, no?
Quan volíem fer inauguracions, com no hi havia dret de reunió, havíem de demanar permís al govern civil. Ho havíem de fer cada cop que teníem una inauguració. Encara conservo alguns d’aquells documents.
Hi havia alguna altra galeria a Reus en aquell moment?
Quan vam obrir, no. Després a finals dels anys setanta, va haver-hi una galeria que es deia Contrast i més tard, la sala Rebull. La galeria Antoni Pinyol, que és l’altra galeria que es conserva a Reus actualment, va obrir el 1992, amb el nom de galeria Telax, just al davant de la nostra. Vam ser veïns durant uns anys fins que es va mudar al centre i van canviar el nom de Telax per Antoni Pinyol. I aquestes dues som les que avui en dia estem obertes a Reus.
Per tant, en aquell moment, per als seus pares va ser tota una aventura obrir una galeria a Reus.
Absolutament. Jo aleshores tenia nou anys i me’n recordo clarament del moment en què els meus pares em van anunciar que obririen una galeria d’art. Jo no sabia què era una galeria. Ho vaig explicar a les amigues i tampoc ningú ho sabia. El local no era el que estem ara, sinó un a prop d’aquí i en el mateix edifici els pares van comprar un pis i vam anar a viure a dalt. El model de la galeria va ser una mica l’estil de la sala Parés, amb les parets folrades de vellut granat. Els va assessorar un senyor de Barcelona, Baldomer Xifré Morros, que era dinamitzador cultural. Ell els hi va donar la idea de fer els Salons de Maig, que van ser un esdeveniment molt emblemàtic de la galeria. Era una idea exportada de París i Barcelona, però ja es va fer el primer any, el 1973. Suposo també que Xifré Morros els hi va presentar artistes perquè el meu pare era un petit col·leccionista d’art i la meva mare no tenia preparació artística però sí molta experiència amb el tracte amb el públic, ja que a casa seva havien tingut una botiga d’alimentació. S’ho van prendre amb tant d’entusiasme tots dos que la galeria va anar creixent bastant ràpidament.
I quin record té d’aquells primers anys de la galeria? Amb quins ulls ho veia aquella nena?
El que més recordo és la galeria plena de gent a les inauguracions. Jo era molt tímida i m’anava amagant, però mentrestant m’aprenia de memòria els títols dels quadres. Per mi tot allò era despertar a un altre món, els pares em portaven a visitar els tallers dels artistes i ells venien per casa també. La meva mare també em llegia els discursos, quan es preparava les inauguracions.
Per tant, va mamar l’ofici de galerista a casa. Però quan va decidir que volia continuar amb la galeria?
Vaig començar la carrera de físiques, però la vaig deixar i vaig decidir estudiar història de l’art a Geografia i Història de la Universitat de Tarragona. M’agradava l’art, però en aquells moments no em veia davant d’una galeria i parlant en públic. Quan vaig acabar la carrera, em vaig implicar en un projecte del meu pare, un camp de golf a Reus. Però aleshores el 1992 la meva mare va morir inesperadament. Aleshores vaig decidir seguir amb la galeria, quan no sabia molt bé encara com portar el negoci. Vaig aterrar a la galeria en un moment duríssim emocionalment, però sort que aleshores la galeria tenia un equip de quatre persones perquè els anys vuitanta van ser molt bons de vendes. Quan vaig entrar el setembre del 1992, ja hi havia crisi econòmica, però la galeria portava una bona inèrcia i a poc a poc vaig anar aprenent. Al principi vaig seguir la mateixa línia, però més tard vaig anar introduint nous artistes. També vaig canviar la decoració, amb colors neutres i vaig treure aquell vellut de les parets.
Com valora passats més de trenta anys l’experiència de portar la galeria?
Al principi vaig patir molt, però em va ajudar a estar a la junta de Galeries d’Art de Catalunya. Conèixer l’experiència d’altres galeristes em va anar molt bé. El que més m’agradava era el tracte amb els artistes i el muntatge de les obres, no tant la faceta de les vendes, que era el que la meva mare dominava molt. Però és cert que la cosa va canviar quan vaig començar a anar a fires. A l’època dels meus pares, Anquin’s havia participat en fires d’antiquaris i s’havien organitzat subhastes de pintura del segle XIX a la galeria, però no havíem anat a fires d’art modern i contemporani. Als anys noranta, vaig participar en la fira Artexpo a Barcelona i allà em vaig adonar que m’agradava molt això de les fires. Els primers anys d’Artexpo em va anar molt bé, però la fira va durar molt pocs anys. Va ser una pena que no s’intentés polir-la i seguir.
L’error va ser no millorar-la, oi?
Sí, jo crec que s’hagués seleccionat més i millorar la qualitat, hagués pogut continuar. No seria mai Arco, perquè mai es va plantejar que fos el mateix model, però podria haver estat una fira a l’estil d’Art Madrid.
Creu que seria necessari tenir una fira així a Catalunya?
Hi cabria una fira diferent. No s’ha de pretendre fer Arco a Barcelona sinó o fer una fira o bé molt comercial, que fos un revulsiu de vendes i que estigués enfocada cap al primer col·leccionista, o una molt específica. La fira Swab està enfocada a aquest primer col·leccionista, però no és tan comercial. Jo parlo d’una fira amb un model semblant a les Affordable, que es fan per tot el món i tenen una limitació de preu. En aquestes fires hi ha una gran diversitat d’obres, però finalment és el client el que tria. El fet que es puguin trobar obres per sota de 7.000 euros incentiva molt perquè la majoria dels visitants si s’enamoren d’una peça, no poden pagar 30.000 euros. En canvi, sí que poden comprar una petita obra per a casa seva i a poc a poc els hi va picant el cuc del col·leccionisme. Hi ha comitè de selecció i també és cert que és una mica poti-poti, però és com anar a un mercat i que un dia descobreixis un tresor. No és gens elitista i el públic més general se sent més còmode de preguntar i comprar el que els hi agrada. No pensaran si això tindrà un valor més endavant, sinó que es deixaran anar.
Seria una bona manera d’introduir el públic al col·leccionisme, diguem-ne, més selecte i a més a més formar el gust artístic?
Crec que sí, estic totalment a favor d’aquest tipus de fira. No tinc prejudicis en aquest sentit perquè molt art contemporani suposa una barrera per a molta gent perquè requereix un esforç intel·lectual i una preparació que fa molta gent se senti que no hi arriba i els fa allunyar de l’art. En canvi, si pots entrar amb alguna cosa més fàcil, doncs està molt bé. Això és com la música. Que t’agradi alguna música comercial, no vol dir que no et pugui agradar la música clàssica i més sofisticada. O com la literatura, l’important és que t’agradi llegir, encara que sigui amb best-sellers, i que després vagis a buscar alguna cosa més elevada.
Per què no hi ha una fira d’aquest tipus a Barcelona?
No ho sé. Affordable Art Fair és una organització internacional i un cop els hi vaig suggerir de per què no intentaven muntar una a Espanya i en concret a Barcelona. A cada ciutat es fa diferent. Em van dir que havien fet estudis de mercat i que si havien d’anar a Espanya, preferien anar a Madrid que a Barcelona, on hi ha un bon nombre de fires. És cert que hi ha dues fires a Barcelona, Loop i Swab, però són fires molt específiques. Però crec que a Barcelona hi ha públic per a obres més informals. També es podria fer una fira més especialitzada, de dibuix o d’escultura, alguna cosa que ens diferenciï. Però ho veig difícil. En aquests moments està tan potent Madrid amb això de les fires…
La galeria Anquin’s, en canvi, participa en fires a l’estranger.
Sí, amb el tipus d’artista que porto amb sento més còmode fora. Aquest any he anat quatre fires. Abans de la pandèmia, havia arribat a anar fins a sis. Les que sóc molt fidel són Affordable de Brussel·les, després Art Karlsruhe, a Alemanya, que és la que em funciona millor i té bastant de prestigi. Hi vaig començar a anar el 2008, en els primers anys era una fira molt alemanya i jo de les poques de fora. Allà tinc molt bons clients. També he anat a Amsterdam, Estocolm, on no crec que torni…
Què passa amb el centre d’Europa i el col·leccionisme? Quines són les diferències amb el col·leccionisme d’aquí?
És una combinació de factors. Primerament, el nivell econòmic més elevat i un nivell cultural també més alt. Però també que es valora molt més l’art i els artistes. Per exemple, el meu client estàndard és una parella entre els 45-55 anys, de professió liberal, que tenen sensibilitat per l’art i el volen gaudir a casa seva. Busquen alguna cosa que els atregui, que els emocioni. I no busquen especular. També hi ha gent jove perquè puc oferir obres a un preu més assequible que potser les galeries alemanyes.
Per què creu que el públic no visita les galeries com abans?
Passa a Barcelona i també passa a Reus, hi havia un caliu que ara no hi és. En certa manera, la celebració que he organitzat per als cinquanta anys de la galeria tenia la intenció de recuperar aquest caliu i l’arrelament a la ciutat i a la història de la galeria. El cert és que el dia de la festa sí que va venir molta gent, però en el dia a dia no he notat res. I això que l’aniversari ha tingut difusió als mitjans, però el públic no respon. És molt decebedor. No sé com ho hem d’enfocar. És una llàstima perquè la gràcia de les galeries d’art és que cadascuna és única. Una galeria d’art sempre et pot sorprendre. Per sort, la pèrdua del públic presencial es compensa a través de la web. El tema digital m’ha funcionat bastant bé i vaig ser de les primeres galeries que vaig fer venda directa a la web i posant els preus, amb tota la transparència del món. De fet, la venda en línia em va salvar durant l’època de la pandèmia.
Entenc que com molts seus companys, ven més a fora que aquí?
Abans la mitjana era del 60 % de fora de l’Estat, però la darrera xifra que tinc és del 79 %. Això tenint en compte que a la galeria tenim artistes catalans bàsicament i alguns de la resta de l’Estat.
Què suposa el fet de ser una galeria fora del cercle barceloní i en el Camp de Tarragona?
He de dir que al llarg de la meva trajectòria, he notat moments de discriminació per ser una dona galerista, per ser jove quan vaig començar, i també, curiosament, per ser de comarques. Aquesta és la realitat. D’altra banda, és una llàstima que les institucions artístiques en aquesta zona estiguin tan descoordinades. Em consta que el Museu d’Art Modern de Tarragona ha fet grans esforços, però el museu de Reus fa poca cosa. Tenim el Museu de Valls i ara més recentment, l’espai de la Fundació Vila Casas a Vila-seca i el Mas Miró, però no hi ha hagut voluntat política d’estructurar res. Caldria organitzar una bona ruta artística.
Com veu el futur de la galeria Anquin’s?
Penso continuar amb la galeria perquè és la meva vida i m’agrada la línia que portem. Si continués una tercera generació, evidentment hauria de ser tot d’una altra manera. No tinc unes grans ganes de jubilar-me perquè m’ho passo molt bé.05
