Arts visuals / Exposicions

Personae: totes les existències de la cara

Tal com demostra la interessant exposició “La màscara no menteix mai”, que es pot veure durant aquests mesos al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, una màscara pot servir per a tot: per atacar impunement o per protegir-se, per ocultar una identitat o per reforçar-la o per redimensionar-la, per esquivar un poder omnipotent o per generar sensació d’omnipotència. Etcètera. L’exposició “Personae. Màscares contra la barbàrie”, que es podrà veure a Es Baluard de Palma fins al 13 de novembre d’enguany, se centra sobretot en una faceta de les màscares –i de la cara, i el cos humà: tot ve a ser el mateix, en termes existencials–: la seva capacitat de reflectir un determinat context sociopolític, o de reaccionar-hi en contra, o d’adaptar-s’hi més o menys mimèticament.

Personae. Màscares contra la barbàrie
Comissària: Imma Prieto
Es Baluard Museu
Palma (Mallorca)
Fins al 13 de novembre del 2022

El nucli de l’exposició, feta a partir d’obres del fons de la col·lecció del museu, són el conjunt de titelles enormes i de dibuixos preparatoris que Joan Miró va fer a partir de l’Ubu Roi d’Alfred Jarry i que el 1978 serviren perquè La Claca fes el mític espectacle de Mori el Merma, sobre la figura del dictador Francisco Franco, que havia tingut una agonia sanguinària i l’ombra del qual encara planava terroríficament per sobre d’aquells anys de convulsa i incerta transició entre un règim i un altre. Alhora grotescos i jovials, monstruosos i lúdics, terribles i fascinants, aquests enormes titelles mironians són un espectacle per ells mateixos, i fan que el primer àmbit de l’exposició sigui el més vistós, si més no des d’un punt de vista escenogràfic.

Joan Miró, Le Chien d’Ubu, ca. 1977. Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma, dipòsit col·lecció Govern de les Illes Balears. © de l’obra, Successió Miró, 2021. Fotografia: David Bonet

L’exposició té dos àmbits més. El segon, tal com diu el text explicatiu de la mostra, “se centra en una sèrie de manifestacions pictòriques, la gran majoria realitzades a partir de la segona meitat del segle XX, que ens introdueixen en la transformació que ha sofert la presentació del cos humà. Amputacions, fragments i rostres alienats creen un univers des del qual pensar-se un mateix per tal de provocar que s’entengui la manca de drets civils que permetrien parlar d’un contracte social just, en el qual els ciutadans puguin ser en llibertat”.

Titulat Cos, memòria i destrucció, aquest segon àmbit és ple d’obres travessades pels tres grans conflictes que marcaren la primera meitat del segle XX –la I Guerra Mundial, la guerra civil espanyola, la II Guerra Mundial–, i que aviciaren de la manera més angoixant els anys de postguerra i, en realitat, tot el segle XX, i encara ara. S’hi poden veure obres d’un dramatisme esqueixat –Pablo Picasso, Antonio Saura, Wols–, d’un onirisme primitivitzant –Joan Ponç, Wilfredo Lam–, d’una corporeïtat feta geologia –Matèria en forma d’aixella d’Antoni Tàpies–, d’una sensualitat fosca o estrident –Maria Carbonero, Antoni Socias–… Singularment interessants em semblen l’Adam i Eva de Ferran Garcia Sevilla, genesíacs en el seu colorisme i el seu gegantisme extrems, el petit Miquel Barceló dels primers 80 –Moc. Jo, constipat, crispat i divertit i al·lucinat– i un retrat sense títol d’una cara inidentificable de Karel Appel, que té la fesomia de Karl Marx i que en realitat és una pasterada cromàtica preciosa, una mena de retrat de la pura pintura. Aquest àmbit també inclou diverses peces de Luis Claramunt, de qui ara mateix se’n pot veure una exposició impressionant als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, una exposició que l’hauria de revaloritzar i fer ascendir posicions en el cànon de l’art català i espanyol de l’últim mig segle.

El tercer àmbit, Identitats contra la censura, aborda “la crisi permanent en què es troba el subjecte contemporani”, i s’hi mostren obres que, cadascuna a la seva manera, han fet per donar visibilitat a “les distintes comunitats” des d’un punt de vista “racial, de classe o de gènere”. Abans de prosseguir, un incís. Aquí, de nou, ens trobem amb el problema de sempre amb els museus del país: la covardia amb què sistemàticament aborden tots els conflictes existents excepte el conflicte nacional, que travessa de cap a cap i en tots els àmbits tant la societat mallorquina com la catalana –o, si es vol, també l’espanyola. És un descuit, diguem-ho així, molt covard i mesquí, que delata una feblesa d’esperit i una pobresa intel·lectual esgarrifoses.

Dit això, aquest àmbit té obres d’interès, i en conjunt planteja una panoràmica excitant i representativa de les maneres tan diverses –contradictòries i complementàries– com s’ha representat el cos humà en les arts plàstiques de la postmodernitat. Hi ha el brutalisme enginyós i viu de la pintora Bel Fullana, hi ha el preciosisme estatuari del fotògraf Toni Catany, hi ha la instal·lació escultòrica i tèxtil i lumínica del sempre elegant Christian Boltanski… Altres noms més o menys llustrosos que poden veure’s en aquest àmbit són Marina Abramovic, Francesca Woodman, Rebeca Horn. Dos que són inquietants amb estil són Nauzet Mayor, que evoca l’horror d’un cadàver mutilat i la continuïtat de la vida natural que res mai no pot aturar, i Bernardí Roig, en un muntatge de formigó, fusta i llum fluorescent que remet, tot alhora, a una crucifixió, una il·luminació, un arbre i la mort, i que fa, tot alhora, un efecte solemne, tètric i reflexiu.

Pere Antoni Pons
Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close