Arts visuals

Per sempre Christian Boltanski

Nascut el 6 de setembre de l’any 1944, Christian Boltanski moria el 14 de juliol a París deixant un imponent llegat artístic, un testimoni de vida que convida tant a la memòria com a la compassió.

Aquest cop la mort s’ha endut Christian Boltanski, ell que amb tanta intensitat la cercava en els ulls dels innocents. La vergonya, la ràbia i, sobretot, l’empatia envers aquelles víctimes d’un holocaust que marcar la seva infància traçaren el nou rumb del treball d’aquell jove artista que, enmig del maig francès, va penjar els pinzells per atacar la realitat amb els seus propis mitjans.

Christian Boltanski a la Llotja de Palma, 2015 (Foto: Stefan Müller, cortesia Galeria Kewenig).

I malgrat la duresa dels temes i els arguments que desenvolupava, era tal la sensibilitat amb la qual donava a llum els seus successius treballs que va aconseguir que diverses generacions compartíssim el seu dolor i que mai no oblidéssim aquells rostres, ni les seves maletes, teles, ulleres i més vestigis portadors d’identitats perdudes que encara ens colpegen des del silenci museístic dels camps de concentració on dormen el somni dels temps. I així, rememorant les experiències traumàtiques que va viure i conèixer quan era un infant, Christian Boltanski va iniciar una trajectòria que apareix a les pàgines de l’art contemporani com un dels retrats imprescindibles tant de la duresa del segle XX com d’aquesta dualitat humana que sempre fa oscil·lar la nostre història i els nostres fets entre la glòria i la misèria.

Vista de la instal·lació de Christian Bolstanki “Danach”, Galeria Kewenig, Berlin, 2021

Boltanski fou la veu que removia les nostres consciències amb els senzills records de vides alienes que per ell mai eren petites. Mestre de l’estètica del vestigi, la compassió ha estat sempre en el centre d’un profundíssim discurs que ha anat prenent forma en un gran ventall de recursos que intercanviava i repetia. Ell que s’acostava als artistes que treballaven amb arxius, féu de la seva obra un gran arxiu que s’ampliava constantment per transformar el conegut en una obra de devoció. És el cas de les seves capses metàl·liques de galetes amb fotos de difunts, de les grans muntanyes de robes i objectes quotidians i, sobretot, de les imponents instal·lacions fotogràfiques dedicades a la memòria de les víctimes de l’Holocaust, la il·luminació de les quals jugava un paper importantíssim donat el sentit quasi religiós que conferia a aquestes obres memorials.

Vista de la instal·lació de Christian Boltanski “Les ombres” a l’Oratori Sant Feliu (Foto cortesia Galeria Kewenig).

L’any 1986 va donar inici a un projecte que es perllongaria en el temps a la manera de collage, el Teatre d’Ombres, que Boltanski situava en la tradició de les danses macabres de l’edat mitjana i que, un cop més, tenia a veure amb el món de la màgia, la infància i la jugueta. Era aquesta una obra que li permetia introduir un punt d’humor i gràcia infantil i alliberar-se una mica dels drames que formaven part de les seves obres “majors”. En una entrevista que li vaig fer l’any 2008 amb motiu d’una exposició seva a la Galería Kewenig de Palma, el mateix artista em digué que fou aquesta una de les seves “obres més felices”. Posteriorment, l’any 2015, Boltanski va dur una versió d’aquest teatre a la emblemàtica Llotja de Palma.

Amb motiu de la seva darrera gran retrospectiva al Centre Pompidou, Pilar Parcerisas féu un brillant recorregut per les principals fites de la producció de l’artista. Així, guiats per la seva memòria i el seu rigor en la selecció de les obres comentades, vàrem tenir ocasió en aquestes pàgines de conèixer més detalls de les seves imponents peces i instal·lacions d’aquest singular artista de la memòria que gosava també de dur a terme un gran nombre d’accions i esdeveniments efímers.

Sempre recordaré aquella entrevista feta per telèfon mentre viatjava en cotxe desde Polònia cap a França i com em parlava en el seu francès nadiu velocíssim. L’artista estava pletòric després d’haver muntat un espectacle a Varsòvia, “obert a tothom” -deia- en el qual va treballar amb un compositor, músics i deu actors. En aquells moments li interessava ja treure la seva obra dels museus i les galeries i dur-les als entorns humans on podia comprovar les reaccions de la gent.

Quan Christian Boltanski va celebrar el seu seixanta aniversari va comprimir tres mil cops tota la informació del que havia passat a la seva vida en un vídeo de quatre minuts de durada. Les imatges de l’artista al llarg dels anys li proporcionaven un material idoni per plantejar-se la relació que hi ha entre la gran i la petita història. Abans, ja havia iniciat el projecte de més llarga durada de la seva trajectòria, és a dir la gravació del so dels batecs del seu cor, iniciativa que va donar pas posteriorment a la creació d’una gran “Biblioteca de cors”, que Boltanski entenia com una nova interrogació sobre la identitat, la mort i la supervivència, demanant-se un cop més què resta de nosaltres quan ja no hi som.

Per això li varen cridar tant l’atenció les signatures deixades pels cànters mallorquins a les pedres de marès que tallaven i marcaven per saber quina havia de ser la seva paga. Quan Boltanski fou convidat a fer una instal·lació a l’Aljub del museu Es Baluard, va agafar aquestes marques personals, vestigis dels anònims cànters, i va crear una bellíssima i emotiva instal·lació d’escultures de neó en aquest singular antic dipòsit d’aigua descobert durant les obres de construcció de l’actual Museu d’Art Contemporani de Palma.

Christian Boltanski. Instal·lació a la Llotja de Palma, 2015 (foto: Stefan Müller. Galeria Kewenig).

En aquella ocasió, recordo haver escrit que Boltanski era un caçador d’empremtes capaç de sacralitzar l’absència conferint als seus indicis aquesta dimensió fúnebre, gairebé religiosa. En efecte, aquella instal·lació tenia el mateix to reverencial que les seves acumulacions de fotografies de víctimes de l’Holocaust i, en canvi, aquí es tractava de treballadors anònims als quals ell va rescatar de l’oblit amb les úniques restes que varen deixar de la seva vida. Posant l’èmfasi en el valor del seu treball, Boltanski va presentar damunt cavallets de pintor aquelles signatures magnificades que s’encenien i apagaven alternativament entre una boira blanquinosa, mentre sonava un cop de martell increïblement semblant al batec d’un cor humà. Amb aquesta peça mestra l’artista aconseguí tant mostrar el bullici i l’activitat de la vida com dur la nostra imaginació a aquell temps perdut que per ell era més aviat com una vanitas.

Avui que ja no hi és, podem dir sense dubtes que la seva obra ha estat un gran arxiu de vida, un emotiu homenatge a la memòria i la dignitat humana.

Englis Translation

Christian Boltanski For Ever

Born on the 6th of September 1944, Christian Boltanski passed away last 14th of July in Paris, leaving behind an impressive artistic legacy, a testimony of life that invites both to memory and compassion.

This time death has taken Christian Boltanski, he who so intensely sought it in the eyes of the innocent. Shame, anger and, above all, his empathy for the victims of the Holocaust -that marked his childhood-, set the new course of the work of a young artist that, amid the French May, hung his brushes to attach reality with their own means.

Despite the harshness of the artist’s arguments, his exquisite sensitivity in the treatment of his successive works encouraged several generations to share his pain and never forget the faces, the suitcases, fabrics, glasses and all sort of vestiges that carried out those lost identities that still strike us from the museum’s concentration camps where these objects silently sleep the dream of times. And it was remembering the traumatic experiences of his childhood how Christian Boltanski started a trajectory that appears at contemporary art pages as an essential portrait of that human duality that always makes our history oscillate between glory and misery. 

Boltansky was the voice that impacted our consciences with the simple memories of other people’s lives that for him were never small. Master of an aesthetics of the vestiges, compassion has always been at the core of a very profound reflection that has developed in a great deal of solutions that he exchanged and repeated. Being very close to those artists that worked with archives, he made of his own work a great archive that he constantly enlarged to transform the known into a piece of devotion. Examples of this are his metallic boxes of cookies that contain photographs of death persons, the big mountains made of fabrics and quotidian objects and, specially, his impressive photographic installations devoted to the memory of the Holocaust victims, the illumination of which played a very important part due the quasi-religious sense that he gave to these memorial works. 

On 1986 Boltanski started a project that will last in time as a kind of collage in process, the Theatre of Shadows, that he associated with macabre dances of the Middle Ages tradition and which, once again, had to do with the world of magic, childhood and the toy. This work allowed him to introduce a touch of humor and childlike grace, freeing himself a little of the dramas that were part of his “major” pieces. In an interview with the artist in 2008 on the occasion of his exhibition at the Kewenig Gallery in Palma, he told me that this was one of his “happiest works”. Later, in 2015, Boltanski presented a version of this emblematic piece at the Lonja of Palma. 

On the occasion of his last great retrospective at the Centre Pompidou, Pilar Parcerisas wrote a brilliant article of the artist’s highlights. Guided by her memory and rigor in selecting the commented works, we had the chance to know details of the impressive pieces and installations of this outstanding artist of the memory that also liked to realize ephemeral actions and events. 

I will always remember my telephonic interview with the artist meanwhile he was in going from Poland to France and talked to me in his quick native French. The artist was very enthusiastic after having performed an “open to all” event in Warsaw, where he worked with a composer, musicians and ten actors. In that moment, he was very much interested to take his works out of museums and galleries and bring them to human environments, where he could check people reactions.

When Christian Boltanski celebrated his sixtieth birthday, he compressed three thousand times all the information of what happened in his life in a four-minutes video. The images of the artist along the years provided him with an ideal material for considering the relationship between the big and the small story. Before, he had already started his long-term project consisting on the recording of the sound of his heartbeat, an initiative that later encouraged him to create a “Library of Hearts,” which for Boltanski was a new questioning on identity, death and survival, a new reflection of what is left behind when we are no longer there.

This is why he was extremely attracted by the different signatures used by Mallorquin workers to know how many stones they cut and claim their salary. When Boltanski was invited to prepare a site-specific installation for the stone-made ancient water deposit discovered during the construction of the building of Es Baluard Museum (the Aljub), he took these personal marks as the only remains of those men and created a wonderful installation composed by a big group of neon-light sculptures. Furthermore, to emphasize the value of their work, Boltanski used painter’s easels to present these enlarged sculptural signatures, which alternately lit up and turned off amid a whitish mist while an incredibly hammer-like beat of a human heart sounded. With this master piece, the artist managed both to show the hustle and bustle of life and bring our imagination to that lost time that for him was like a vanitas.

On that occasion, I wrote Boltanski was a “footprints hunter” capable of sanctifying absence by giving its traces an almost religious dimension. Indeed, the installation dedicated to rescue from oblivion those anonymous stone-workers of Es Baluard’s Aljub had the same reverential tone of his Holocaust victims photograph groupings. 

Today that he’s gone, we may say without doubts that Boltanski’s work has been a great life archive, a moving homage to human memory and dignity. 

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close