La Fundació Mapfre presenta una àmplia retrospectiva que recorre les seves sèries més destacades, realitzades entre el 1957 i el 2018, amb una aportació d’imatges inèdites i contribucions documentals.
Pérez Siquier
Fundación MAPFRE Casa Garriga Nogués
Carrer de la Diputació, 250. Barcelona
Fins al 17 de maig de 2020
En els primers anys de la postguerra espanyola una generació de creadors va considerar la fotografia com un mitjà d’expressió compromès amb el seu temps. Enfront al limitat accés a la cultura, les agrupacions fotogràfiques es van convertir en un dels pocs nuclis de dinamització i d’intercanvi amb l’exterior, gràcies a comptats viatges, algunes pel·lícules, escasses exposicions i puntuals llibres i revistes internacionals que arribaven amb gran dificultat. A partir de mitjans dels anys cinquanta, es va produir una revifalla de la creació en l’àmbit de la fotografia, precisament des de grups sorgits d’aquestes entitats que van revolucionar l’estancament estètic i l’anquilosada fotografia del moment, marcada per un pseudo pictorialisme decadent. Aquesta nova generació de fotògrafs va tenir com a referents a grans professionals en actiu, l’esperit renovador dels quals els va animar a recuperar el camí cap a la modernitat.
Pérez Siquier (Almeria, 1930) es va convertir en una figura fonamental de la fotografia espanyola en contacte directe amb alguns coetanis com ara Joan Colom, Xavier Miserachs o Ricard Terré, capdavanters d’un realisme amb característiques pròpies aplegats a l’entorn de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya. Des d’Almeria, una província amb una història d’abandonament i un territori aïllat de la resta de la costa mediterrània va plantejar ruptures i debats importants al llarg de més de sis dècades de treball constant. Fundador del grup AFAL (1956-1963), conjuntament amb José María Artero, va encapçalar un dels moviments de renovació més important de la història de la fotografia espanyola. Reunits envers a la revista homònima (editada per l’Agrupación Fotográfica Almeriense (d’aquí el seu nom), van aglutinar als joves fotògrafs espanyols més interessants i innovadors del moment. Fou un grup catalitzador de la fotografia humanista o neorrealista que va canviar el rumb de l’academicisme de l’època, situant-la en un lloc destacat en el panorama fotogràfic internacional. Van col·laborar en la publicació: Carlos Pérez Siquier, Oriol Maspons, Ramon Massats, Gabriel Cualladó, Schommer, Joan Colom, Gonzalo Juanes, Josep Maria Albero, Pomés, Ángel de la Hoz, Ricard Terré, Joaquim Rubio Camín i el redactor gràfic, Francisco Ontañón, entre d’altres.
El documentalisme d’AFAL que pretenia testimoniar la crua veritat humana té a la sèrie fotogràfica de Pérez Siquier La Chanca (1957-1965) un dels seus màxims exponents d’autenticitat, vinculat en certs aspectes amb el neorealisme italià que documentava la realitat del carrer. Ha esdevingut una mítica sèrie del documentalisme espanyol dels anys cinquanta que representa la vida dels habitants d’aquest barri perifèric d’Almeria. Retratà amb blanc i negre l’Espanya del silenci i de la pobresa, oferint una mirada d’una emotivitat contundent. A començaments dels anys seixanta, sense abandonar mai el purisme tècnic i conceptual que el caracteritzà, fa un pas trencador cap al color amb una sèrie també sobre La Chanca; una transformació profunda que el desmarca de la resta de companys de generació que consideraven el color només indicat per a la publicitat o els reportatges, però no pas per a la fotografia que aspirava retratar la veritat humana i social. Per a l’autor, la societat estava canviant i amb el desarrollismo franquista l’esclat de llum i color li oferien la possibilitat d’escapar de la mirada miserabilista i desplegar un cert optimisme. Finalment, les fotografies de les parets escrostonades de les cases i dels murs de les coves que va captar el 1965 constitueixen el capítol que tanca la sèrie La Chanca, iniciada el 1956. Amb una lectura sobre el pas del temps i les històries viscudes, incorpora influències d’alguns moviments de l’avantguarda pictòrica com la informalista. A partir d’aquest moment tendirà a valorar l’abstracció en cercar formes autònomes i colors plans.
Com a fotògraf contractat pel Ministeri d’Informació i Turisme per realitzar imatges destinades a la promoció turística de sol i platja amb la finalitat d’il·lustrar cartells, fulletons o guies de viatge es recorre el litoral espanyol en busca d’escenes que oferissin obertura i modernitat. És a partir d’aquestes rutes que Pérez Siquier paral·lelament realitza una obra més creativa i personal amb la que copsa els turistes des d’un punt de vista grotesc i irònic. Amb la sèrie La Platja (1972-1980) captada en diferents indrets andalusos, s’acosta al tema de la societat moderna de consum amb un tractament sarcàstic sobre el turisme massiu i invasor. Segueix la suite Trampes per a incauts (1980-2001) en la que la banalitat d’uns escenaris de colors cridaners s’apropen al kitsch, mentre que amb Troballes (1991-2002) es recrea en la descoberta d’objectes i escenes vulgars o abandonades amb una versió molt personal de l’estètica pop.
Premi Nacional de Fotografia (2003), al llarg de la seva trajectòria el fotògraf ha creat un corpus fotogràfic que participa dels debats de cada moment. Per les seves sèries fotogràfiques passen des de la perifèria social, el desenvolupisme franquista, l’encontre cultural provocat per l’arribada d’estrangers, fins a l’etapa actual que, de forma introspectiva i intimista, retrata els paisatges de La Briseña, la casa a l’interior d’Almeria on hi passa llargues temporades. Aquesta exposició, comissariada per Carlos Gollonet i Carlos Martín, planteja un itinerari per més de 170 fotografies i està estructurada a través de sis sèries, disposades cronològicament.
El 2017 es va inaugurar un museu dedicat a la seva obra a la localitat d’Olula del Río (Almeria). L’edifici alberga l’arxiu de Pérez Siquier, on sistemàticament es digitalitzant els seus fons i es posen al servei d’estudiosos i investigadors. Al llarg de cinc sales es mostra el més interessant de la seva obra i de la seva evolució estilística.
