Alguns ens trobem com a casa a Solsona —tant pel parlar, la gent com pel seu menjar. Els mateixos, i altres, segurament voldríem un Picasso penjat a casa. L’operació matemàtica de sumar Solsona i Picasso o Picasso i Solsona l’han fet al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona amb l’exposició Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes comissariada per la solsonina Claustre Rafart i Planas. Tot queda a casa!
Picasso. Territori i arts i tradicions populars catalanes
Claustre Rafart i Planas
Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Fins al 15 de juliol de 2024
Hi ha moltes formes d’inaugurar o obrir una nova sala d’exposicions temporals d’un museu comarcal i diocesà a Catalunya. El Museu Diocesà i Comarcal de Solsona ho ha fet d’una forma magistral! Han sumat esforços amb un dels grans museus del país —el Museu Picasso de Barcelona—, han cercat una persona de la ciutat i especialista amb un dels grans artistes del segle passat —Claustre Rafart i Planas— i han buscat la forma de diàleg entre les seves col·leccions —en aquest cas, la Col·lecció Etnogràfica del Solsonès— i Pablo Picasso. El que ara alguns diuen un “win-win”.
Passat l’Any Picasso, que va dedicar-se a commemorar els cinquanta anys de la mort del pintor malagueny o que tot va aprendre-ho a Horta, arribava el moment de trobar espai per una exposició petita, però intensa que ens vol donar a conèixer la relació d’un tòtem de l’art universal amb la cultura popular. Una cultura popular que pot ser al camp, a la ciutat, domèstica —alguns dels àmbits de la mostra— o allà on sigui, però que s’expandeix per la geografia catalana de Picasso.
Aquesta visió esponjosa del pintor vers la cultura del país no és una idea innovadora. L’obra artística de Picasso i les seves accions, usos i tradicions que van ser immortalitzades en fotografies d’ell, les seves creacions o els seus tallers i residències ho demostren. Només ens faltava explicar-ho a través d’una mostra, com és aquesta.
Els primers àmbits de la mostra ja ens serveixen de tast de què vindrà. No podem negar que l’escatologia és un element superb dins dels llimbs de la cultura popular nostrada. Així ho mostren diversos dibuixos de Picasso i una preciosíssima —potser la millor mostra de caganer— talla sobre sal d’un caganer procedent de la col·lecció de Mn. Riba.

Aquesta introducció ens apropa a diversos espais i tradicions de Catalunya, com així ens adverteix un dels textos de sala: “Els indrets de la geografia catalana picassiana tenen un art, unes tradicions i uns costums molt arrelats. Uns són propis; d’altres, compartits amb altres indrets. L’art i les tradicions populars no tenen fronteres estanques; ans al contrari, es filtren d’una contrada a l’altra i sovint s’integren en territori aliè. Picasso les gaudeix i absorbeix mentre viu a Barcelona i durant les seves estades o visites a Horta de Sant Joan, Gósol, Cadaqués, Sitges, Figueres, Ceret, Perpinyà, etc.” Sense deixar-nos Barcelona, òbviament.
El camp i la vida rural interessen a Picasso. Tot el que veu el connecta amb el seu voltant i això ho utilitza com a base per obres d’aquell temps o posteriors. Els seus carnets l’ajuden a memoritzar el que veu, transformar-ho, digerir-ho i traspassar-ho a paper, tela o al format que sigui. D’aquest espai en manlleva la barretina -sembla que vermella- que serà objecte i model d’algunes de les seves obres.
La tradició religiosa aterra a l’exposició amb la presència d’una Vella Quaresma decimonònica o d’un exvot picassià. Sí!, o millor dit, una paròdia d’exvot traçada per Picasso sobre un accident automobilístic pels volts del 1901 que mai arribà a situar-se prop de la imatge devocionada, com és habitual amb aquests elements tradicionals i religiosos.

També la tauromàquia, palmàriament dins l’obra de Picasso, té presència dins la mostra. Primer amb obres de l’artista, però també amb la referència a l’efímera plaça de braus solsonina i algunes de les actuacions que allà tingueren lloc.
Necessàriament amb la presentació de Picasso i la cultura popular catalana hi ha espai per la festa. A més, trobant-nos a Solsona els gegants —més enllà dels de la façana del COAC de Barcelona— tenen un paper destacat. El visitant segur que s’aturarà davant de la portada d’El Liberal del 5 d’octubre del 1902. On l’artista dibuixa una vista idealitzada de la Festa Major de la Mercè de Barcelona, on Cambó programà la festa major moderna de la ciutat. Una estampa que ens recorda —especialment la figura femenina central— a La vie pintada un any més tard i qualificada per Ferrater “l’obra mestra i, en tot cas, la més ambiciosa d’aquell estil”.

Tot i que la majoria d’obres de la mostra provenen del Museu Picasso de Barcelona o del Museu de Solsona, dues peces destacades arriben des del Monestir de Montserrat i la Fundació Palau. La primera, Ronde de l’Amitié, però també molts l’anomenen La sardana. Un dibuix de Picasso que l’artista va dedicar a l’Abat i a la comunitat de monjos “de la Verge Montserrat, patrona de Catalunya” gràcies a la intercessió dels Gaspar galeristes. L’altra o segona, és una petita i delicada guardiola de terrissa, produïda al Camp de Tarragona, i que feu el viatge entre Palau i Fabra a Picasso i Picasso a Palau i Fabra per acabar a la fundació d’aquest últim.
Aquest últim element, produït per algun terrisser o oller del Camp que sense saber-ho col·laborà amb Picasso, condueix a l’eix que connecta la mostra d’inici a final. Les tècniques tradicionals i artesanes per produir ceràmica, tela, aram o cistelleria de la col·lecció del museu solsoní.
Acompanyat, puntualment i de forma discreta, per escenes de la vida de Picasso en format instantànies. Imatges domèstiques, familiars o amb amistats que serveixen per confirmar el que Rafat anuncia en una entrevista a El Temps de les Arts afirmant que “Picasso ha estat un gran ambaixador de la nostra cultura”.
Així, com ell i nosaltres, celebrem —potser per reis, carnaval, festa major o qualsevol altra trobada popular o pop— l’obertura de la nova sala d’exposicions temporals del Museu de Solsona, la major i més intensa presència del Museu Picasso de Barcelona al país i la comunió de Catalunya i Picasso a Solsona.