Arts visuals / Exposicions

Ona Balló: “Per a Carles Santos, pescar llagostins estava al mateix nivell que tocar bé el piano”

Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017), un dels creadors més transdisciplinaris i transgressors de la nostra cultura, reneix a l’exposició “Carles Santos. I ara què?” al Centre de les Arts Lliures – Fundació Joan Brossa mostrant un art total i lliure que continua fascinant les noves generacions. Comissariada per Ona Balló amb la col·laboració d’Elena Lasala, la mostra ofereix un recorregut per la vida i obra d’aquest virtuós pianista i artista valencià alhora universal i arrelat a la cultura catalana.

Carles Santos va participar de l’experimentalisme de la música postdodecafònica, de la literatura textual, de la poesia fonètica, de la poesia visual, de la màgia, de la dialèctica política, sempre amb un esperit de xoc i radicalitat en totes les seves accions. Historiadora de l’art, Ona Balló va centrar la seva investigació acadèmica en el pensament musical de Carles Santos en l’obra fílmica de Pere Portabella i, des d’aleshores, ha anat eixamplant coneixements i orientant la seva recerca en els entrecreuaments narratius entre música i imatge.

Com vas arribar a Carles Santos i què va despertar el teu interès?

A la meva adolescència recordo haver vist La Pantera Imperial, però no va ser fins a la seva mort, el 2017, que vaig entrar en contacte amb l’obra. Estava estudiant cinema a París i, pel treball final de grau, cercava un cineasta que hagués treballat sempre amb el mateix músic. Vaig buscar arreu i noms internacionals, però cap havia estat fidel fins al final… fins que descobreixo el treball de Pere Portabella amb Carles Santos. Als anys seixanta Santos va fer pel·lícules produïdes per Portabella. Eren films molt experimentals i lletristes que se centraven en l’element mínim, la lletra i la paraula, per fer música. Santos i Portabella treballaven la idea que “un so et fa veure diferent”, i quan vaig descobrir això es va convertir en el tema central de la meva tesi doctoral.

Com definiries Carles Santos i què ens aporta el seu llegat, especialment pensant en les futures generacions?

A Santos el mou la curiositat, una escolta molt profunda de tot el que passava al seu voltant, i és aquesta curiositat que el farà anar més enllà en tot, piano inclòs. Considerava el piano com un moble inútil i això el va fer adonar de quantes altres funcions pot tenir un piano. Era un pianista virtuós molt exigent en el seu treball i sempre buscava envoltar-se i aprendre de persones que sabien fer molt bé alguna cosa que ell no sabia fer.

Avui ens costa molt comprometre’ns i aprofundir amb les coses perquè preferim fer moltes tasques. I Santos té alguna cosa que connecta amb els joves d’avui i és veure-ho tot infinit: una obra era sempre infinita, sempre deixava una porta oberta i de continuïtat perquè algú la pogués reprendre o explicar diferent.

L’artista va treballar amb molts creadors i creadores de diverses disciplines. Quines relacions heu volgut destacar en aquesta exposició?

Un dels gèrmens d’aquesta exposició surt d’una escolta molt fina cap a personatges del seu voltant. Santos va saber escollir molt bé amb qui treballava i envoltar-se d’una xarxa molt fidel de col·laboradors, que a l’exposició hem anomenat la “Xarxa Santos”.

Hi ha un aspecte comú en la relació de Santos amb aquests creadors: la tensió. La tensió amb Brossa és evident quan ell li llença aquesta missiva de “Santos, ja saps tocar el piano, i ara què?” Això va generar una tensió interior en Santos i s’ho pren com un repte i el portarà a evolucionar cap a un altre lloc. Més enllà dels col·laboradors a l’exposició hem volgut destacar dos tàndems, Santos-Portabella i Santos-Mariaelena, que es van unir amb Santos per crear un llenguatge propi i reconeixible, i on mai ningú posa en dubte qui és més autor que l’altre. Simplement, són dues persones que parlen dos llenguatges diferents i que s’uneixen per fer una tercera obra. Aquests dos tàndems van ser molt fructífers i desmitificaven la idea de l’artista solitari per apel·lar a una interdependència que et possibilita anar més enllà.

I com és aquesta tensió amb Portabella i amb Mariaelena?

Amb Pere Portabella hi trobem una tensió molt potent i bonica entre imatge i so. Tots dos combaten en un mateix espai. El Pere imagina una seqüència o una història que de cop Santos la talla i l’assassina amb el so d’un esdeveniment sonor… i després la imatge reprèn amb la història…

I amb Mariaelena Roqué hi ha tensió a molts nivells. Un tàndem són dues persones que fan el mateix i parlen el mateix llenguatge. El llenguatge propi es difumina fins al punt de no poder distingir qui és l’autor i el tàndem crea un llenguatge propi dels dos. Això genera molta tensió i una violència molt poètica. Es necessiten mútuament i comparteixen un món sadomasoquista on Santos és el dominat i Mariaelena és la que domina. Ell és un súbdit totalment sodomitzat per aquesta mare-companya. A Santos li agradava posar-se en una posició de fragilitat per mostrar les costures d’una societat fràgil, buscant mostrar un costat poc heroic del músic o del creador.
També trobem una gran tensió de Santos amb el piano com a instrument.

S’han fet diverses mostres de Santos, sobretot destaquen la de “Carles Santos” a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló (1999) i la de “Carles Santos. Visca el piano!” a la Fundació Miró de Barcelona (2006). A “Carles Santos. I ara què?”, quin nou relat planteges i quines troballes destacaries?

Santos era desordre i tenia intenció de cremar-ho tot. En vida no va mostrar mai els seus documents per donar la imatge de rampell i d’improvisació, però, en realitat, ho portava tot controlat. No deixava rastre ni indicacions per donar obertura i continuïtat a l’obra.

Amb l’Elena Lasala hem tingut accés a les llibretes de treball plenes d’anotacions on es veu el procés creatiu: la idea inicial, la posada en escena, els colors, els personatges… Per tant, la gran aportació d’aquesta mostra és l’ordre i els documents que donem a conèixer fins ara mai no mostrats.

Hem trobat material —com ara una imatge increïble de la seva col·laboració amb Dorothée Selz o unes diapositives d’una performance que Santos va fer amb l’artista Frederic Amat i que foren utilitzades a Nova York quan Santos interpreta “Autoretrat”— que no es coneixia la seva existència i que serveix per reconstruir l’obra de Santos. I encara que no sigui una troballa, una peça molt important d’aquesta exposició és la partitura de Concert Irregualar (1967-1968), on la música va molt més enllà de la partitura. És plena de dibuixos que ha fascinat als meus amics músics que l’han pogut veure.

A Santos li agradava sorprendre i posar a l’espectador en un context poc habitual per escoltar música. Per exemple, té una performance amb aus que surten de dins el piano… I, per mantenir aquest esperit de sorpresa, l’exposició comença amb un espai amb taules parades amb elements sorprenents on es combina la pesca i la música tan presents en Santos, però sempre mantenint un punt de rigorositat essencial en la seva obra. Carles Santos deia que pescar llagostins estava al mateix nivell que tocar bé el piano. Buscava l’excel·lència en tot.

En vida Carles Santos va dipositar part del seu arxiu a Caixa de Vinaròs i tinc entès que has treballat en profunditat aquests arxius. Quin material inèdit has descobert?

Un aspecte fonamental de Caixa de Vinaròs són les persones. Tot el material de Santos es troba en un espai petit d’una casa del segle XVI impressionant cedit per l’Ajuntament de Vinaròs i custodiat per Nati Romeu, i una persona de suport per a la digitalització. Ella és la vetlladora per mantenir viu aquest arxiu, fent tasques d’organització, conservació i difusió.

El fons és bastant particular perquè no està constituït com arxiu ni existeix cap inventari. Simplement, és un fons que conserva documents, partitures, escrits, fotografies i objectes (impressions, instruments, escenografia i altres). Potser aquesta precarietat és el que el fa tan accessible. Des de fa temps s’està negociant intensament per poder obrir un centre Carles Santos a Vinaròs a l’antiga escola del poble.

I per acabar, i seguint el títol d’aquesta exposició, et faig la mateixa pregunta que al seu dia Brossa va posar al jove Santos “Carles: ja saps tocar el piano. I ara, què?” Com creus que s’ha de continuar perquè no desaparegui el seu llegat i sigui accessible a les noves generacions?

Hi ha molta feina per fer amb el fons de Santos, caldria digitalitzar tots els documents, catalogar, crear una base de dades, i organitzar tota la documentació. Amb aquesta exposició, que reuneix primer per primer cop totes les fonts de Santos, hem començat a estirar un fil que pot tenir un llarg recorregut. Hem cartografiat l’obra i plantejat un itinerari que podria servir per estructurar el fons documental. Estem molt contentes de veure que totes les fonts que ens han prestat obra volen honorar i celebrar Santos, i això és molt positiu. Hi ha molt amor al darrere i un respecte molt càlid. Per això el color taronja de l’exposició, per la calidesa que tothom guarda de Santos.

Ariadna Mas Vall
Historiadora de l'Art i Gestora Cultural. Actualment és directora del digital cultural El Temps de les Arts.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close