Rafael Llorens Ferri (Alcoi, 1936) és pintor. Havia exposat amb Maria Jesús Rodríguez Marín a Sant Vicent del Raspeig quan una servidora va parlar amb ell. Pintures i altres coses duia per nom l’exposició. D’això ja fa un temps.
Per a d’ell, la pintura ha de dir alguna cosa, encara que siga un bodegó pintat amb grocs i harmonitzat. Les pintures de les floretes i els bodegons són el que la majoria de la gent sol elogiar; els paisatges… Els personatges són difícils de vendre. Alguns tenen sentit polític. Els bodegons d’homenatges, les calaveres, els inquisidors, els dictadors i les coses d’eixe estil són també difícils de vendre. Els paisatges agraden més a la gent. Ha pintat alguns punts de París, Madrid, de Galícia i de Castella… Abunden les terres més pròximes a nosaltres, la natura que les volta, cases i carrers i enderrocs: Sant Vicent del Raspeig, Alacant, Tabarca, Santa Pola, Mutxamel, Finestrat, Altea, Bolulla, Tàrbena, Castell de Guadalest, Penelles, Confrides, Alcoi, Benilloba, Benillup, Petrer, Beniardà, Benidorm… i ametllers i llimoners i flora seca i natures mortes.
Llorens Ferri vivia al carrer Sant Nicolau d’Alcoi. Allí tenia el seu avi una tenda, Plátanos Llorens, a la part alta, ja quasi a Sant Nicolauet i en un carrer perpendicular estaven el carrer Sant Rafel, Sant Miquel… Llorens em contava que la gent eixia i baixava pel carrer Sant Nicolau: Teresa la loca (Ovidi Montlor li canta una cançó), Toni el bovo… No estaven en un sanatori ni res per l’estil. Un altre que venia del camp, cabàs al coll, sembre deia l’oratge: «Bon dia a les dones matineres! Hui farà sol!». Llorens era un xiquet encara.
El pintor em contava: «No digues açò o allò. Estàvem reprimits. No podies dir res. En eixa època, la Falange organitzava campaments i activitats que va inventar Franco. Falange Española Tradicionalista i de las JONS es van ajuntar tots en un grup, però no es podien vore entre ells perquè jo he anat a algun campament i els falangistes parlaven mal dels tradicionalistes o a la inversa».
Un xavalet vestit de falangista amb unes botes l’increpava: «Tú tienes que ser un rojillo». El xiquet Llorens, assustat a les escoles dels salesians, parava atenció: «¡Las ordas rojas…!». I, quan arribava a casa, preguntava: «Els rojos qui eren, tan criminals? Diuen que els rojos han fet açò i allò!» I un dia, sa mare es cansa i tota enfadada li va dir: «Els rojos som nosaltres!». Com? Llorens?: «Nosaltres som els rojos? Però si no som tan roïns…».
Llorens creix i pinta satíricament Ferran VII l’any 1972. Des d’aleshores, no ha parat de fer antiretrats i caricatures de prepotents i despòtics. Quant als personatges històrics, ha practicat l’apropiacionisme (per exemple, agafa un retrat pintat per Goya i el reinterpreta): els trau tal qual l’original, vull dir, trau els trets imprescindibles per reconéixer de qui es tracta, i, després, els transforma a partir d’allò que ell veu. Els oferisc unes mostres dels seus personatges històrics.
El ducat d’Alba de Torres té un home en la seua saga familiar inspirat artísticament. Ell és Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel, el Gran Duc d’Alba (Piedrahíta, 1507 – Tomar, 1582) i eixe és el seu antiretrat.
Un bon dia, va vore una pintura que li va agradar molt, aquella que rep per nom des del segle XIX El jardí de les delícies, obra de Hieronymus van Aeken Bosch, el Bosch (‘s-Hertogenbosch o Bois-le-Duc, 1450 / 1460 – 1516). El propietari era Guillermo d’Orange (Dillenburg, Alemanya, 1533 – Delft, Països Baixos, 1584), però el duc d’Alba se la va dur cap ací des dels Països Baixos. Quan se n’havia de tornar cap a Espanya, se’n va recordar d’eixa pintura que havia vist en algun dormitori de per allà. El duc va capturar el porter i el va torturar cruelment perquè li digués on estava l’obra del Bosch. El duc d’Alba li canvia el nom i li diu La pintura del madroño. El tríptic ha tingut diversos noms a la llarga de la història.
Quan Felip II, el fill de Carles V, s’entera de que el duc d’Alba té l’esmentada pintura a territori espanyol, també la vol i fa l’impossible per fer-se amb ella. L’any 1593 arriba a les mans de Felip II. Avui la trobareu al Museu del Prado de Madrid si voleu contemplar-la. Pilar Silva Maroto i Jorge Latorre conten molt bé els misteris i entremaliats de la pintura en qüestió.
Últimament, Franco torna a guanyar-se les mirades dels mitjans de comunicació; aquesta volta, a Galícia. El corunyés Manuel Martínez Murguía (Arteixo, 1833 – la Corunya, 1923) i la compostel·lana Rosalía de Castro (Santiago de Compostel·la, 1837 – Padrón, 1885) eren matrimoni. Són considerats pares del nacionalisme gallec. Ells lluitaven pel nacionalisme gallec. L’alçament fracassat de Francisco Franco Bahamonte (Ferrol, 1892 – Madrid, 1975) va esdevindre en guerra civil a Espanya a partir del 1936. Franco va triomfar immediatament a Galícia, de manera que no van poder fer allò que sí pogueren fer catalans i bascos.
Franco ho va controlar tot de seguida a Galícia i una manera d’assentar els seus reals va estar fer-se amb el Pazo de Meiràs. Va ser la residència d’estiu de Franco fins que ell va faltar. A la descendència de l’escriptora se li va prohibir recuperar les seues pertinences. La biblioteca de Rosalía de Castro estava al Pazo de Meiràs.
A dia d’avui, les mesures cautelars, per tal d’inventariar els béns, impedixen els Franco traure’ls fins que el jutjat ho autoritze. Els Franco no hi estan gens d’acord i s’hi oposen. Després de la sentència, qui s’ho quedarà? La família de Franco, l’Estat…? Potser, tant li val a la família de Rosalia de Castro, els veritables hereus. Ara, la cosa està així i, abans, allò va ser una guerra civil i uns guanyen i els altres perden.
Llorens també ha pintat un Personatge importantíssim amb marc com cal (1997), l’antiretrat del general Pinochet (1976) i molts altres amb condecoracions.
Un dia, Llorens Ferri va escoltar un recital de l’artista Nacha Guevara (Mar del Plata, Argentina, 1940). El va impressionar la retractació de Galileu Galilei (Pisa, Itàlia, 1564 – Arcetri, Itàlia, 1642) dictada en el seu procés inquisitorial i des d’aleshores que es va decidir per fer antiretrats d’inquisidors fins avui. En pinta d’irritats, i també un Inquisidor molt irritat (1984), revestits d’or, algun inquisidor magre, un altre de gros, amb ulleres, amb barret, un inquisidor daurat, De pontífical (2014), algun Inquisidor anglicà (1987)... Fins i tot, ha pintat l’antiretrat del Gran Inquisidor (1976), Richelieu i també Fernando Niño de Guevara. No tots són apropiacionisme.
Ací els mostre el cardenal-duc de Richelieu (París, França, 1585 – 1642). El seu equivalent en qüestions d’estat a Espanya seria Gaspar de Guzmán i Pimentel Ribera i Velasco de Tovar, el famós conde-duque de Olivares (Roma, Itàlia, 1587 – Toro, 1645).
…i ací una mostra d’uns inquisidors més familiars, què no són apropiacionisme:
Però els ídols no acaben ací. Ara en trobem de renovats, d’adaptats als nous temps. Als jóvens ens diuen que guanya qui s’adapta als nous temps:
D’aquests en trobem a molts llocs i institucions, no només als parlaments i els partits polítics. Potser, a molts d’ells els agrada el turisme i el mercat de les llengües i altres ensenyaments.
